_
_
_
_
_
brou de llengua
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Els ajuntaments també poden fomentar el català

La centralització de la política lingüística en la Generalitat ha fet que els consistoris se’n desentenguessin

Ajuntament de Girona
Façana de l'Ajuntament de Girona, en una imatge cedida per la institució.

Que el català, si el salvem, haurà de ser entre tots, és d’aquelles frases que no per tòpiques s’han de deixar de dir. La notícia, però, és que en aquest “entre tots” ara sembla afegir-s’hi l’àmbit municipal arran dels moviments anunciats pel món local, que obren una via de la qual caldria treure molt profit. És d’hora per saber si el català el salvarem gràcies a això (més aviat no, la situació demana encara més esforços), però és un bon principi perquè els consistoris entenguin que la llengua és també matèria de polítiques locals, que la llei de política lingüística també els interpel·la a ells, i que per tant poden fer molt més del que s’ha fet fins ara. En ja més de 40 anys de normalització lingüística, el compromís dels ajuntaments amb la llengua ha estat més aviat minso.

Bé, la culpa no és tota dels ajuntaments, tot s’ha de dir. Tampoc la Generalitat co­operava en aquesta línia. Si bé tradicionalment ha semblat que el català no formava part de les competències municipals (en l’imaginari de tots plegats tenim al cap que el català és matèria autonòmica), des de la mateixa Generalitat, que en els anys daurats del pujolisme tenia la llengua al centre de la construcció nacional, ben poc es va promoure el repartiment competencial, i més aviat es veien les possibles iniciatives municipals en favor del català com una duplicació de serveis. O potser fins i tot com una pretensió de contrapoder. Amb una flamant Direcció General de Política Lingüística, es va advocar des del principi per la centralització de les polítiques per la llengua, amb l’argument que si ja hi havia un organisme que se n’ocupava (el Consorci per a la Normalització Lingüística), era sobrer que algú més s’hi dediqués. Així doncs, les corporacions locals, ja fos perquè la llengua catalana no era cap prioritat, ja fos perquè preferien destinar recursos a altres partides, en general van deixar la llengua de banda tan bon punt es va produir la migració de l’activitat administrativa cap al català d’acord amb la primera llei de normalització lingüística.

Però sembla que les coses canvien. L’Ajuntament de Barcelona, per exemple, ja va anunciar, a les acaballes del mandat d’Ada Colau, una bateria de mesures pel català que el relleu per Jaume Colboni va deixar de moment al congelador, mentre que l’Ajuntament de Girona, arran de les darreres eleccions municipals, va ordenar la creació de la primera regidoria dedicada exclusivament a la llengua catalana. Altres ajuntaments, com els de Terrassa, Sant Cugat del Vallès, Tiana, Martorelles, la Garriga i Montblanc, han incorporat el català a regidories existents, com fa per exemple Vic amb la regidoria de Cultura i Llengua. Sembla que municipis com Olot, Tordera o Torres de Segre també estan posant fil a l’agulla.

Ara arriben els primers anuncis d’aquestes iniciatives de part de dos ajuntaments no precisament petits, el de Barcelona i el de Girona, que per la seva rellevància demogràfica i simbòlica haurien d’exercir d’irradia­dors, aviam si la resta de consistoris els copien. D’una banda, a l’Ajuntament de Barcelona un acord entre PSC, comuns, Junts i ERC ha situat “la promoció de l’ús social del català com a objectiu estratègic transversal”, cosa que es traduirà en la consideració de la llengua com un mèrit per a l’obtenció d’ajudes i subvencions. De l’altra, l’Ajuntament de Girona ha unificat els criteris d’usos lingüístics de les empreses contractades pel consistori, amb l’objectiu que “les empreses apliquin el català en els diferents processos de contractació d’obres, serveis i subministraments”. Així mateix, aquestes empreses hauran d’adreçar-se a l’ajuntament en català, així com fer en català tots els rètols, avisos i comunicacions relacionades amb el servei contractat. Com es pot imaginar, l’abast de la mesura pot ser molt ampli, des de una entitat que munta unes colònies d’estiu i que s’haurà d’adreçar als nens en català, fins a l’empresa que certifica la revisió d’un ascensor o el constructor d’obra pública que fa un rètol de la renovació d’una vorera.

Tot això està molt bé, hem de celebrar iniciatives així, però de vegades sembla que badem. Al capdavall, l’actual llei de política lingüística, vigent des del 1998, ja diu que les empreses contractades pels ajuntaments “han d’utilitzar, almenys, el català en la retolació, en els avisos i en la documentació adreçats al públic, com a mínim quan estiguin vinculats a l’objecte de l’ajut o el conveni”. El fet que ara sigui notícia que s’apliqui la llei no deixa de revelar la misèria amb què s’ha desenvolupat bona part de les polítiques lingüístiques dels darrers vint anys.

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_