La fal·làcia de la llengua materna

Hi ha una pràctica força estesa entre els col·lectius privilegiats que consisteix a infravalorar les reivindicacions de grups vulnerables a través de l’apropiació de les seves demandes. Ho veiem sovint quan hi ha homes que es queixen de les polítiques d’igualtat que afavoreixen l’accés de la dona a llocs i càrrecs a què no podien arribar (“i jo què?”, diu l’home victimitzat), o aquells senyorots que després d’estar-se dècades pontificant des de tribunes públiques acusen d’edatisme les oportunitats brindades als joves. El cas paradigmàtic seria el de tot de carallots blancs nord-americans sortint al carrer sota l’eslògan “White lives matter” arran de les protestes en què eren els negres els que deien que les seves vides importaven.

En aquí, i en temes de llengua, també tenim la nostra versió de la cosa. Ens ho trobem cada any arran de la celebració del Dia de la Llengua Materna, proclamat per la Unesco el 1999 pel 21 de febrer, en què, ves per on, els que fan més soroll defensant la “llengua materna” són precisament els partidaris de l’espanyol, o més concretament, els que sostenen que a Catalunya el castellà està perseguit i els seus parlants són ciutadans de segona. És el món al revés: la tercera llengua més parlada del món i la primera en nombre de països on és llengua primera, reivindicant espais propis del multiculturalisme i de protecció de les llengües minoritàries.

S’ha de dir, però, que la culpa en part és de la Unesco. L’objectiu de la proclamació del Dia de la Llengua Materna no és altre que empoderar les comunitats locals per dignificar la llengua pròpia i dur-la a terrenys en els quals encara preval la llengua de la metròpoli, singularment l’ensenyament. D’aquí que es doni tanta importància a l’educació en la llengua materna, perquè en moltes antigues colònies la llengua de la metròpoli és un ens aliè a la realitat quotidiana dels infants i s’esperona d’aquesta manera la primera instrucció en la llengua més propera. Parlem doncs d’un pronunciament que, parafrasejant Ngugi wa Thiong’o, ha de servir per esfondrar l’últim bastió de la colonització, el que afecta sobretot la ment.

Passa que la Unesco, per no pecar d’occidentocentrisme, recorre a un concepte ambigu, més propi de la psicolingüística que de la sociolingüística, per parlar de la llengua de les comunitats locals i evitar d’aquesta manera els desafortunats “llengua indígena”, “llengua nativa”, “llengua vernacla”, que han servit sempre per etiquetar despectivament la llengua de l’altre. Si s’hagués emprat qualsevol d’aquests termes, els partidaris del castellà ho tindrien més complicat per apropiar-se de reivindicacions que no els pertoquen, però gràcies a l’ús fal·laç de la “llengua materna” poden prescindir de tota mena d’escrúpol. La ironia és que un diari partidari com és El Mundo subtitulava l’altre dia: “El 21 de febrero se celebra el Día Internacional de la Lengua Materna, o nativa, como se le llama en algunos contextos”. En què quedem? Què és el castellà, llengua materna o llengua nativa?

Per descomptat, de seguida que respons que defensar l’ensenyament en la llengua materna equival a fer classes en àrab, xinès, romanès, i totes les llengües que vulguis, perquè la llengua materna és la primera de cadascú, la que un ha mamat a casa, la resposta d’aquests col·lectius és que el castellà és alhora llengua materna i oficial, amb la qual cosa l’ofensa no prové del fet que sigui llengua materna, sinó llengua oficial. I per descomptat també, els és igual si a Espanya hi ha gaires escolars que no poden estudiar en la seva llengua materna i van a escola en castellà, com passa a Astúries, el Bierzo, a la Franja, al Pirineu d’Osca o a Ceuta i Melilla. El que els importa no és el que parli el nen, sinó quina és la llengua oficial del lloc i sobretot reparar un suposat greuge, que és eminentment polític.

L’objectiu de la Unesco era —per exemple— facultar les comunitats gurunsis de Burkina per abandonar primera instrucció en francès, no pas servir de munició perquè les llengües grans es reafirmessin en el privilegi.