El públic contra Jaume Plensa
L’escenografia de Macbeth al Liceu i l’obra al terrat a La Pedrera permeten reflexionar sobre quina és la proposta estètica de l’escultor barceloní
Els barcelonins havíem après a ignorar el cap insípid davant del Palau de la Música, però amb la ferida per les espantoses reixes que separen el Liceu de la Rambla encara sagnant, en una mateixa setmana hem hagut de veure l’escenografia del Macbeth i un d’aquells soporífers cossos fets de lletres pujant en grua al terrat de la Pedrera. Després de molts anys de no ser profeta a la seva terra mentre rebia encàrrecs milionaris de mig món, Jaume Plensa ha vingut a conquerir l’espai públic de Barcelona, una conquesta que ho és al mateix temps de l’espai simbòlic i de la memòria de la tradició per via d’empeltar-se amb els grans noms: Domènech i Muntaner, Miró (les portes del Liceu es troben al costat del Mosaic del Pla de l’Os, i s’anomenen ‘Constel·lacions’, com la cèlebre sèrie de pintures), Gaudí, i anar fent. Fa temps que corre el rumor que, si hi ha canvis a l’alcaldia, la capital encarregarà un Plensa de traca i mocador. És una calamitat estètica, política i cultural.
El principal problema i al mateix temps la gràcia dels escultors que surten del mercat de l’art o de la bombolla dels museus és que han de justificar la seva intervenció sobre un espai que pertany al públic. I, com sabem, justificar l’art és una trampa: la història de l’art modern és la del qüestionament de tots els criteris de justificació tradicionals en nom de la llibertat artística, un geni incomprès rere l’altre. De fet, el circuit de l’art europeu finançat amb diners públics es basa en la paradoxa de donar diners del col·lectiu a uns individus perquè produeixin coses que contradiran la sensibilitat majoritària del col·lectiu. Mentre que totes les cultures reprodueixen la pròpia identitat, l’especificitat de la tradició occidental es troba en la creença que només ens salvarem si produïm novetats escandaloses i ens exposem a la seva alteritat radical.
Això és justament el contrari del que fa Jaume Plensa, l’obra del qual pretén apropiar-se dels llocs comuns de la tradició i presentar-los en clau de moralisme pacificador, completament buidats del potencial revolucionari amb què van ser confegits. No cal dir que aquest mecanisme és el que explica la popularitat de Plensa de la mateixa manera que la de Paulo Coelho.
Corre el rumor que si hi ha canvis, la capital encarregarà un Plensa de traca. És una calamitat estètica, política i cultural
Un dels moments més esperpèntics del Macbeth de Plensa arriba amb l’ària ‘Patria oppressa’, en què trobem penjades del sostre citacions escollides i descontextualitzades perquè semblin dignes de l’autoajuda enervant de Coelho que intenten domesticar la força dramàtica i moral de la tragèdia que està tenint lloc a l’escenari. Dit això, ningú està obligat a topar amb les frases de Coelho pel carrer ni a comprar una entrada al Liceu. I, en teoria, podríem escapar del kitsch dels plenses escampats per la ciutat gràcies al fet que les imatges són més opaques i ambigües que els textos. Per desgràcia, Plensa ha donat centenars d’entrevistes i produït desenes de catàlegs que ens fan impossible ignorar el discurs monstruosament banal darrere les seves formes.
Macbeth n’és un exemple idoni. Des dels inicis de la seva carrera Plensa ha reivindicat Shakespeare repetint l’argument següent: “Macbeth és una obra extraordinàriament escultural quan mata el rei i s’adona que no tan sols ha mort un home sinó també la seva pròpia capacitat de dormir. Nosaltres, els escultors, expressem idees abstractes amb l’ajuda de materials físics”. Podem diferir sobre el poder evocatiu de les analogies amb què Plensa explica que, oh sorpresa, l’art comunica a través de metàfores. També podem discrepar del fet que la tendència contemporània és justament fugir de l’escultura com a imatge i investigar el potencial de la materialitat pura i de l’espai. Però el que no es pot deixar passar és que la gran revolució shakespeariana, llegendàriament expressada a Macbeth, consisteix a presentar els poders de reflexió i autocrítica de la consciència com un element capaç de girar-se contra nosaltres mateixos, posant en suspès la possibilitat de consol i tranquil·litat premodernes.
¿Quin és justament el missatge que Plensa ha invocat una vegada i una altra en relació a les seves obres més icòniques, els caps de dona jove amb els ulls i els llavis serenament tancats? El poder redemptor de la introspecció, el silenci i la meditació poètica per fugir estoicament del soroll del món. Plensa parasita l’aura de Shakespeare per difondre el missatge més antishakespearià imaginable. És tan obvi que Macbeth diu “Sleep no more”, mentre els caps de plensa sembla que dormin.
Tot plegat ens porta al vampirisme més perillós de Plensa, que és el que es perpetra cada cop que es posa al costat dels genis la tradició catalana. D’entrada, tant Miró com Gaudí eren patriotes abrandats que reivindicaven ferotgement la llengua, la identitat catalana, i la condició de Catalunya com a nació oprimida. Que Plensa hagi repetit en innumerables entrevistes coses com ara “jo soc d’una regió d’Espanya on es parla una llengua diferent del castellà. I hi ha un desig d’independència. Però a mi això no m’ha interessat mai”, faria remoure els nostres grans a les seves tombes. Però, més que contradir la mirada política dels tòtems nacionals, Plensa invalida el trop artístic català per excel·lència, que no és cap altre que reivindicar la realitat local, humil i terrenal contra les forces colonials i totalitàries de l’estat modern, que són especialment perceptibles en la història de Catalunya. El trencadís de Gaudí és l’antípoda política i artística dels alfabets llisos de Plensa.
Plensa rebutja la força revolucionària de l’art modern, però podria ser un cínic en el sentit més radical i provocador del terme. Aquesta altra tradició té un historial esplendorós en figures que van del Marquès de Sade a Dalí, o més recentment Warhol. Ara bé, el que ha fet grans aquestes figures és la creació de personatges caricaturescament abjectes que converteixen en una performance fascinant l’abraçada del costat fosc de la raó, els diners o l’espectacle. Ni revolucionari ni cínic, l’única tradició de l’art que encarna Plensa és la de l’artista que presta els seus serveis al poder per blanquejar-ne els discursos i fer més eficaç el control de la població a través del moralisme, gràcies a un imaginari de resignació i cosmopolitisme despolititzat. Potser així s’entén millor el sentit del seu auge com a escultor públic en els temps que corren, i les conseqüències que tindria incorporar-lo.
