_
_
_
_
_
Son de la Rambla
Carlos Romagosa, Antonio Castejón i Luis Pantin, de l’octet ‘Son de la Rambla’ en el bar Raïm de Barcelona.Albert Garcia

“Vivim de la ressaca de Buenavista, però mai vam pretendre ser una còpia”

L’octet Son de la Rambla fa vint anys que divulguen la música cubana tradicional com a pont cultural entre Catalunya i l’illa

Rodrigo Marinas

Antonio Castejón va anar a un concert de la Sala Jamboree de Barcelona a veure un trobador cubà el 1996. Així es referien a Compay Segundo en la seva primera actuació a la ciutat un any abans de consagrar-se com una llegenda d’aquest gènere musical juntament amb artistes com Omara Portuondo o Ibrahim Ferrer arran de la publicació de Buenavista Social Club. Sis anys després d’aquella nit, aquest barceloní, ja impregnat des de fa temps pel folklore sud-americà, va fundar Son de la Rambla acompanyat per la guitarra i diversos amics de l’estudiantina. Molts altres han passat per aquest octet de referència a Barcelona que ha girat per tots dos costats de l’Atlàntic, impulsat per l’onada que va desencadenar l’àlbum orquestrat per Ry Cooder. Als seus 79 anys, Castejón no concep la seva agrupació com un ressò nostàlgic d’aquella època: “Vivim de la ressaca de Buenavista, però mai vam pretendre ser-ne una còpia”. Les dues dècades d’activitat, complertes al desembre, reflecteixen el llegat d’influències entre la cultura cubana i la catalana. De l’orquestra de Xavier Cugat a les pel·lícules del Hollywood mut, de la febre del bolero d’Antonio Ma­chín a la Barcelona de la postguerra a la recuperació de les havaneres pels descendents indians als seixanta.

Castejón, economista de formació, és un dels “músics empírics” que componen aquesta banda amb graduats en enginyeria, economia o periodisme. No saben llegir una partitura, però porten gairebé un terç de la seva vida tocant a Son de la Rambla. Mentre que el mític disc Buenavista es va gravar a l’Havana, ell i els seus companys van viatjar al punt contrari de l’illa, a Santiago, per enregistrar Plátano maduro. El seu únic àlbum publicat va ser engendrat després de diversos anys de peregrinació al bressol del son. És aquí on van plasmar les bases del seu estil: himnes interpretats de forma més ortodoxa com ‘El carretero’, versions en català de temes clàssics com ‘La Negra Tomasa’ i composicions pròpies com ‘Plátano maduro’. “Vam començar tocant cobles com ‘Maria la Portuguesa’ a La Casa de la Trova de Santiago, i acabem interpretant cançons cubanes que van acabar ballant els mateixos santiagueros”.

Un d’aquests temes, ‘Lágrimas negras’, sona de fons durant l’entrevista al bar ­Raïm, un local centenari de Gràcia que imita la decoració d’aquella Casa de la Trova, un temple de la música cubana. Luis Pantin marca inconscientment el ritme amb les mans de 68 anys sobre la cama. L’encarregat dels bongos de la banda es va incorporar el 2009 i és l’únic membre nascut a l’illa. “No es deixaven cubanitzar, tocaven molt espanyol”, fa broma aquest enginyer naval jubilat.

Per a Pantin, aquest “sonar gallec” marcat per unes síncopes i uns contratemps tan propis dels ritmes llatins, als quals els costa arribar de vegades, són les bases del seu “ramblisme”. Aquest mateix ramblisme que al llarg dels anys els ha permès girar per la seva Cuba natal o per festivals internacionals com el Tempo Latino a França. Tot i això, el record que conserva millor va succeir en un concert de la festa indiana a la plaça de Begur. “Hi havia molts joves cubans ballant, estaven que es mo­rien! Quan veus la gent de la teva terra així, com ho valoren… és increïble”.


Son de la Rambla en un concert a la Casa de la Trova de Santiago de Cuba en 2009
Son de la Rambla en un concert a la Casa de la Trova de Santiago de Cuba en 2009

L’altre pilar de la percussió en Son de la Rambla és Carlos Romagosa, amb les seves claus. “Soc un amant del ­j­azz, però no m’agrada que la gent s’estigui quieta al seient”. Per a aquest gironí de 79 anys, només hi ha una manera d’acabar els concerts: amb el públic aixecat de les cadires i movent els malucs. Aquí hi ha un dels ingredients de la seva exitosa longevitat. “Es nota que som un grup d’amics, ens coneixem des de fa mil anys. Hi pot haver grups que toquin millor, però guanyem en entusiasme, ho transmetem al públic, tant si són joves com turistes. Deuen pensar: “Aquests vells fan el pallasso i s’ho passen bé, algun podria ser el meu avi”. A Romagosa li surt “la vena revolucionària” en fer balanç dels vint anys de trajectòria com a ambaixadors no reconeguts d’aquesta expressió musical: “A l’escenari fem cultura, expliquem les cançons i tot allò que les envolta. Som el darrer bastió del son”.

“Son de la Rambla s’ha convertit en un tros de Cuba”, assegura Arsenio Rodríguez, historiador de l’Havana establert des de fa més d’una dècada a Barcelona. “Però no va aparèixer per casualitat”. Per a l’autor de La música cubana al cinema americà i europeu (Muntaner), “no es pot pensar la història de Catalunya sense pensar en la de Cuba”, especialment marcada pels llaços comercials iniciats a finals del segle XVIII.

Tot i que la majoria dels ramblers supera els setanta anys, la seva activitat continua sent igual d’intensa. L’Hotel Palace i la sala Harlem de Barcelona els tenen fitxats com a banda resident un cop al mes des de fa més d’una dècada. Fins i tot Harlem els ha demanat duplicar la freqüència de concerts. Entre els 524 anys que sumen tots plegats, la mitjana es rebaixa gràcies al contrabaixista Carlos Quesada i la trompetista Bindi Clemens, tots dos de 42. Són les incorporacions que garanteixen aquest viatge d’anada i tornada entre les influències musicals de les dues cultures.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_