Crítica

Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘El Federal’ de Sebastià Alzamora: Una dissertació massa didàctica

Una novel·la al voltant dels alçaments del 1869 derivats de la Gloriosa, la revolució que va destronar la reina Isabel II

Ponç Puigdevall

23 mar 2024 - 20:02CET

‘El Federal’ — Reproducció del gravat ‘El foc de la Bisbal’.Arxiu Comarcal del Baix Empordà

Com si vingués a dir d’una altra manera que el que la Història argumenta com a vertader la ficció ho sosté com a versemblant, o que l’autenticitat de les novel·les històriques rau en la capacitat de convèncer el lector que el que s’hi narra és plausible, a la “Nota de l’autor” que tanca El Federal Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) escriu el següent: “Com cada vegada que he escrit ficció a partir de personatges i fets que han tingut una existència real, aquí també m’he esforçat a ser-los lleial, que no és ben bé el mateix que ser-los fidel. Per lleialtat entenc el compromís que adquireix l’autor de no fer parlar ni actuar els personatges d’una manera contrària a la dels seus referents històrics. Un compromís lligat amb el deure del novel·lista, que és fabular”. Sebastià Alzamora ha construït una novel·la al voltant dels alçaments federals del 1869 derivats de la Gloriosa, la revolució que va destronar Isabel II i va suposar l’inici del sexenni democràtic que culminaria en l’adveniment de la Primera República. El moviment de revolta va tenir una forta intensitat a les comarques gironines, i per protagonitzar El Federal Sebastià Alzamora se centra en les vicissituds de Pere Caimó, alcalde de Sant Feliu de Guíxols, diputat a Corts pel Partit Republicà Democràtic Federal, i peça clau en la insurrecció anomenada Foc de la Bisbal, episodi que es desencadena a partir del moment en què un amic del protagonista —un altre polític, Francesc Sunyer— proclama la república a Figueres. La reacció del govern és immediata i les tropes militars no triguen a aixafar la concentració de ciutadans que s’havien de dirigir a Girona per ocupar-la.

Els diàlegs van plens de consignes ideològiques i resums històrics; és el risc implícit en escriptors polítics com Alzamora

A El Federal l’aventura de Pere Caimó i de la seva dona, Isabel Batalla, es relaciona amb el candor i la força d’Isabel Vilà, la primera sindicalista catalana, coneguda com a Isabel Cinc Hores —exigia que la jornada laboral dels menors de tretze anys es limités a aquesta durada—, infermera a l’hospital de campanya durant el Foc de la Bisbal. Tot plegat es contrapunteja amb la monstruositat i la condició criminal del brigadier Romualdo Crespo, el governador militar de Girona, que ja havia empresonat per conspirador el protagonista de la novel·la un any abans de la Revolució del 1868. Alzamora se serveix d’aquests personatges històrics per denunciar les injustícies i veure en la misèria insultant de la població l’endevinalla per resoldre totes les ànsies de llibertat, per assenyalar la maldat sense límits i inútil de la violència oculta rere l’ànsia de poder —al governador militar el deixa sempre insatisfet—, per elogiar la conducta dels màrtirs, dels individus disposats a sacrificar-se per un ideal, encara que sigui fútil. I és potser aquesta dicotomia tan diàfana entre la bondat i la maldat dels personatges, que Sebastià Alzamora explora tan apassionadament, el que fa la lectura d’El Federal una experiència massa feixuga, com si tothom estigués pintat amb uns colors massa cridaners, sense espai per als tons grisos i intermedis, o com si les facilitats de la pedagogia allunyessin els personatges de les paradoxes i les ambigüitats fatals que haurien de crear els seus dimonis particulars: els diàlegs van plens de consignes, proclames ideològiques i resums històrics. És el risc implícit en els escriptors polítics, i Sebastià Alzamora ho és: la temptació de caure en la dissertació didàctica, a l’altra banda de l’instint fabulador, i convertir el lector en un alumne bo i aplicat al qual cal oferiri una lliçó magistral sobre unes circumstàncies històriques.

La prosa d’El Federal és raonable en la majoria de pàgines, excepte en els passatges en què, segurament per reflectir el turment i la intensitat emotiva, s’opta per una electricitat telegràfica o una salmòdia al·lucinada, i, sens dubte, els millors moments de la narració es troben quan Alzamora du a la pràctica el que més agrada de les lectures a la dona de Pere Caimó i fa atenció a les “històries de persones”, les minúscules delicadeses quotidianes: Joan Roig, el poeta local, se’n va cap al casino per recitar els últims versos que ha compost; al mercat de Palafrugell una futura infermera a l’hospital de campanya de la Bisbal mata i dessagna un gall; i un industrial surer es frega el dit gros amb l’índex “fent el senyal dels diners”.