En contra de la línia recta

En un principi, el lector de Ràbia, l’última novel·la de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), pot creure que es troba davant del relat d’un idil·li entre el protagonista i narrador —un escriptor en crisi— i la Taylor, una gossa que va adoptar i que li proporciona la restauració de bona part del perdut —la mesura, la claredat, l’equilibri i l’amor a la vida— durant una etapa de catàstrofe personal: són unes pàgines on les relacions entre l’amo i la gossa, la benevolència commoguda d’un i la fidelitat intel·ligent de l’altra, són descrites amb una afectuosa minúcia analítica, com si tots dos habitessin en un món regit per la felicitat de l’instint i la vida natural. I això a pesar que la lletgesa del paisatge de Bellavista, un paradís del turisme massiu, de l’especulació urbanística, de la drogoaddicció, de la delinqüència i de la brutalitat moral, no sigui el més propici per saber en què consisteix la tranquil·litat.

Alzamora dibuixa l’entorn amb dolor, amb una barreja inflamable de frustració, desil·lusió i impotència, que s’estén també cap a un veí de la casa adossada on viu el protagonista, cap a un energumen que “sempre es regalava a ell mateix una d’aquelles èpiques jornades de bricolatge, que després rematava amb algun partit a la parabòlica, una borratxera i una bronca amb la dona”, i és aquí on el lector de Ràbia creu que la novel·la derivarà cap el relat d’una confrontació, cap a l’execució d’una venjança, perquè la Taylor mor enverinada i és lícit sospitar per qui.

A partir d’aquí, però, l’autor de Reis del món (2020) opta per endinsar-se en el territori de la sorpresa narrativa constant, i el lector aplaudeix que esquivi el previsible argumental (un dia de fúria, per exemple) i tots els passos del narrador estiguin dirigits, a propòsit, per la desorientació. Amb un gran pes a l’estómac i al cap, com si un buit se’l volgués menjar per dins (immers en el disgust i la repugnància), amb l’ajuda d’un amic enterra la Taylor en un bosc —aquí Ràbia agafa la textura del grotesc—, assisteix a una festa a la platja per celebrar una nit de lluna plena i s’hi queda adormit, i l’endemà, en assabentar-se que un borratxo ha apunyalat perquè sí un amic seu —podria ser també un relat policíac, però no—, el protagonista continua anant a la deriva, amunt i avall dels carrers de Bellavista, fins que va a raure a una estructura militar de la Guerra Civil, on acaba el llibre bruscament.

L’opció només podria sorprendre el lector que hagués passat per alt l’observació que fa un veterinari a l’inici de la novel·la: “Un gos amb la ràbia avança en línia recta i ataca tot el que troba al seu pas, humà o animal. I després de cada atac continua, no s’atura ni s’entreté”, diu, i és justament el contrari del que fa el narrador amb les seves giragonses, justament el contrari del que espera i segurament desitja el lector, que s’encamini de pressa cap a la casa adossada i no tingui pietat amb el responsable de la mort de la Taylor.

Però aquesta és la grandesa de Ràbia: Alzamora ha escrit una novel·la rabiosa sense ràbia, i sí, en canvi, mentre juga al mateix temps amb diversos gèneres literaris i descol·loca les expectatives de la lectura, amb molta commiseració fins i tot cap al que no en mereix gens. “Un escriptor és algú que deu posseir l’habilitat de fer pensar els altres, o almenys d’entretenir-los, o totes dues alhora. Malauradament, jo no tenia cap de les dues coses”, diu el protagonista, unes virtuts que Alzamora aquí exhibeix amb plenitud.