‘Els dies previs’, de Lluís Muntada: Kafkià per amor a l’art
L’autor colonitza espais (gasolineres, hotels, cases) amb personatges que els converteixen en purs decorats al servei de neurosis i planys
La literatura és un producte de consum. Hi ha clientela i, per tant, els escriptors necessiten, com els fabricants de cotxes i telèfons, injectar novetats al mercat —o alguns sentiran que juguen a la ruleta de l’oblit. Per això corren tants llibres que semblen sortits d’una fàbrica, tants escriptors que fan cara de ser-ne una. Tanmateix, pensar-ho en clau pejorativa seria una equivocació. La literatura també és un art. Georges Simenon va publicar més de dues-centes novel·les i això no el fa més vulgar que Nelle Harper Lee. En literatura les coses funcionen més o menys igual que en el mercat de les vambes, amb l’excepció que ser comercial i popular no t’impedeix d’acabar sent de culte, com Simenon; amb la singularitat que no ser productiu tampoc, vet aquí Harper Lee i el mig segle que s’escola entre Matar un rossinyol i Ves i aposta un sentinella. A diferència de les cadenes mecanitzades de muntatge, els escriptors tenen vida, és a dir contratemps, fills, hipoteques, sensibilitats i avinenteses que repercuteixen en els ritmes, l’autoexigència i el sentit del ridícul.
L’escriptor Lluís Muntada (1964) no publica llibres de ficció gaire sovint. Segons l’esquema anterior, cauria més de la banda de Harper Lee que pel costat de Simenon —si és de culte, el temps i els lectors ho diran. Més val, però, avaluar-lo en funció de la qualitat i del sentit de l’obra i no a partir de la quantitat. En aquest cas, més que no pas d’un escriptor lent parlaríem d’un escriptor metòdic. Va guanyar el premi Just M. Casero amb Espirals (1988) i no va publicar ficció fins a l’any 2002, que guanya el premi Mercè Rodoreda amb Canvi d’agulles. El cisell del pas del temps, l’obsessió que ens fa agafar camins inconvenients, el decalatge entre vida viscuda i vida pensada, tots aquests temes salten d’un llibre a l’altre, separats per 14 anys durant els quals no és que Muntada no escrigui ficció, sinó que bàsicament llegeix, poleix, reescriu i paga les factures. L’any 2010 publica la novel·la L’elegància del número zero. Un cop més, els gustos que es converteixen en manies, els camins agafats que ens fan de mirall fantasma dels que no ens vam atrevir a encetar, ara tenim una família força estranya, temptacions de dir-ne kafkiana, i el camp per jugar la partida del temps és l’edat i la temperatura del desig que hi va associada. L’any que som, n’han passat 21 des que va publicar els últims contes, Muntada acaba de treure Els dies previs.
D’imaginació fascinant (i facinerosa), i amb una prosa vehicular, Muntada colonitza espais (gasolineres, hotels, cases) amb personatges que els converteixen en purs decorats al servei de neurosis i planys. En aquí hi ha un dels mèrits principals, que capil·laritza el conjunt: la realitat física és una actriu secundària que, si pogués parlar, diria que tothom està una mica tocat del bolet, perquè existir és donar sentit al camí fet, de vegades amb les excuses més escabellades, però també és tergiversar-lo en defensa pròpia. Els titelles de Muntada, entranyables i mesquins que viuen a còpia d’haver perdut vida, conformen un panteó humà d’una petita gran qualitat literària. Més d’un ja és inoblidable.
Els dies previs
Llibres del Segle
264 pàgines. 18 euros
