Up-varavà

Aquesta expressió del títol, que sembla d’un dialecte precanigonenc, va ser dita quasi diàriament durant anys i més anys fins que un dia, cap al 1968 o així, de cop en sec es va extingir i ja no s’ha tornat a dir mai més, si no és quan jo, en un poemot, la faig sentir, però ja no sona igual. Hi havia hagut una situació que un dia es va deixar de produir, per allò del progrés (estrenar un port nou), i ara vivim com si la tal situació no hagués existit mai i fins i tot comença a semblar impossible que hagi pogut ser. Però formava part de la vida quotidiana de moltes famílies i de moltes persones, gairebé podríem dir que de tota la població de la vila de l’Escala. Aquest up-varavà més que dit era cridat, o asprivament cantat, pels homes que avaraven les tranyines empenyent-les per la sorra de la Platja fins a l’aigua a mar. La tranyina és una pesca d’arrossegament amb xarxa, i tranyina també és el nom de la barca, prou grossa, amb què es fa aquesta pesca: la tranyina surt a mar remolcant una barca petita equipada amb llums que fan la feina d’atraure el peix. Les xarxes són molt llargues i per fer-les anar se n’ha de saber. Quan havien de sortir de la Platja, els homes avaraven les tranyines a força de fer força empenyent-les amb l’esquena, quatre o cinc homes a cada banda. Per això els de Torroella els hi deien esquenapelats, com si fos despectiu, però que és un nom més honrós que el de lladre-burros (lladres de burros) amb què els escalencs anomenaven els torroellencs.

A l’hora d’avarar, al vespre, l’up-varavà era el crit màgic i pràctic que servia per encertar el moment de començar tots alhora a fer força per fer moure la tranyina sobre els pals travessers enseuats (amb greix de xai): la primera síŀlaba, up, a dalt de tot, era el toc d’atenció, com per agafar aire, i de seguida amb el primer va, més greu, començaven tots a apretar, fins que amb el darrer và, el và de l’accent, amb una à que s’allargava, feien l’últim esforç, i tot això dues o tres vegades, i així la tranyina amb la mica de baixada que fa la Platja s’anava embalant fins que entrava, majestuosa, a mar. Aquí hi ha un punt perillós: la tranyina ve lliscant sobre els pals untats i en arribar a la llongada, el lloc on les onades moren a la sorra, l’últim pal, perquè l’aigua no se l’emporti, s’ha d’aguantar amb la mà (o amb el peu) fins a mig moment abans que hi arribi, llançada, la barca, i aleshores «donar» el pal i arraconar-se ben de pressa perquè la bèstia no t’aixafi. Aquesta era la feina del paler, que n’hi deien.

Al començament de la noveŀla de Víctor Català que primer, quan sortia per entregues (1918), duia el títol atrevit de tres asteriscs (i un subtítol), així: * * * (3000 metres), i després, ja en forma de llibre, es va dir Un film (3000 metres), en Jepet, l’home de la Maria Gallinaire, és un mariner vell que ja no navega i fa de paler, en un poble escombrat per la tramuntana que és òbviament l’Escala, encara que l’autora l’anomeni amb un nom inventat. En el seu llibre, i en moltes altres pàgines seves, tot és inventat, com el mateix Jepet, però amb els quatre detalls que en mostra i les quatre coses que n’explica ja es veu que si volgués podria escriure la vida entera d’en Jepet amb tots els ets i uts. A 3000 metres no hi surt l’escena de l’avarament de les tranyines, però parla del paler com si els llegidors ja sabéssim de què es tracta: «els dits, curts i rabassuts, guardaven sempre la mateixa positura; mai se desplegaven enterament, perquè havien perdut l’habitud de fer tot altre moviment que el que requeria la tasca de donar i pendre els pals». A l’obra de Víctor Català tot és de veritat i tot és inventat, començant pel nom de l’autor(a).

Una altra noveŀla escalenca és Vent de grop (1967) d’Aurora Bertrana, fa poc reeditada amb una coberta que reprodueix una postal on es veu que la invasió turística (terrasses de bar, cotxes pertot) ja ha començat però les tranyines encara són a la Platja. A Vent de grop sí que hi ha una descripció del moment d’avarar-les. Bertrana en dóna alguns detalls, només, però s’hi veu bé l’ambient, «tot de gent embolcallada d’ombra» que «s’apinyava ran d’aigua» mentre a les barques petites «començaven a encendre els llums de petroli»… i entremig s’hi senten els patrons comandant la maniobra, rialles femenines, i «xiscles enjogassats de mainada», un dels quals devia ser el meu, encara que més que no xisclant jo devia estar aturat amb la boca oberta. Fins als meus quinze o setze anys he presenciat aquesta escena cents de vegades i puc assegurar que era una fenomenal exaltació coŀlectiva, amb tothom ajudant-se els uns als altres, i tot el poble hi assistia. Ja ho diu Aurora Bertrana: «Les mullers, la mainada, les germanes i les promeses dels pescadors els anaven a acomiadar… Uns ajudaven a la maniobra, d’altres la destorbaven, però ningú no s’hi enutjava ni protestava. A la platja, en aquella hora, senyorejava una llei de confusió i de xivarri fraternals. Era com una festa major». Tot el poble vivia de la pesca: les dones que remendaven les xarxes, les que treballaven a la salaó, tot el poble era mariner o quasi, tot el poble depenia de si farà bo, de si hi haurà hagut peix… Les famoses anxoves havien sigut, antigament, una forma de defensar-se a l’hivern contra la misèria.

De cop en sec, com he dit, caigué damunt del poble, primer un estiu i després l’altre, un ruixat de diners en forma de pluja de turistes: en quatre dies un mur de la vergonya de cotxes aparcats havia ocupat el Passeig, s’alçaven hotels i gratacels sense ordre ni concert, desaparegueren els racons on jugàvem els petits, i d’un any a l’altre molts escalencs passaren de ser pobres a tenir diners. Amb el desgavell del capitalisme salvatge dels primers anys, hi havia propietaris disposats a construir a les ruïnes d’Empúries mateix, però Empúries no es toca. La resta fou, tota, encimentada, fins a l’aspre roquissar del muntanyot sagrat de Montgó, cobert de casetes que per als forasters són mediterrànies i per als del país forasteres.