Francesc Escribano: “L’esquerra del Brasil s’enfronta a una ultradreta mentidera”

El periodista Francesc Escribano ha tornat al Brasil, a trepitjar els territoris on històricament camperols, indis, peons... protagonitzen la lluita contra els robatoris dels grans propietaris, de l’agroindústria... Una terra, un infern, diu Escribano, que va conèixer el combat del bisbe Pere Casaldàliga. Hi ha tornat per veure la persistència del seu llegat. Ho explica amb la profunditat i senzillesa d’un reporter d’ofici. El llibre es titula La terra i les cendres (Grup 62 i Destino, en castellà). La seva edició coincideix amb l’estrena d’El mestre que va prometre el mar, film basat en un llibre seu sobre Antoni Benaiges, mestre i màrtir republicà. Escribano va dirigir TV3 i ara és al consell directiu de Minoria Absoluta.

Pregunta. Tornar al lloc de la notícia sempre ha estat un hàbit periodístic recomanable, però es fa poc. Ha anat moltes vegades al Brasil. I molt en particular, a retrobar-se amb el bisbe Pere Casaldàliga -el llibre Descalç sobre la terra vermella és de 1998- o ara, per indagar sobre el seu llegat.

Resposta. Hi he anat unes vint vegades. La primera, el 85, va ser per casualitat. La redacció de TV3 disposava d’un parell de bitllets d’avió al Brasil i van dir-me que els aprofités i fes el que volgués. Llavors no sabia gran cosa de Casaldàliga. Vaig trobar un país que em va enamorar, una gent que em va apassionar. Com a periodista hi ha històries que trobes... i històries que et troben. Aquest va ser el cas. No sempre saps de gent de la qual valgui la pena parlar-ne. Tothom que coneixia Casaldàliga quedava atrapat.

P. Escriu que abans les idees semblaven més clares, els compromisos més ferms i els lideratges més potents.

R. Casaldàliga posseïa una radicalitat enlluernadora. Ell era una persona practicant, religiosa i d’esquerres, això vol dir estar sempre al costat dels pobres. Va deixar un gran llegat i gent que continua la seva lluita, sí, però ara som en un món més confús, matisat. Bolsonaro va guanyar de carrer a Sao Felix, d’on era bisbe Casaldàliga. Molts descendents dels que es van jugar la vida per conquerir la terra ara volen ser dels altres i els seus fills se la venen per quatre xavos a l’agronegoci.

P. Un dirigent del partit de Lula li diu: el Partit dels Treballadors (PT) i l’Església tenim el remei però no saben com administrar-lo.

R. L’esquerra i l’Església progressista tenen dificultats per comunicar el seu missatge i s’enfronten a una ultradreta que sap jugar amb la mentida. Abans de la primera volta presidencial, la milícia digital de Bolsonaro va gestionar molt bé les fake news contra Lula. Eren molt efectives. No t’arriben a través de desconeguts, sinó que venen de les xarxes dels teus amics i veïns. El PT no domina el món digital de la mateixa manera. Lula, per exemple, diuen que no té ni mòbil. Però a la segona volta es van posar les piles, van contractar uns experts portuguesos que van mapejar la xarxa per perseguir aquestes mentides des de l’origen.

Casaldàiga deia que no és suficient amb ser creient, també s’ha de ser creïble, i el seu exemple no tenia esquerdes

P. Com s’explica la creixent implantació de les esglésies neopentacostals.

R. Fa poc s’han desclassificat els Documents de Santa Fe, de la CIA, on es llegeix que el govern nord-americà considerava que la teologia de l’alliberament i la tradició catòlica ibèrica eren el principal problema de l’Amèrica Llatina. Per combatre-ho, proposava augmentar la influència de la cultura i els costums nord-americans i un dels instruments era afavorir la propagació de les religions evangèliques fonamentalistes. En una dècada seran més que els catòlics. I la seva influència en la política és molt gran.

P. S’estima tant Brasil que fins i tot li agrada Brasília...

R. Va néixer com un projecte utòpic que inicialment va desconcertar perquè era una ciutat sense passat. Però ara que ja té arrugues, història i és única... començo a entendre-la i em comença a agradar.

P. Al llibre parla de la Tia Irene, una monja que va ser al costat de Casaldàliga prop de quaranta anys. El bisbe no estava sol, però la simplificació de relats ha marginat les figures femenines de la història d’aquesta lluita popular.

R. Casaldàliga tenia la força de la veu, però darrera seu hi havia figures com la Tia Irene que ara, per a les dones de Sao Félix, també és un referent.

P. Un líder del Moviment dels Sense Terra li recorda que Lula no va fer la reforma agrària i que en el seu primer mandat va haver de pactar amb la burgesia.

R. És veritat. Lula no ha fet una política radical d’esquerres, però s’ha d’entendre la realitat política del Brasil. Tot i guanyar les eleccions, el seu partit tenia un centenar de diputats, però al Congrés n’hi ha prop de sis-cents. Has de pactar per força. El seu primer mandat va tenir la sort de coincidir amb una enorme puixança del mercat de les matèries primeres. Això va fer possible el miracle, els rics van ser més rics i al mateix temps li va permetre el seu pla de “fam zero” i la redistribució de recursos per a gent sense diners. Milions de persones van sortir de la misèria, però també va passar que quan puges un esglaó social apareixen noves mancances. La bonança econòmica es va acabar i el PT de Dilma Roussef no va poder donar resposta a les noves demandes. Això, sumat a la corrupció, va generar un clima d’odi que Bolsonaro va aprofitar.

P. El bisbe progressista Adriano admet que “no tenim la força d’abans”. El missatge de Casaldàliga té la mateixa vigència?

R. Crec que sí. La raó d’aquest darrer viatge era comprovar la permanència del llegat de Casaldàliga. M’he trobat molta gent que va despertar a la militància, al compromís veient el que ell va fer. Casaldàliga va posar la llavor. El seu exemple no tenia esquerdes. Havia triat unes causes i per aquestes va entregar la vida. El seu missatge és molt bàsic: les causes donen sentit a la vida. L’origen del PT ve molt de la teologia de l’alliberament i segurament han perdut aquesta dimensió espiritual que va acompanyar la lluita i la pràctica política. Una dimensió espiritual que no és només una qüestió de fe. Com deia Casaldàliga: No és suficient amb ser creient, també s’ha de ser creïble.