Mor el bisbe Casaldàliga, referència en la lluita pels drets humans i contra la dictadura brasilera
El 'bisbe del poble', de 92 anys, vivia al Brasil des de 1968 i treballava pels drets dels indígenes i dels camperols sense terra
Per als seus admiradors era el bisbe del poble. Per als seus enemics, el bisbe roig. Ningú no es quedava indiferent davant de la figura de Pere Casaldàliga, el bisbe emèrit de la diòcesi catòlica de São Félix do Araguaia, a l'Estat de Mato Grosso, on va dedicar la seva vida en la lluita pels drets dels pobles camperols i indígenes de l'Amazònia brasilera. El líder religiós ha mort aquest dissabte, 8 d'agost, després d'haver estat hospitalitzat per problemes respiratoris. Tenia 92 anys i patia de Parkinson des de feia uns anys, per la qual cosa vivia reclòs. Les seves aparicions públiques eren cada vegada més inusuals a causa de les dificultats per parlar i en la coordinació motriu. “Lamentem profundament haver d'informar-los que Pere Casaldàliga ha mort aquest dissabte a l'edat de 92 anys”, diu el missatge publicat en la pàgina web de les associacions Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga i ANSA.
Fill de camperols de la localitat catalana de Balsareny, claretià i ordenat sacerdot el 1952 a Espanya, Pere Casaldàliga va arribar al Brasil com a missioner el 1968. Llavors fugia de l'Espanya franquista, però va aterrar en un país que començava a viure els anys més durs de la seva dictadura militar (1964-1985). Es va instal·lar a São Félix do Araguaia, on el 1971 va ser nomenat el primer bisbe de la diòcesi local. La seva primera carta pastoral, Una església amazònica en conflicte amb el latifundi i la marginació social, va establir el to del seu treball en les dècades següents.
Casaldàliga sempre va defensar que l'Església catòlica tingués un fort paper social i es va convertir en una de les icones de la teologia de l'alliberament. La seva casa –petita, rural i pobra– era la seu de la seva diòcesi. Tampoc no vestia la sotana que utilitzen els sacerdots. Preferia els pantalons texans i les xancletes, com el poble. Amb aquest estil espartà, es va enfrontar amb la dictadura militar i també amb el sector més conservador de l'Església catòlica. Mai no va tornar a la seva terra natal. Temia que els militars brasilers el detinguessin quan tornés al país que havia triat com a seu.
Al Brasil va dedicar la seva vida als més pobres i vulnerables, sobretot els camperols sense terra i els pobles indígenes que habiten l'Amazònia. Els poderosos terratinents locals el van amenaçar de mort en moltes ocasions. L'octubre de 1976, després d'una trobada de líders locals i religiosos involucrats en la lluita indígena, va patir un atemptat que va acabar en l'assassinat del sacerdot João Bosco Burnier. Casaldàliga era al seu costat.
Però ni la persecució de la dictadura ni l'enuig del Vaticà, sobretot a partir del papat de Joan Pau II (1978-2005), no el van desanimar a impulsar desenes de moviments socials a Llatinoamèrica. Casaldàliga és un dels fundadors del Consell Indigenista Missioner (CIMI) i de la Comissió Pastoral de la Terra (CPT), dues de les entitats religioses més importants del Brasil. Ambdues organitzacions van jugar un paper important en la transició democràtica i en l'elaboració de la Constitució de 1988. La Carta Magna és considerada una fita dels drets socials i indígenes al país.
Els conflictes amb els sectors més poderosos no van acabar amb el final del règim militar. Al contrari. Alguns s'han prolongat fins als últims anys. El 2012, quan tenia 84 anys i ja es trobava malalt de Parkinson, el prelat es va veure obligat a deixar la seva casa a São Félix do Araguaiadesprés d'haver rebut amenaces de mort per la seva defensa dels indígenes. Les autoritats brasileres el van traslladar a un lloc desconegut durant mesos davant de les amenaces dels colons que ocupaven il·legalment les terres dels Xavante. Els tribunals brasilers estaven a punt de donar la raó al col·lectiu indígena en la pugna que mantenien amb els invasors, que al seu torn van incrementar la violència a la regió.
Casaldàliga també va passar per cinc processos d'expulsió de l'Església. Mai no el van nomenar cardenal. El 2003, després de fer 75 anys, edat en la qual els bisbes han de posar la diòcesi a disposició del Papa, va tornar a desafiar la institució religiosa. El Vaticà el va rellevar immediatament iniciant la recerca d'un successor i li va exigir que abandonés la ciutat de São Félix abans que arribés el nou bisbe. “Si el bisbe que em succeeixi vol continuar el nostre treball d’entrega als més pobres, podria quedar-me amb ell com a sacerdot; si no, buscaré un altre lloc on poder acabar els meus dies al costat dels més oblidats”, va insistir llavors.
Casaldàliga va seguir amb el seu treball fins al gener del 2005, quan Roma es va tornar a manifestar. Finalment havien aconseguit un bisbe per a la diòcesi. Una vegada més va exigir que Casaldàliga abandonés la regió. I una vegada més, el prelat s’hi va negar. S’hi va quedar treballant amb el seu reemplaçament i després amb el següent.
Sobre la firma
