_
_
_
_
_
arquitectura
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Un xamfrà geminat

La nova residència d’estudiants a l’encreuament del carrer Sancho d’Àvila amb l’avinguda Meridiana té dues torres de dotze plantes, més altes que la resta de l’edifici

Xavier Monteys
Residencia universitària Sancho Barcelona
La residencia universitària VITA, al carrer Sancho d'Àvila de Barcelona.José Hevia

S’ha enllestit una nova residència d’estudiants. Un llarg edifici amb un cos de cinc plantes i una torre de dotze al xamfrà, cons­truït amb maó de color marró fosc, al carrer Sancho d’Àvila, tocant a l’avinguda Meridiana, allà on hi havia el vell tanatori. D’aquest edifici residencial podríem destacar-ne tres coses, tres característiques lligades entre si. Una és la grandària, especialment pel fet de tractar-se d’una illa de l’Eixample barceloní, tot i la seva posició fronterera que fa excepcional la trama Cerdà en aquest lloc de subsòl complex i topografies infraestructurals. Aquesta condició fa sens dubte que la fesomia de l’edifici destaqui més, atesa l’amplada d’aquest primer tram de l’avinguda Meridiana, que amplia la perspectiva, i el deixa exposat fent que el cos llarg sobre el carrer Sancho d’Àvila sigui més visible, pràcticament del tot, i que la torre pugui veure’s a la distància, quasi sense esforç. Podríem dir que la seva grandària és perfectament proporcionada amb el seu emplaçament.

Aquesta qualitat està molt lligada a la seva factura, que és la segona cosa remarcable d’aquesta residència. El maó, per ell mateix repetitiu, creix en aquest cas. És un mate­rial de juntes i és explícit en el seu travat, visible una filada rere l’altra. Aquest material, especialment en l’actualitat, sovint s’utilitza com a simple parament, com a “textura”, podríem dir, però aquí està emprat constructivament, fent les coses que esperem que faci aquest material manual per excel·lència. Això es pot apreciar en la façana i en la forma “elaborada” de les obertures. Aquí la finestra, el tancament del parament i l’estructura són conseqüència del mate­rial utilitzat segons el seu propi vocabulari. La finestra, vertical, de dos fulls batents, amb persianes de llambí i una barana simple de brèndoles verticals, dona escala al conjunt i parla per si sola de la vocació “domèstica” de l’edifici, sembla dir: “Aquí hi viu gent”. Cada finestra sembla amplificar-se amb les “filigranes” de les llindes esgraonades dels tancaments, entre les línies d’imposta i les pilastres, que mostren la dimensió de les habitacions. Fins i tot quan dels paraments no tenen finestres, són iguals. Sembla haver-hi una cadència que pauta totes les façanes. És aquesta inquietud “clàssica” i la nul·la intenció en deixar-se portar per variacions originals, esquitxades per caprici, el que li atorga aquest aspecte sobri, ajudat pel maó de color fosc, aquí en el millor sentit de la paraula. Lluny dels tancaments de plafons metàl·lics o de materials sintètics i collats amb visos i grapes, aquí les façanes mostren en el seu escorç una vibració que feia temps que no vèiem en un edifici a Barcelona.

La tercera cosa està lligada a les dues anteriors, i és fruit del planejament d’aquella part de la ciutat i de la manera com regula la iteració de torres a les cantonades, semblant a la façana sud de la Diagonal entre la plaça de les Glòries i el mar, on els edificis tenen més alçada a la cantonada. En aquest cas, la cantonada és un xamfrà de l’Eixample, amb el cos que destaca per sobre el volum allargat de la residència i, curiosament, sembla dissoldre la seva condició de xamfrà, especialment la geometria que li és pròpia. Aquesta dissolució, que en realitat és una interpretació, rau en part en el fet de tractar-se d’un edifici “d’habitacions”, en les quals la superfície, el lligam semàntic amb la finestra i la repetició, és decisiva a l’hora d’encaixar en la geometria del xamfrà, sempre difícil. Però el que probablement ajuda més a dissoldre la torre és l’acanaladura vertical que recorre les dotze plantes de la façana, un recurs lligat a la solució estructural per salvar la volta del metro al subsol. Una incisió de forma triangular que paradoxalment fa desaparèixer el xamfrà, amb l’estratagema de doblar-lo en dos de més petits, i que el converteix en una torre geminada i esvelta.

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_