Antoni Vilanova llegia i llegia mentre esperava els franquistes
La publicació de ‘Diario de un joven lector (1938-1939)’ mostra la precoç capacitat lectora de l’historiador de la literatura en la joventut i la immediatesa de la guerra
L’erudició es pot convertir molt fàcilment en una maledicció indostànica i estèril: dades, dades, dades, i cap idea de cap mena. Un infern. Però quan l’erudició quadra com a diagnòstic per a un xaval de 15 anys la cosa canvia, i això és el que passa amb aquest insòlit dietari que les Edicions de la UB van publicar fa uns mesos d’un dels seus catedràtics històrics, Antoni Vilanova. És una flipada pura la immersió que propicia en dos àmbits: la immediatesa de la guerra viscuda dia a dia des de l’estiu del 1938 i fins al 23 de gener de 1939 —bombardejos incessants a Barcelona, un encariment de preus boig, sense electricitat, amb escassetat radical de medicaments, sabates, menjar, paper— i la inversemblant, potentíssima capacitat lectora d’aquell jove fill d’una família de la burgesia benestant i catoliquíssima (com ho és ell, almenys llavors).
No és l’inventari de les lectures, el que ofereix; és molt més bèstia: el dietari inclou el repertori de ressenyes crítiques de les seves lectures, moltes d’elles ben publicables ara mateix, i alguna tan espectacular com la que dedica a Virginia Woolf, o les que dedica a Molière (poc menys que llegit sencer), els contes d’Edgar Allan Poe, Oscar Wilde, o a la IIíada, l’Odissea i l’Eneida, o les obres completes de Plaute, també d’Èsquil (moltes vegades en edicions de la Bernat Metge, i molt sovint llegeix en traduccions catalanes) o l’obra completa del sainetista Ramón de la Cruz, o de Jacinto Benavente, pràcticament tot Ibsen, i Jane Austen, i Stevenson i fins i tot Blasco Ibáñez per descobrir el talent que destilen La barraca i Entre naranjos.
Tot això en uns quants mesos? És un lector absolutament al·lucinant, i el més fascinant de tot és que aquells que vam descobrir el crític adult de Destino i l’estudiós acadèmic de tants clàssics en la seva maduresa identifiquem una mena de substrat en la veu del nano de 15 anys. Té el prurit de la minoria selecta contra l’embrutiment de les masses, té la propensió sentenciosa de l’acadèmic, té l’envarament ocasional i una mica llefiscós, però té sobretot l’alegria del judici ràpid i sense romanços que perdria l’adult, dominat per la diplomàcia, la cautela o la circumstancialitat social.
Té el prurit de la minoria selecta contra l’embrutiment de les masses, té la propensió sentenciosa de l’acadèmic
Els peròs venen més aviat pel cantó de l’edició. El lector ha d’arribar fins a la plana 266 per trobar una nota que doni alguna pista, alguna valoració, algun judici sobre la posició des de la qual escriu aquell nano xopat de literatura. Allà Alba Guimerà, responsable de l’edició, avisa de l’ús per part de l’autor d’una expressió habitual de la propaganda “fascista”. Fins aleshores res ha tocat aquest assumpte clau en un dietari escrit en plena guerra, com si la profilaxi o el silenci servissin per exculpar Vilanova de la seva esperança que guanyin els franquistes, sense ser-ne (sent fins i tot filobritànic a mort i comprensiu amb les ànsies de Hitler a Txecoslovàquia), i posar fi la bogeria de la República i els rojos, i les seves mentides, i els seus espolis i la seva incultura. Són pocs els moments on s’esplaia però són molt potents, sobretot quan veu la guerra guanyada i exploten la ràbia pel temps perdut i la decapitació de la vida.
La responsabilitat per la guerra cau pel cantó no dels sollevats sinó dels republicans, i l’amargura està expressada amb gran cruesa directa i sense embolics com a vida aturada i disminuïda. La percepció que la guerra va acabant-se a mesura que els franquistes avancen (fa un recompte minuciós de les “reconquestes” de territori català) a finals d’any i principis del 1939 explica que ja no calgui seguir prenent notes de les lectures i les vivències (bàsicament anar a comprar llibres a la llibreria d’un parent, gairebé a diari, i amb una intensitat aclaparadora). L’absència de cap reflexió sobre el lloc polític i ideològic del personatge, ni per part de l’autor de la síntesi biogràfica del principi, Adolfo Sotelo, ni per part de l’editora deixen amb el cor una mica encongit i melancòlic, com si encara al 2023 estigués fora de lloc recordar que gent molt respectable i valuosa van sentir-se representats i protegits durant la guerra pel bàndol franquista. Després potser se’n penedirien, almenys alguns. Però llavors, i amb 15 anys, volien que arribés com fos i més aviat millor la derrota de la República, mentre llegien desaforadament la gran literatura clàssica i contemporània.
Diario de un joven lector (1938-1939)
Edició d’Alba Guimerà
Edicions de la Universitat de Barcelona
283 pàgines. 18 euros
Sobre la firma
