Srećko Horvat va passar per La Mercè a Girona
A ‘Després de l’apocalipsi’ l’artista connecta la realitat que ha de venir amb una realitat aclaparadora, que ens engoleix amb les seves alertes múltiples i les seves conseqüències inabastables
Srećko Horvat, fill de l’antiga Iugoslàvia, és un vell millenial i també un home d’acció. És cofundador del moviment DiEM25 i membre del consell de la Progressive International. Escriptor, també bon orador i filòsof que lliga teoria amb praxi: viu en comunitat a l’illa de Vis, on treballa en un projecte social d’autarquia ecològica. Tot fa pensar que és un d’aquells humans amb la rara virtut de l’esperança.
Una de les seves parades va ser aquest setembre al Centre Cultural de la Mercè de Girona, acompanyat de la directora del Bòlit, Ingrid Guardiola. Si no fos perquè sabem que el món s’acaba, diríem que amb ells dos a l’escenari la humanitat ha fet prou bona feina. Però no: han vingut per parlar-nos de l’apocalipsi. De la intuïció escampadissa de final en la subjectivitat del nostre temps. De com, sent conscients de l’estat del planeta, patim de melancolia postapocalítica quan encara sona l’orquestra a l’embalat. La lletra? “Estudia, treballa, compra (bis), calla, vota, tu rai”. S’ha d’acabar. “La devastació actual del món és possible per mitjà del procés de normalització de la barbàrie contemporània. En lloc de tornar a la normalitat, hauríem de tractar la normalitat com l’autèntic problema”. Aquesta és l’actitud de tota filosofia: instar al qüestionament i a l’alternativa. Això és Després de l’apocalipsi, el llibre de Horvat en català a Arcàdia.
Ja heu suposat bé que no és cap esbarjo, la cosa, però hi vaig anar per esplaiar-me i reviure la lectura no literària més interessant de l’estiu. El llegia a la platja —d’acord, no és un llibre de platja—. Mentre vigilava els nens de cua d’ull, llegia sobre les diferents amenaces existencials, sincròniques, que vivim (crisi climàtica, amenaça nuclear, guerra) i em vaig adonar d’una altra sincronia: els meus nens feliços jugant a la riba. La pau. És la percepció necessària —però equívoca— que els mals majors del món sempre queden frenats a la frontera del nostre país. I què hem de fer? Quan el món s’acabi —feia broma l’autor— serà bo que anem tots a Viena, on es veu que les coses sempre passen deu anys més tard.
Fora bromes. Finalment, el treball de Horvat és un intent de connectar dues tensions: una realitat aclaparadora, que ens engoleix amb les seves alertes múltiples i les seves conseqüències inabastables, i la realitat del que ha de venir. I el que ha de venir estaria bé que fos una ètica planetària que impliqués entendre el temps com a lloc comú global, tant si es tracta del passat en el sentit de la història com de la nostra evolució en el sentit del temps que ens queda. “Quan la ficció postapocalíptica ha estat traslladada a la secció d’actualitat, l’única alternativa és molt senzilla: o l’extinció massiva o una reinvenció radical del món després de l’apocalipsi”. Ep! Que hi som a temps, diu: “Una altra fi del món és possible”.
