‘La necessitat’, de Pasqual Farràs: Camí de perfecció
La novel·la és una particular aventura a la recerca de si mateixa de l’Alicia, la protagonista, que compleix el somni de buscar la realitat autèntica del món
En una habitació d’hotel hi ha una dona asseguda al llit que es mira les maletes i les bosses esteses per terra. Hi ha arribat fa just un parell d’hores, i encara no ha tingut prou esma d’endreçar res. Ha estat estirada, descansant, i pensant. Intueix, sap, que aquest viatge acabarà sent decisiu, encara que no l’ha buscat ni l’ha preparat: aquesta dona es diu Alícia, té cinquanta-dos anys, està separada del seu marit, és mare de tres fills, la ruptura amb el seu amant actual no trigarà a materialitzar-se, i si ha viatjat des de Barcelona fins a Menorca, a l’hivern, es deu a l’encàrrec fet per l’agència fotogràfica on treballa, per fer un reportatge que el lector de La necessitat no arriba a saber en què consisteix —retratar els pavellons de repòs del Llatzeret de Maó, una fortificació sanitària que servia de reclusió temporal als viatgers que venien de lluny i esperaven entrar a la Península— fins a la pàgina 88. Tal com passava a les dues anteriors novel·les de Pasqual Farràs (Solsona, 1959), La mort del fabulador (1999) i El vigilant i les coses (2009), unes obres tenses i ambigües, poblades d’ascensos arriscats i caigudes vertiginoses —cims i abismes—, desenrotllades en la terra de ningú de la pura comèdia mental, l’interès que anima la pulsió narrativa de l’autor no és tant la descripció de les peripècies físiques com l’anàlisi meticulosa i fascinada al voltant d’un moment detingut de la vida d’un personatge que ha extraviat el centre de coherència sobre el qual pot organitzar els dies del seu present i del seu futur.
En literatura, com en la vida, només la fascinació manté despert l’interès, i en aquest territori habita l’obra de Farràs
“Atrapat en la mera contemplació d’ell mateix, ni era ni sabia com arribar a ser”, es llegia a El vigilant i les coses, i alguna cosa semblant es pot dir sobre el camí de perfecció —que comporta sempre una transformació dels costums— que emprèn Alícia a La necessitat, coneixedora que “la vida lenta propicia una altra aptitud que també domina bé, la de la mera contemplació, sense arestes, sense brogit. En contra de l’acció desmesurada i perifèrica que l’aparta de l’eix central que voldria per norma i costum. Ser en un lloc per mirar i per veure, per sentir i per entendre. I estar-s’hi el temps que calgui per concebre un altre espai nou”. La necessitat, el relat de l’aventura particular a la recerca de si mateixa de la protagonista i, com si complís un antic somni romàntic, també de la realitat autèntica del món, és una obra que avança amb una serena i lenta seguretat, amb un pas ferm i pausat, amb una profunda capacitat totalitzadora —potser el lector recordarà la infal·lible paciència de Robert Musil en escrutar la textura de les vides dels seus personatges—, i que s’executa amb una gravetat desenrotllada des de les possibilitats d’una plenitud creadora que contradiu la pertorbació moral que assetja la protagonista, la seva peripècia radicalment íntima, com si la vida de l’esperit d’Alícia abracés amb un poder enlluernador aquesta no vida del no esperit que forma l’acció de la novel·la. I que Pasqual Farràs inspecciona com si entrés en el caràcter misteriós d’una foscor —un somni que no és somni— que s’ha d’obrir a través del poder de la paraula, movent-se contínuament entre l’evocació i la interpretació, aconseguint que l’una i l’altra s’alimentin entre si, que la imatge s’obri al significat i l’exposició del significat provoqui l’aparició d’una altra imatge: és el que passa quan es concep l’espai de la literatura com el lloc sense lloc on s’ha de trobar l’absolut, i es busca, a més, que el lector esbrini, a la fi, l’enigma essencial que planteja la novel·la, saber si Alícia triomfarà sobre Alícia o si Alícia trairà Alícia, saber si al final Alícia, que al llarg de la novel·la es contempla sempre a ella mateixa com una “bessona absorbent i fiscalitzadora”, podrà dir, amb Hölderlin, per exemple, que “en la Perfecció ja no hi ha cap lloc per a la queixa”.
En la literatura, com segurament en la vida, només la fascinació manté despert i enlaire l’interès, i és en aquest territori on habita l’obra de Pasqual Farràs, el de la pura fascinació. Entrar a La necessitat representa endinsar-se en un espai dens i desconcertant, edificat sobre l’emoció enervant i les complicacions de les accions mínimes i del llenguatge que les mostra, però ja se sap, un lector no tria els seus escriptors preferits, sinó que són aquests els que trien els seus lectors, tot i que cal estar disposat a deixar-se triar. Lectors, no ho dubtin, deixin-se triar per Pasqual Farràs, ho celebraran.
La necessitat
Edicions de 1984
379 pàgines. 22 euros
