_
_
_
_
_
crítica literària
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘Llegir petit i escriure sobre literatura i amor’, de Blanca Llum Vidal: La lectura com a ètica

La lectura de Vidal no és identitària: busca l’altre en la seva més absoluta diferència

Una parella al Moll de la Fusta de Barcelona
Una parella al Moll de la Fusta de Barcelona.Gianluca Battista

El lector té consciència de revelar i crear alhora, de revelar creant, de crear per revelació”, escriví Sartre el 1948 en l’assaig Qu’est-ce que la littérature?, d’envejable actualitat. Era conscient que no es pot parlar d’escriptura sense parlar de lectura: “l’acte creador no és més que un moment incomplet i abstracte de la producció d’una obra”. El lector està condicionat pel text, però, alhora, el text o el seu potencial depenen del lector. Llegir, com escriure, és posicionar-se. Perquè llegir és dialogar amb el text, és, en paraules de la poeta i assagista Blanca Llum Vidal, “una manera de relacionar-se amb el subjecte que escriu: aquell altre diferent (...), aquell altre amb qui no pretenc dissoldre’m perquè, si ho fes (...) ja no em quedaria espai per mirar-lo, per voler entendre’l i fins i tot desitjar, per ensumar-lo, per estranyar-me de tan singular com sap ser i de tan especial com sap dir”. Així defineix com s’ha acostat als autors que llegeix en els articles de Llegir petit i escriure sobre literatura i amor, un assaig que recopila articles i textos diversos però posseeix una extraordinària coherència i unitat. No és una antologia, és un veritable assaig que neix de la lectura. L’acte lector s’imposa i dirigeix l’escriptura de Vidal. Per això, l’autora reivindica les absències: textos, autors, persones no citades però que graviten en cada capítol; presències invisibles, però determinants per definir la mirada lectora de Vidal, una mirada que no renega de la seva individualitat i subjectivitat i que pretén obrir-se a l’alteritat.

La lectura de Vidal no és identitària: busca l’altre en la seva més absoluta diferència. I ho veiem clarament en el primer dels textos, dedicat al filòsof jueu Martin Buber, una figura complexa i plena de matisos: “el judaisme de Buber —d’arrel, sobretot, hassídica, amb tot el que això implica d’allunyament (o de relativització) de l’observança de certes pràctiques o de determinats dogmes en favor d’una existència social lliure i espontània—”, explica l’autora, es combina amb el que ella anomena “sionisme universalista, amb l’anarquisme i amb el socialisme”. L’escriptora fa propi el crit de Buber —”Necessitem els àrabs! Els àrabs ens necessiten!”— per defensar la idea del subjecte com un ésser relacional. Necessitem l’altre, aquell altre radicalment diferent, i l’altre ens necessita a nosaltres. Aquesta idea impregna la resta de capítols; apunta, a partir de la lectura d’alguns contes de l’autora de Solitud: “Víctor Català posa dos homes davant per davant i els convida, diguem, a gosar mirar-se. Des de la seva profunda diferència, un i altre són transformats pel descobriment de l’existència de l’altre; un i altre es furguen, es descobreixen a si mateixos i, perquè hi ha l’altre, se senten una mica més reals i una mica més vius”.

És en el reconeixement de l’altre on apareix l’amor, concepte que, com ja ens recordà Lluís Calvo en el seu últim assaig, és transgressor i polític. Perquè amor és comprensió, respecte i necessitat de l’altre. Sobreviure, escriu Vidal a partir de Charlotte Delbo, “té a veure amb els altres”, perquè “compartir la tragèdia és compartir les mínimes possibilitats de sortir-ne”. És en el respecte de l’altre i en el reconeixement de la seva més absoluta individualitat on neix la veritable llibertat, la que abraça la pluralitat, renegant de dogmes i de tuteles. D’aquí la reivindicació de Maria Aurèlia Capmany —”que ens demana de no reduir la pluralitat de pensaments i les vides a un sol relat hegemònic”—, de Marguerite Duras i de Víctor Català, per a qui “la força estriba, doncs, en l’impuls antiescolàstic, antilimitador, en l’esclat centrífug que romp les lligadures externes en la picada del poll contra la closca que l’empresona”. Blanca Llum Vidal també es desfà de les lligadures a l’hora de llegir, que es converteix en un acte polític, en una actitud ètica. Llegir és el reconeixement de l’altre i, alhora, la consolidació de la nostra individualitat. Llegir és ser jo amb els altres.

Llegir petit i escriure sobre literatura i amor

Blanca Llum Vidal 
Editorial Arcàdia
128 pàgines. 14 euros

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_