_
_
_
_
_
opinió
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La crítica inexistent

Arreu proliferaran obres que no posseiran cap qualitat però seran admirades i al revés

Il·lustració d’’Els viatges de Gulliver’ de Swift
Il·lustració d’’Els viatges de Gulliver’ de Swift.Bettmann (Bettmann Archive)

Fa pocs dies, aquest mateix diari publicava un article excepcional d’Anna Pazos en què es debatia l’èxit de les novel·les d’Irene Solà i d’Eva Baltasar, i la fragilitat de les opinions que se n’han desprès, els uns proferint penjaments de molt de calibre contra l’una i l’altra, els altres atribuint llur èxit a qüestions de política editorial que podrien no tenir res a veure amb la categoria intrínseca de les seves obres.

Si la qüestió s’analitza des del punt de vista global i interrelacionat de tots els factors que intervenen en l’èxit o el fracàs d’una obra literària, la qüestió quedarà, per desgràcia, sense una resposta fefaent. Per la barreja de consideracions estètiques, lingüístiques, mitològiques, de l’ordre de la tradició literària, del gènere femení de les autores, de la manera com avui dia es promocionen els llibres, de la situació de la nostra crítica literària, de la manca d’una societat literària de patent, i els factors que calgui afegir-hi, la qüestió “Irene Solà” o la qüestió “Eva Baltasar” no admetrà cap conclusió de caràcter sòlid i amb valor universal. Han fet novel·les que han tingut molt de ressò, i podríem adduir alguns quants factors responsables d’aquest èxit; però resultarà impossible assentar cap judici irrevocable.

Quant a aquest problema, hi ha elements que resulten no pertinents. Són noies? Doncs molt bé: George Eliot, Jane Austen i les germanes Brönte van escriure les que són considerades millors novel·les del segle XIX anglès. Són nacionalistes? No hi fa res: Dante era un fervorós defensor del Sacre Imperi Romanogermànic, i la seva Commedia mai deixarà de ser un dels llibres més grans que mai s’han escrit. Tenen aquelles autores una imaginació desfermada i això consola els lectors en moments de dèficit d’imatges poderoses en el camp literari? És igual: els escriptors romàntics, sobretot els francesos, van escriure novel·les carregades de fantasia que no han passat a la història. Han flairat els editors l’oportunitat d’editar llibres que es prestin amb molta facilitat a escampar-se entre la massa anònima dels lectors del país i d’arreu? També és igual: hi ha llibres invendibles que han acabat posseint un èxit enorme, com Ulysses, de Joyce, o el més banal, però bo, La conxorxa dels ximples, de John Kennedy Toole, que va ser rebutjat per un grapat d’editors. Continua sent un misteri, avui com ahir, que un llibre arribi a ser molt llegit, o molt venut, o que assoleixi la fama, o no, fins al cap de molt temps, com a Nord-amèrica va passar amb Moby Dick, de Melville. Gide va rebutjar la primera novel·la d’A la recerca del temps perdut, i ja veieu.

L’únic sedàs que resultaria adequat per qualificar aquestes dues autores, com qualssevol, és el sedàs de la crítica literària exercida per persones que posseïssin una gran autoritat intel·lectual, moral i política alhora. Això és el que no tenim. De fet, fa segles que no ho té cap literatura, amb moments d’excepció molt ocasionals. Paul de Kock o Paul Bourget, que avui no llegeixen ni els més addictes llegidors de França, van vendre les seves desenes de birrioses novel·les deu, cent i mil vegades més que no va vendre Flaubert L’educació sentimental o Stendhal les seves grans obres.

Hauríem de tirar molt enrere per trobar una societat lectora que es refiés dels homes o dones que exerceixen la crítica i que, doncs, actués en conseqüència llegint, lloant o rebentant legítimament un llibre. La vigència de la tradició clàssica és, de fet, l’única garantia sòlida en aquest sentit. Almenys des de la Poètica, d’Aristòtil, en què el filòsof va deixar encara més clar que Plató que escriure un llibre era un acte, un poiein, i que qualsevol acte d’un ésser humà havia d’estar presidit per la bondat i la bellesa, i moltes més lleis, des d’ell, doncs, a Grècia i Roma, i més tard a França i Anglaterra sobretot mentre va durar l’admiració pels clàssics, es van escriure llibres bons i llibres dolents, però el comú dels lectors, per ells mateixos i per l’ensenyança dels que sabien de debò què és això de la literatura, van tenir prou elements de judici per alabar o blasmar tal o tal cosa que es publiqués. Però per posseir aquesta autoritat s’ha d’haver llegit milers de llibres, i haver estudiat moltes poètiques i moltes històries de l’estètica. Harold Bloom va fer-ho, però ara és menyspreat.

Quan la tradició clàssica va començar a fer figa, van començar els exabruptes de grans escriptors contra els autors de bagatel·les o de xurros, com podria ser el cas, hipotèticament, de les novel·les de les dues persones que hem esmentat a l’inici d’aquest article, i de molts més escriptors: és el que van fer Pope o Swift a Anglaterra, o Sainte-Beuve a França. Però desproveït tothom, des de fa temps, d’una gran tradició crítica, a Catalunya com arreu del món proliferaran per sempre obres que no posseiran cap qualitat però seran admirades, i obres que en posseiran molta —com la Ilíada traduïda per Pau Sabaté— i seran menystingudes. Per això no val la pena posar-se a discutir si les novel·les d’Irene o d’Eva són extraordinàries, o un nyap. Deixem que passin els segles.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_