Un estiu sense lladres
Cada vegada és més habitual veure com, per pagar el peatge que suposa desconnectar una setmaneta a la platja, ens transformem en comercials picant a una porta freda i virtual
No fa tants agosts, ma mare demanava a la veïna que li buidés la bústia perquè els lladres no sabessin que estàvem de vacances. A mi, aquest estiu, m’ha estat fàcil detectar quin dels amics, coneguts i víctimes del meu voyeurisme digital, residents a Barcelona, ha marxat fora: molts havien publicat a les xarxes socials que llogaven l’habitació (pis, en el millor i més excepcional dels casos) durant X setmanes per Y preu. Asterisc: negociable. Una nova pràctica de temporada en què, mentre uns enceten una nova faceta d’arrendataris en negre per cinc paelles, els altres, amb un simple scroll, esbrinen un munt de cotis de barra de bar: si dormen en un llit de noranta (com deuen follar?), si decoren les parets amb quadres pop art (mare meva, quin mal gust), si gasten molts quartos en roba (per cert, aquell penjador amb rodes és de l’IKEA) o si omplen la tauleta de nit fins a vessar (tants blísters és senyal que no estan bé del cap).
Aquesta sobreexposició gràfica de dormitoris, cuines i menjadors ja no suposa cap mena d’atemptat contra el que, en principi, és inherent a la llar: la noció d’intimitat. Abans, només els rics ens obrien les portes de casa seva: l’ostentació de l’aristòcrata, per una banda, i la morbositat del plebeu, per una altra, convertien les cases de luxe en portada de l’¡Hola! i el Lecturas. O, en el cas dels ianquis i de les seves horterades televisives, en un reality show. Avui, en canvi, som una gran quantitat de mileuristes els qui ens veiem abocats, per pura subsistència, a postejar els zulos que ens costen tres ronyons que mai no tindrem. Sense la por que l’exhibicionisme convidi a entrar-hi a robar: les joies no són d’or i plata sinó d’acer banyat i, quant al portàtil, fa anys que caldria renovar-lo. L’amenaça no és tant el que ens puguin treure com el que no podem donar: el propietari que ens apuja el lloguer és, aquí, l’únic Goliat.
Aquesta sobreexposició gràfica de dormitoris, cuines i menjadors ja no suposa cap mena d’atemptat contra el que, en principi, és inherent a la llar: la noció d’intimitat
Queda lluny, doncs, cert sentiment d’arrelament en l’espai. Cada vegada és més habitual veure com, per pagar el peatge que suposa desconnectar una setmaneta a la platja, ens transformem en comercials picant a una porta freda i virtual. Anunciar-se pels mons algorítmics de Zuckerberg i Musk exigeix deslliurar-se de tota empremta afectiva: el sofà amb la taca de vi d’aquell sopar d’aniversari passa a ser només un sofà i la tassa de Star Wars de la teva exparella passa a ser només una tassa. Carència que explica que un assaig dedicat a la càrrega simbòlica i emocional dels objectes de cada compartiment, com és el d’Enseres domésticos de Vicente Verdú (Anagrama, 2014), ens apel·li moltíssim menys que la minisèrie distòpica The Architect (Filmin, 2023), on generacions no tan joves viuen en cubicles en un pàrquing i es claven ganivetades per cobrar l’assegurança que els permetrà revertir el deute. I és que, a la fi, la consigna que es desprèn de la situació de l’habitatge és ben clara: pretendre trobar caliu sota el sostre que ens empara és començar la casa per la teulada.
