_
_
_
_
_
marginalia
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

El petó robat

La dita “opinió comuna” ha eliminat tota consideració responsable i serena dels actes morals o immorals

Opinió Comuna
El petó robat, de Jean-Honoré Fragonard.

La il·lustració d’aquest article presenta el quadre de Jean-Honoré Fragonard (1732-1806) Le baiser à la dérobée (“El petó robat”, o “furtiu”), de l’any 1780, conservat a L’Hermitage de Sant Petersburg. S’hi veu, en primer terme, un noi que fa un petó “furtiu” a una noia. Els joves estan enamorats l’un de l’altre; si no, el gest de la noia seria de rebuig. És veritat que el noi, per evitar que la noia fugi, li trepitja la vora del vestit i li agafa un canell; i potser la mà esquerra del noi, que no es veu, està agafant la cintura de la noia per darrere. La noia no rebutja ni l’acte una mica forçat del noi ni un petó que s’adreçava als seus llavis, no a la galta: la cosa més natural entre dues persones mútuament enamorades. Sembla com si la noia s’hagués aixecat de la taula en què encara dues dones més juguen a cartes, a la dreta del quadre —sota la mirada atenta i discreta d’un home—, per agafar un xal: les cases del segle XVIII, per molt riques que fossin —aquesta ho sembla— sempre estaven o fredes o massa calentes.

I ara ve el més important d’aquest quadre prodigiós: la noia ha girat els ulls cap a l’habitació del costat, on ella jugava a les cartes amb els altres, per saber si han vist res d’aquest acte protagonitzat per ella mateixa i el seu amant. De moment —perquè hi ha quadres narratius, i aquest ho és tant com Mistress and Maid, de Vermeer, a la Frick Collection de Nova York—, les tres persones que apareixen en segon pla, amb prou feines il·luminat, no sembla que s’hagin adonat de res; però si el petó i el fru-fru del vestit de l’enamorada haguessin arribat a fer-se més sonors, llavors aquells tres haurien tafanejat per saber què succeïa: no en defensa de la noia —que no la necessitava—, sinó per dues raons: la primera, la curiositat; la segona, la possibilitat d’explicar a tercers, és a dir, a “la societat”, una notícia llaminera: en tal i la tal estan enamorats, i en tal ha tingut la gosadia d’entrar a la casa per besar la noia furtivament.

Aquest segon element, la tafaneria i el safareig (cotilleo, que és molt explícit) sorgia espontàniament i immediata, i era del tot característic de la noblesa i l’alta burgesia de la França d’aquell temps: només cal llegir les memòries de les grans dames salonnardes de l’època —madames d’Épinay, Geoffray, de Tencin o de Courcelles— o les novel·les galants i llibertines del temps —Les Liaisons dangereuses, per exemple— per adonar-se que, a manca de grans novetats a la cort i les cases nobles del país, la primera activitat que s’hi practicava era l’explicació indiscreta i maliciosa de determinades intimitats, en especial les que tenien a veure amb l’amor i el sexe. Això és el que hauria succeït si aquella parella d’home i dona arriba a ser “atrapada”. La notícia del petó furtiu s’hauria escampat com una taca d’oli i, per molt que aquell petó no posseís perfídia, la noia, ella sobretot —quasi mai l’home, que encara posseïa el privilegi d’un honor intocable—, hauria estat objecte de burles, escarni i plasenteries. S’hauria creat, al voltant d’una anècdota innocent, una “opinió comuna” malvolent, hipòcrita i roïna.

Aquest era, i continua sent, el poder de l’opinió pública. En aquell temps era una cosa construïda com a “relat” moral per la societat aristocràtica —per manca d’entreteniment, ja ho hem dit, llevat de jugar a les cartes i uns concerts que no interessaven gota als auditoris—, cada cop més per la burgesia i, finalment, per tothom, és a dir, per aquest estrany arreplec d’ànimes que, en comptes de fer-se una idea tranquil·la, individual, de qualsevol esdeveniment, el jutgen a la valenta en especial quan s’avé amb allò que ara, no al segle XVIII, s’anomena “políticament correcte”. Aquests moviments d’opinió edificats sobre idees no assaonades és la causa de la distorsió de molts fenòmens que, analitzats serenament, potser no mourien a cap resposta ni airada ni sancionadora.

Si el petó no hagués estat furtiu, sinó abusiu, llavors la noia hauria cridat, les seves amigues i l’home mig amagats haurien anat a socórrer la noia vexada, haurien presentat una queixa a les autoritats corresponents —els del quadre ho tenien molt fàcil, perquè l’autoritat estava al seu costat—, i el noi hauria estat enviat als tribunals, jutjat i castigat d’acord amb la llei.

Però l’”opinió comuna” i allò “políticament correcte” es van convertir a poc a poc en un moviment tan poderós, que ja ni tan sols ha calgut, amb el temps, recórrer a la justícia: n’hi ha prou de posar el crit al cel perquè una crítica es converteixi en una inculpació capaç de portar al patíbul qualsevol desgraciat o desgraciada, tant si són innocents com si són culpables. La “sobirania intel·lectual” que tots els filòsofs han reclamat per a si mateixos i per a tothom com a base d’una república lliure i il·lustrada, s’ha convertit, més com més va, en una activitat reservada solament a aquells que esperen a tenir prou coneixement de causa de qualsevol acte moral abans d’emetre un judici, o que esperen que sigui la justícia qui dicti una sentència. Aquesta és una de les bases de la veritable democràcia, avui minada per la vehemència de tot el que entra en el cabàs del “políticament correcte”, que ja són moltes coses.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_