_
_
_
_
_
marginalia
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Goethe i el model científic

‘Les afinitats electives’, discutida al seu moment, avui és considerada una de les seves obres mestres

Johann Wolfgang von Goethe per Andy Warhol
Johann Wolfgang von Goethe, per Andy Warhol.Alexander Heinl (picture alliance via Getty Image)

Johann Wolfgang —més tard “von”— Goe­the (1749-1832), home de lletres considerat el més gran d’Alemanya, va posseir tota la vida una afició sense mesura per totes les coses del món, des de la literatura o la filosofia fins al conreu dels jardins, l’edificació d’un teatre, l’astronomia, les ciències naturals i tot el que hom pugui imaginar. És el gran homo universalis, o el gran polícrata del seu país, que era de fet, estant Alemanya encara no unificada, el ducat de Weimar-Turíngia.

Cap a la seixantena va escriure una novel·la força discutida al seu moment, avui considerada una de les seves obres mestres, amb un títol que feia honor als aspectes de la biologia que tant li interessaven, Les afinitats electives (1809), ara en traducció catalana de Carlota Gurt, molt bona, amb uns quants arcaismes que escauen perfectament a un llibre d’inici del segle XIX (Barcelona, Bernat Metge Universal, 2023). Goethe va agafar aquest concepte de l’obra de l’home de ciència Torbern Bergman, attractio electiva duplex, fenomen químic particular segons el qual dos elements associats i sota l’acció simultània de dos altres elements dotats de certes propietats determinades, es desagreguen per unir-se als altres dos per formar dues parelles noves d’elements per una llei de recíproca atracció (això agradarà als lectors que es dediquen a la química). De fet, amb aquesta explicació científica ja està tot dit: Eduard i Carlota, matrimoni, visiten una finca rural que posseeixen —de fet, la casa corresponent a penes tindrà cap lloc a la novel·la, que dona sempre prioritat a la naturalesa— amb la intenció d’estructurar les seves terres i fer-ne un paisatge d’estil anglès —detall no mancat d’importància: haver dissenyat uns jardins a la versallesca, amb domini de la geometria regular, hauria espatllat el valor al·legòric que té la natura dins el conjunt de l’obra.

No triguen a arribar Otília, filla sobrevinguda de la parella, i el Capità, amic de la família. Apareixerà després un anomenat Mittler, que en alemany vol dir “mitjancer”, i que, més que fer de tal cosa entre els quatre protagonistes principals, farà més aviat d’allò que en castellà se’n diu “entrometido” (hauria hagut d’escriure “entremetedor”, paraula catalana que no diu ningú?). Otília comença a sentir una gran passió per Eduard, i el Capità la sentirà per Carlota, sempre a causa d’allò que dona títol a l’obra: les afinitats d’elecció, base de totes les relacions amoroses apassionades —no les dels matrimonis de conveniència, poc considerats en temps romàntics— i de les relacions d’amistat.

La història podria resultar avorrida —és una trama avui dia freqüent— si no fos que Goethe demostra un coneixement exquisit de la psicologia femenina en el personatge d’Otília, que es converteix en una veritable enamorada a l’estil Rilke (amic dels amors intransitius), és a dir, una dona delicada en qui la consciència moral —”No cometràs adulteri”— acaba sent més poderosa que la seva pulsió. És, per dir-ho així, una novel·la que narra desigs potentíssims, com una força de la naturalesa, però temperats pel codi moral d’una burgesia a l’alça. Malgrat que l’obra manifesta un feminisme precoç al capítol II.3, Otília morirà a causa de l’atzucac en què l’ha ficada la passió; i Eduard, gairebé per simpatia també química, es morirà de pena. És un final a l’estil tragicoshakespearià, força habitual al teatre de Goethe. Potser cal lamentar —almenys avui dia, quan els lectors ja no s’empassen fàcilment les fantasies inversemblants dels romàntics companys de Goethe— que una noia que assisteix Otília caigui des de molt amunt a terra, mori i es refaci miraculosament en abraçar Otília (!?). Això forma part del gènere fantàstic, contrari al tractament psicològic i emocional dels personatges de l’obra que practica Goethe.

Si al final del segle XVIII Choderlos de Laclos, clàssic, va presentar les relacions amoroses atorgant sobirania a la “mecànica” de tals relacions —va ser culpa de L’home màquina de La Mettrie?, ho va ser de Descartes?—, Goethe va tenir sempre un peu en la raó i un altre en el valor de les emocions i de la naturalesa humana malgrat el que va dictar al seu secretari en una ocasió: “Tot el que és clàssic és sa, tot el que és romàntic és malaltís”. Com dèiem en un article de fa poques setmanes, esqueia a la societat parisenca i a la noblesa actuar com actuen els personatges de Les Liaisons dangereuses, de Laclos, de la mateixa manera que escau al temps de Goethe presentar l’amor com un dilema entre la raó moral i la passió-natura.

Els lectors agrairan dues coses relatives a aquest llibre: la traducció de Carlota (nomen omen) Gurt, que permet deixar per a un record boirós la més vella traducció de Carme Gala, i el fet que trobaran molt fàcilment en una llibreria l’assaig prodigiós que Walter Benjamin va dedicar a aquesta novel·la de Goethe.

Una dama pia del seu temps va dir-li: “He trobat immoral la seva novel·la” I ell va respondre: “Doncs és el meu millor llibre”. Molts lectors creuen que tenia raó.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_