El negoci del llibre: un passat pròsper, un futur inquietant

El passat 13 d’abril, la Cambra del Llibre de Catalunya enviava una nota als mitjans amb un titular que deia: “La Cambra del Llibre de Catalunya anuncia un Dia del Llibre i la Rosa amb més espais, més parades i més signatures d’autors”. La nota anava amanida amb el cofoisme habitual: “a Barcelona se superen les previsions i se celebrarà el Dia del Llibre i la Rosa amb més oferta”. A Barcelona sempre se superen les previsions perquè mai, ningú, ha publicat cap previsió de què podia o havia de passar.

Sant Jordi mostra l’habitual estil entusiasta de la Cambra i de les institucions que la formen: el Gremi de Llibreters de Catalunya, el de la Indústria i Comunicació Gràfica, el de Distribuïdors de Publicacions, i el d’Editors. Els seus responsables pateixen un curiós cas de dissonància cognitiva i mai perden l’oportunitat d’exigir més ajuts públics, mentre aprofiten qualsevol ocasió per reivindicar la fortalesa i puixança del sector. Mai permeten que la realitat els espatlli un bon titular i no volen mirar unes dades que dibuixen un passat pròsper, un present decadent i un futur inquietant.

Volum de negoci

El 2021, el sector del llibre a Espanya va facturar 2.576,7 M€, i l’any 2000 la facturació va ser de 2.528,93 M€. En aquestes dues dècades han passat moltes coses; la facturació es va enfilar sis-cents milions d’euros i va tocar sostre el 2008 amb 3.185,51 M€. La crisi li va fer perdre mil milions, i va tocar fons el 2013, amb 2.181,97 M€. Sembla que som on érem; el problema és que, segons les dades de l’INE, el diferencial d’inflació entre el 2000 i el 2021 supera el 30% en l’índex general. Les relatives bones dades dels anys posteriors a 2013, amb un guany d’uns quatre-cents milions de facturació fins al 2021, es veuen enterbolides per una inflació que, tot i ser baixa, anul·la gairebé del tot aquest increment. És a dir, fa anys que el sector del llibre a Espanya pedala fort per no moure’s d’on era el 2013; malgrat que no disposem de dades sectorials consolidades del 2022, la inflació del 6,7% serà un cop molt dur.

La baixada del consum es deu a la devaluació interna dels sous dels treballadors, agreujada per la inflació

L’estancament del sector està relacionat amb la caiguda de la despesa en oci i cultura. Segons dades de l’INE, el 2007 la despesa mitjana anual per llar fou de 2.218 €; el 2014, al punt més baix de la crisi, era de 1.532 €, i el 2020, l’any de la pandèmia, va caure fins a 1.125 €; el 2021 s’havia recuperat lleugerament, i cada llar feia, de mitjana, una despesa de 1.293 €; del 2008 ençà, la despesa en oci i cultura ha caigut una mitjana de mil euros, això sense descomptar la inflació. Editors i llibreters no en diuen res quan demanen més ajuts públics i més campanyes de foment de la lectura, que, en realitat, són campanyes de foment del consum de llibres.

Gairebé ningú al sector vol reconèixer una realitat molt lletja, i és que la baixada del consum cultural es deu a la devaluació interna que van patir els sous dels treballadors, devaluació que s’ha agreujat amb l’augment de la inflació més recent. Tot i que una correlació no indica forçosament causalitat, hauríem de ser molt cínics —o molt enzes— per no reconèixer que el descens del poder adquisitiu, l’augment de la precarietat amb la reforma laboral del 2012, el cop de la pandèmia, el cost de l’habitatge i la inflació actual no tenen cap efecte en la facturació.

També seríem molt ignorants si atribuíssim tots els problemes a factors socioeconòmics aliens a la indústria. Qualsevol sector d’aquesta mida compta amb uns mecanismes correctors que, tot i no ser perfectes, poden ser de mercat —la famosa mà invisible del senyor Smith— i regulatoris. El cas és que, en un sistema suposadament basat en la llei de l’oferta i la demanda, el sector editorial ha estat incapaç de reaccionar al descens de la demanda amb la corresponent correcció de l’oferta, i la conseqüència ha estat la degradació d’una rendibilitat i una eficiència que ja no convidaven a tirar coets.

S’acostuma a dir que els editors espanyols publiquen massa llibres. Comparat amb els altres tres grans mercats editorials continentals (Alemanya, França i Itàlia) és cert. Tots tres, amb els alemanys al capdavant, publiquen menys títols en relació amb la seva població, i més lectors han de triar entre menys llibres; les tirades per títol són més grans, el cost per exemplar és més baix i el marge de l’editor és més alt; les devolucions són més baixes i la despesa logística per exemplar venut també és més baixa. A més, el PIB per càpita és més alt. Espanya va just al darrere dels tres països esmentats, però els nostres “mèrits” són circumstancials: la mida del nostre mercat interior, l’accés —cada cop més difícil— al mercat de l’Amèrica Llatina grà­cies a la llengua, i la presència de grans grups, ja siguin locals, com Planeta; de fora, com Penguin Random House; o nascuts aquí però ara de propietat forana, com Anaya. Dit d’una altra manera, fa anys que la nostra indústria editorial no fa res per merèixer el lloc que ocupa.

Tornem a allò que Gabriel Zaid va anomenar “los demasiados libros”. L’any 2000, a Espanya, es publicaven 58.893 títols en totes les llengües. Gairebé tots eren en paper i no existia l’actual mercat del llibre digital. Les sèries històriques que publica la Federación de Gremios de Editores de España als seus Informes de Comercio Interior indiquen que l’any 2008 se’n publicaven 72.981, que la producció no va tocar sostre fins al 2011, amb 83.258 títols, i que mai ha baixat dels 74.590 de l’any 2020; però abans del 2016 no es poden desglossar els títols en paper dels digitals a causa d’inconsistèn­cies en les sèries històriques. La qüestió és que sabem del cert que a Espanya mai s’han publicat menys de seixanta mil títols en paper (excepte el 2020, que van caure a cinquanta mil). Això què vol dir? Que plogui, nevi o faci sol, l’oferta sembla inelàstica. Mala peça al teler quan tens una demanda minvant que, com hem vist, perd mil euros per llar d’ençà del 2007.

Mecanismes de correcció

Un mecanisme de correcció que sí que va funcionar fou la reducció de la tirada, això és, el nombre d’exemplars d’un títol que decideix imprimir l’editor; l’edició de llibres és una indústria que funciona venent moltes còpies d’un producte, i com més en fabrica i ven, més rendible és. La tirada mitjana absoluta, l’any 2000, era d’una mica més de quatre mil exemplars per títol, i el 2007 havia pujat fins a una mica més de cinc mil exemplars. El 2014 la tirada mitjana va tocar fons amb 2.886 exemplars i, després, ha oscil·lat entre els gairebé quatre mil de 2017 i els 3.576 de 2020, quantitat molt semblant a la de 2021, on sembla estabilitzada.

La conseqüència de tot això és que la rendibilitat per títol s’ha degradat força, perquè com més gran és una tirada, més barat és cada exemplar i més marge li queda a l’editor. Per tant, amb la crisi, els editors van actuar amb prudència imprimint tirades més curtes, tirades més barates perquè eren de menys exemplars, però cadascun dels exemplars produïts era més car; potser es mantenia la facturació i es contenien alguns costos, però el marge també patia. I sense marge no hi ha negoci. Ah! Recordem que és la mitjana, no la moda; la majoria de llibres té una tirada molt més petita.

La tirada mitjana del 2020 va ser de 3.576 exemplars per títol, molt semblant a la del 2021, que sembla estabilitzada

Un recurs habitual en una crisi de demanda és fer l’oferta més atractiva abaixant els preus. Això, a la majoria de l’Europa continental, és complicat, perquè la legislació de cada país recull el preu fix. La Llei 10/2007, de 22 de juny, de la lectura, del llibre i de les biblioteques diu que el preu d’un títol —d’un llibre— serà el mateix a qualsevol llibreria d’Espanya —també a internet si es ven al país—, amb un descompte màxim del 5% que pot aplicar el llibreter. El preu de venda al públic el fixa l’editor, i tota la cadena de valor del llibre —distribuïdor, llibreter, etc.— l’ha de respectar descomptant el seu marge. La llei preveu excepcions i exempcions que ara no venen al cas. Un cop l’editor ha fixat el preu d’un llibre i el posa a la venda, és gairebé impossible canviar-lo. El que sí que poden fer els editors és abaixar el preu dels següents llibres, o no apujar-los gaire.

Això és el que sembla que ha fet el sector. L’any 2000, el preu mitjà d’un llibre era de 12,02€. El 2021 aquest preu era de 13,97€, amb puntes de fins a 14,66€ l’any 2016. Aquests preus poden semblar molt baixos perquè són la mitjana de tots els llibres de tots els gèneres, i no la moda, el preu més freqüent, que tots sabem que és més alt però del qual no disposem de dades. La variació entre el 2000 i el 2021 és del 16%, amb màxims de fins el 22%; això vol dir que ha pujat molt menys que l’índex general de l’IPC, però molt més que el grup d’oci i cultural al qual pertany, i ni tan sols en els pitjors anys de la crisi es va moure significativament a la baixa. El cas és que el preu dels llibres sembla tan inelàstic com l’oferta, i ara se’ns afegeix un problema: molts editors hauran d’encarir els llibres a causa de l’increment del cost de matèries primeres com el paper. Això, o sacrificar el poc marge que els quedi, i tancar.

El preu fix imposa als diferents actors del sector un acord tàcit: tots els llibres que el llibreter no vengui els podrà tornar al distribuïdor. Si no fos així, ben aviat tindria la llibreria plena de llibres invendibles, no en demanaria més i la cadena s’aturaria. Si el sector hagués guanyat eficiència, l’índex de devolució seria cada vegada més petit, com també ho seria la diferència entre exemplars impresos i exemplars venuts.

Les coses no han anat així. L’any 2000, l’índex mitjà de devolució era del 20,1%. El 2021 va ser del 27%, amb puntes de més del 34% els anys 2011 i 2013, i sense baixar del 30% del 2010 al 2018. Amb la diferència entre els impresos i els venuts ha passat el mateix: el 2000 es van imprimir 261,5 milions d’exemplars (sí, milions), i se’n van vendre 210,2 milions. El 2008 toquem sostre amb 329,8 milions impresos, però només se’n venen 240,3. El 2021 es van imprimir i vendre molts menys llibres que fa vint-i-tres anys: 198,1 i 174,1, respectivament.

Totes aquestes dades dibuixen un sector que fa quinze anys que es descapitalitza, és incapaç de reaccionar als canvis del mercat i no vol veure la baixada del poder adquisitiu dels seus clients potencials. En comptes de demanar més subvencions per sostenir estructures i eines envellides, les haurien de demanar per renovar-les, guanyar en eficiència i en marge.