_
_
_
_
_
Sant Jordi 2023
Aquests dies anticipatoris estan dividits entre l’afany i la desesperació que plogui d’una vegada i la por que el feliç succés passi el 23 d’abril.Massimiliano Minocri

O potser simplement li regalaré una rosa (i un llibre!)

La difícil disjuntiva de voler que plogui o no per Sant Jordi aquest any de sequera pertinaç caracteritza la festa, sempre fidel d’altra banda als seus rituals inamovibles

Jacinto Antón

Mentre la resta mirem els aparadors, les llistes i les notícies sobre novetats –sense oblidar els jardins, on comencen a despuntar les roses–, els llibreters observen el cel. Aquests dies anticipatoris estan dividits entre l’afany i la desesperació que plogui d’una vegada, com tots volem, i la por que el feliç succés passi precisament el diumenge 23 d’abril, mira si hi ha hagut dies i si n’hi haurà. En el record, la desfeta de l’any passat, en què, com si no haguessin estat prou doloroses les cites pandèmiques prèvies, aquestes edicions de sí però no, el cel es va acarnissar amb la festa i el que va començar com una jornada estupenda de recuperació completa va acabar com el rosari de l’aurora mullada. Això de l’abril passat va ser cruel de debò: no ens traurem del cap les imatges dramàtiques, dignes del monsó a Rishikesh, de les parades volant, les casetes enfonsant-se, els autors i el públic xops, els llibres destruïts; com diria (cantaria) Leonardo Favio –i valgui la cita d’O quizá simplemente le regale una rosa (Leonardo, no es descuidi del llibre!): “Presurosa la gente / pasaba, corría / y desierta quedó / la ciudad pues llovía”. I plovia i plovia.

“És clar, que plogui, que plogui, que fa tanta falta”, em diu esportivament la llibretera Marta Ramoneda traginant per La Central del carrer de Mallorca, ficada en els preparatius. “Però si pogués fer bon dia només diumenge…”. I és que els llibreters somien amb un Sant Jordi normal i lluent, dels de tota la vida, com si l’armadura del sant reflectís enlluernadora un dia assolellat, de cel blau; i sobretot un dia sec, d’aquests que en portem tants, encara que desitjar-ho sembli un anatema enmig de la sequera que ens afligeix.

Sant Jordi serà un diumenge, i si la meteorologia hi ajuda (als llibres, no al camp), la jornada pot ser magnífica. Encara que n’hi haurà que trobaran a faltar aquell divertit estrès d’aprofitar el migdia per sortir de la feina a la recerca de pàgines i pètals, o d’esperar fins a la tarda i llavors agafar el que hi hagi. Sigui com sigui, si en tenim de ganes de tornar a passejar entre multituds joiosament enderiades en la gran festa del llibre i de la rosa! Que amb aquests dos elements serà monotemàtica, ja que les botigues no han estat autoritzades a obrir.

Els polítics intentaran que comprem, amb cada rosa i cada llibre, un model (el seu) de ciutat

Cadascú té la seva forma de viure la Diada, que aquesta vegada tindrà una inevitable gran càrrega política atesa la proximitat dels comicis municipals. Els polítics intentaran que comprem, amb cada rosa i cada llibre, un model (el seu) de ciutat. El nou eix de passeig de Consell de Cent sens dubte es presentarà, estigui com estigui, com un roserar colauista, el paradís promès. D’altres intentaran visualitzar-lo com un mur divisor de dues Barcelones (l’afortunada i la sense sort), una llarga espina a l’Eixample o una excentricitat tan innecessària (gratuïta segur que no ho és) com els jardins penjants de Babilònia. En tot cas, veure com encaixen en aquesta superilla les roses i els llibres serà cosa de veure.

En realitat, debats a banda, per descomptat hi ha dos elements comuns indispensables per a tothom a la Diada: aconseguir (com a mínim) una rosa i un llibre. Part de la gràcia de la jornada és decidir quin llibre, cosa que converteix tota la ciutadania, per un dia, en prescriptors literaris –jo et regalo el que considero que has de llegir–, tasca delicada que es pot viure alegrement o amb una certa dosi d’angoixa (“i si l’espifio”?”, amb l’afegit “i si ja el té?”).

Regalar un llibre no és qualsevol cosa: parafrasejant William Munny, el personatge de Clint Eastwood a Sense perdó, quan li regales un llibre a algú no només el condiciones a llegir-lo, sinó que li impedeixes que, almenys mentre llegeix el que li has regalat, en llegeixi un altre (potser un altre de millor?). Una de les coses més curioses d’observar és l’angoixa amb què alguns s’obsessionen per no equivocar-se en l’elecció. Se’ls veu davant la paradeta o la taula de la llibreria, sostenint pensatius el llibre com Hamlet la calavera. Serà o no serà aquest? Equivocar-se pot ser letal en el cas de l’alt percentatge de persones que, segons les estadístiques, a l’any només llegeixen el llibre que reben per Sant Jordi. D’altra banda, compte!, el llibre que regales també diu molt de tu: triar un títol és de vegades un striptease emocional.

És sabut que la Diada és jornada en què, a l’altre extrem dels compradors ocasionals, molts compradors habituals de llibres es retreuen, tot renegant per les cues i la gentada. És freqüent sentir-los expressar que és el pitjor dia per anar a comprar un llibre. Però, d’altra banda, com es pot, en consciència, romandre aliens al nucli –comprar un llibre– de la gran festivitat del llibre, al qual devem veneració si no amor, i on tot et convida a comprar? La solució al dilema és llançar-se sense complexos a fer-ho, a comprar, compulsivament, com més llibres millor, regala i també regala’t: ja els llegiràs algun dia. Viure les llibreries atapeïdes i bullicioses, encara que t’empentin i caiguis sobre la secció de novel·la negra o tinguis temps de llegir-te mig assaig mentre fas cua a la caixa, és un goig. La festa del llibre és també la de tots els que l’estimem, així que, com no participar-hi? La germandat del llibre, encara que sigui ocasional, fa estranys companys de llit, i és un bon dia per entaular divertides converses quan la circulació es fa impossible en parades i llibreries, o noves i curioses amistats.

Les firmes són una altra cosa que mobilitza la gent. Aquest impuls curiós d’aconseguir la dedicatòria de l’autor que t’agrada o que et garantirà l’enveja del qui no la té, o l’agraïment etern del que rebrà el llibre signat. Es veuen actes abnegats, hores d’espera per aconseguir una dedicatòria (“és per a la meva dona, vinga, posi-li unes línies”). Gent que porta els llibres de casa per aprofitar l’ocasió, divertides confusions (“ja l’hi signo, però l’autor no soc jo”), escenes emocionants (“ningú m’ha donat el que m’ha donat vostè llegint-lo”). És molt fàcil encomanar-se de la febre de la firma, encara que no t’ho haguessis plantejat. Veus la cua, l’anhel, i et dius, per què no? Esperar a la fila de l’autor d’èxit, tot observant al costat els que no signen ni un exemplar (sol perpetrar-se aquesta crueltat a les paradetes), et permet fer fondes reflexions sobre la naturalesa humana. Perquè la Diada també és una fira de vanitats, d’exhibir múscul literari (escriptors i editorials), una pujada d’ànims per a alguns i un bany de realitat per a d’altres. I un negoci, no ho oblidem. Però, d’alguna manera, els negocis amb llibres semblen menys mercantilistes, més sans que els altres.

I després, last but not least, hi ha les roses. De les més belles i cares a les més humils i senzilles, roses de luxe i roses obreres, roses matineres i d’última hora desesperada, roses reivindicatives, alimentàries, de viatge de fi de curs, roses per fer-se perdonar, clandestines, d’amor nou i d’amor de sempre; roses gitanes i olé. Tantes roses. Que una cosa tan natural, perible i fràgil s’associï al llibre, que és resultat d’un elaborat procés intel·lectual i editorial, que és estable, sòlid (malgrat el que es va veure a la torbonada de l’any passat) i perdurable, és un dels bonics misteris de Sant Jordi, d’aquesta rara alquímia bàsica de la festa que ajunta els aparents oposats de la flor i la raó, tot i que... quantes històries caben en una rosa i quanta poesia i bellesa en un llibre.

I per acabar, unes recomanacions vehements i personals, de preàmbul al gran desplegament que segueix: Las guerras apaches, polvo y sangre en la última frontera del salvaje oeste, de Paul Andrew Hutton (Desperta Ferro); Los príncipes de Sambalpur, d’Abir Mukherjee (Salamandra); H. P. Lovecraft, cartas 1, recopilat per Javier Calvo (Aristas Martínez); Tutankamón, faraón, icono, enigma, de Joyce Tyldesley (Ático de los Libros); Los presos de Colditz, de Ben Mcintyre (Crítica); Stalingrado, la batalla contada por los alemanes, de Jonathan Trigg (Pasado y Presente) i… és clar, el clàssic La sequía, de J. G. Ballard (Minotauro).

Compreu llibres i regaleu roses, som-hi, que no hi ha cap altre dia com aquest.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jacinto Antón
Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_