‘Poesies reunides’, de Salvador Oliva: Mestre del vers
Al llarg de mig segle de producció, l’autor sempre ens recorda tàcitament què és la poesia, amb encert a l’hora de reflectir la sensibilitat i les inquiteuds del seu temps
En una entrevista recent, Salvador Oliva (Banyoles, 1942) afirma voler ser “un bon poeta menor”. Llavors, davant les seves Poesies reunides, la pregunta és quins són els poetes majors d’avui dia. No hi ha ni s’albira en l’horitzó res comparable al que van ser les obres de Carner, Riba i Foix, ni al salt qualitatiu que va representar Gabriel Ferrater. Sigui com sigui, l’aportació d’Oliva a la literatura catalana sobresurt tan per damunt de la massa de moralistes unidimensionals, romàntics nyicris i avantguardistes tronats —la classificació és de Joan Ferraté—, que bé mereix el qualificatiu de mestre, encara que no el desqualificatiu de mandarí. Deia Espriu que “hem viscut per salvar-vos els mots”; Oliva, a més, per salvar-nos el vers, és a dir la poesia.
En un temps en què poesia podia ser un eufemisme de prosa treballada —en el millor dels casos—, o de qualsevol acudit —en el pitjor—, Oliva ens va fer veure, en una perspectiva acadèmica, les “beneïdes regles de la mètrica”, com deia Auden. La traducció, en vers, de tota l’obra de Shakespeare és un exemple de llengua poètica; a part la transcendència, que no necessita comentari, de poder llegir en català les paraules del qui ha estat anomenat “inventor de l’humà”. En paral·lel a la feina de professor i traductor, hi ha una constant activitat creativa que ara, per primera vegada, podem trobar reflectida en aquest volum, que, ens adverteix, “de cap manera no és una obra completa”. Una activitat en diversos fronts que avancen en paral·lel. Primer, el líric, manifestat en els dos primers llibres, Marees del desig (1975) i Terres perdudes (1981), una secció de Retalls de sastre (1988) i un conjunt de deu poemes inèdits aquí incorporats. Segon, el satíric, al qual estaven dedicats els llibres El somriure del tigre (1986) i Complements circumstancials (1998) —aquest reunia peces publicades prèviament en aquest Quadern—, i se n’hi afegeixen un seguit més d’inèdits. I tercer, el narratiu, consistent en la narració curta Menisectomia i la novel·la Fugitius (1994), que ocupa la tercera part d’aquest volum, totes dues en vers. Entremig hi ha les epístoles, una a Fabra i tres a Carner, que tenen una mica de cada i fins i tot de preceptiva literària.
Es pot comprovar doncs que, encara que sense un propòsit deliberat —la traducció de les obres de teatre de Shakespeare va començar amb un encàrrec de TV3 per fer-ne el doblatge, i els epigrames satírics i burlescos han anat sorgint arran d’anècdotes d’actualitat—, tota la trajectòria d’Oliva ha estat un gran servei a la continuïtat de la llengua i de la literatura, l’única pàtria de l’escriptor, com se sol dir. Fugitius és un tour de force inigualat: una història amb diversos personatges, centrada en els anys de la transició, que es desenvolupa en 396 estrofes rimades de 14 versos cadascuna. El conjunt de peces de denúncia i d’humor, més o menys punyent, és hereu de la fecunda tradició satírica d’altres temps que la hipocresia i les conveniències semblen haver estroncat, i ho fa gairebé com un deure cívic davant la degeneració política i la decadència cultural d’aquesta Catalunya que tan lliure es pensa ser; els protagonistes són polítics, escriptors i col·legues d’universitat que, amb les seves limitacions intel·lectuals o els seus defectes morals, hi queden ben repassats, si no retratats per la història. Quant a la dimensió lírica, s’hi endevina una ben meditada reticència, ja que “per ser líric com cal, en aquest segle XXI, | s’ha de ser un geni, tret que es vulgui caure | al precipici de la nyicreria | o al d’un ridícul no advertit”. És l’eterna lliçó d’Horaci: “Que els poetes siguin mitjans, no ho comportaren mai ni els déus ni els homes ni els aparadors dels llibreters”. Certament, era un altre temps.
Què hauria passat si el nivell d’autoexigència no hagués estat tan alt o si l’esforç s’hagués concentrat exclusivament en poemes amorosos o elegíacs, a què sembla reduïda la poesia a hores d’ara? És una especulació gratuïta. Hem de valorar només el que tenim: una lliçó pràctica sobre la importància de conèixer el llenguatge i dominar les tècniques mètriques i retòriques de l’ofici de poeta. Oliva, al llarg de mig segle de producció, sempre ens recorda tàcitament què és la poesia, però l’exemplaritat és un assoliment menor al costat de l’encert a l’hora de reflectir la sensibilitat i les inquietuds del seu temps.
Poesies reunides
Edicions 62, 2022
592 pàgines. 22,50 euros
