‘El periodista i l’assassí', de Janet Malcolm: Si t’entrevisten, t’apunyalen

“De persones disposades a deixar-se entrevistar sempre n’hi haurà”. És la constatació perplexa de Janet Malcolm a El periodista i l’assassí, just abans del poderós epíleg que acompanya una llarga crònica de més de 200 pàgines. I no és només la llargada inusual: l’exercici d’estudiar i narrar el cas d’un “judici arran de la demanda que un home que compleix condemna per assassinat presenta contra un escriptor que l’ha estat enganyant inquietament durant quatre anys” —és a dir, de narrar la confrontació de Jeffrey McDonald, condemnat i demandant, i Joe McGinniss, periodista i demandat—, es converteix en un mirall d’augment d’un cul-de-sac moral que assetja constantment els periodistes, i els protagonistes dels seus treballs, sota mil cares diverses. Que enunciar en què consisteix precisament aquest cul-de-sac en una frase pugui ser tan capciós explica el nombre de qüestions que Malcolm no es permet d’eludir ni espolsar-se amb superficialitat. Si la factura de la crònica ja es pot considerar com un tractat narratiu, el llibre es desplega com una sèrie de petits tractats que el primer que amaguen és la seva veritable natura de tractat per l’agilitat i la subtilesa impròpies d’aquest gènere docte. La reflexió sobre la multiplicació de litigis que arriben als tribunals, sobre la ingerència de la justícia en les relacions socials i intel·lectuals, o sobre la presència de la cultura de la psicoanàlisi, tant en la mateixa escriptura de Malcolm com en el periodisme i la justícia, són, juntament amb una atenció particular per les formes d’escriptura i les normes i relacions que engendra, les línies d’alta tensió que travessen el llibre de dalt a baix. Com a escriptora i com a demandada per difamació de part de Jeffrey Masson, protagonista del seu llibre In the Freud Archives, els transvasaments entre un terreny i l’altre són un camp de predilecció de Malcolm. Només gràcies a un esforç de pensament sobre els usos, privilegis, normes i convencions de la ficció i dels llocs on intervé, i contraposant-los als de la no-ficció, i analitzant les relacions entre escriptor i protagonista, o escriptor i entrevistat, o el triangle sovint perillós d’escriptor, protagonista i editor al voltant d’unes clàusules, així com l’estatut i la posició del “jo” narratiu, per distingir-lo de la creació ad hoc del “jo” periodístic, “figura simbòlica i personificació ideal de l’observador objectiu de la vida”, Malcolm s’autoritza a fer dues passes enrere i tornar al que semblava la pregunta inicial de la crònica, per respondre-hi amb exigència, sense tanmateix haver deixat de rondar-la en cap moment.

El periodista i l’assassí és un títol descriptiu, i podria ser només descriptiu per poc que la “i” no fos greument comparativa. I és que el periodista pot ser assassí de moltes coses: d’una persona a través de l’escriptura de la seva biografia, de la veritat per la seva adherència temerària o incapaç a la literalitat dels fets, a les paraules o al magnetòfon, a costa d’una falsificació de la realitat, o fins i tot de la llibertat o el plaer per la seva submissió als principis mal entesos d’un gènere, el de la no-ficció o el periodisme, que té esperant a l’altra banda un lector més pacient i més indulgent amb “la inferioritat de l’experiència” de lectura en virtut d’un suposat—i paradoxal— caràcter edificant que, precisament, se li atribueix. Malcolm, mostrant ben lluent la fulla del ganivet que qualsevol periodista branda quan exerceix, i fent-la servir clavant una bona punyalada a la pusil·lanimitat que ella creu intrínseca a l’ofici “d’exposar els dolors i les vergonyes d’altri”, no assassina el periodisme, sinó que, fent-li una autòpsia, permet que qualsevol que s’hi llanci sàpiga que “el millor que pot fer no és mai prou bo”, en lloc de convèncer-se que en la professió mateixa “no hi ha cap problema, que l’han solucionat”.

El periodista i l’assassí 

Janet Malcolm 
Traducció de Toni Cardona. Arcàdia, 2022
250 pàgines. 20 euros