Un dia foll amb el ganivet de Barceló

Podria ser un dia qualsevol a la teulera de Vilafranca de Bonany, aturada en el temps si no fos pels plàstics blaus que tapen algunes peces. El fang té el mal costum d’assecar-se ràpid. Només si el protegeixes bé manté aquella duresa de cuir tan desitjable. Els airpods que porta Miquel Barceló mentre coltelleja una peça delaten que les imatges enregistrades per Josep Maria Civit en el seu taller mallorquí són d’ara. És un delit veure com observa la peça just abans de marcar-li l’epidermis. Ras, ras, ras. Un altre dia foll amb el ganivet, que diria ell. Però també podria ser una massa de fusta, un punxó o qualsevol altra eina que l’artista —en un détournement infinit— s’hagi empescat per modelar el fang, una matèria tan viva que ni neix ni mor. Només es transforma i també et transforma. Diu Barceló que de jove no estava interessat en la ceràmica. Tres dècades més tard no la pot separar de la pintura. La ceràmica és pintura amplificada, és la mare de la pintura, és la versió extrema de la pintura. Tot per culpa del vent, diu el relat oficial. Però ell sap que el vent només era l’excusa.

Dos mesos a l’any, l’harmattan assota Mali. És un vent càlid i violent que aixeca molta pols. Tanta, que pintar un quadre es converteix en una odissea. Això passa ara i també passava llavors, a mitjan anys noranta, quan Barceló va mudar-se al ­país dels dogons. De l’impediment de pintar en va fer un salt al buit. Les dones de l’aldea van ensenyar-li a fer fang —una mescla d’argila, excrements d’animals i palla—, després a modelar-lo i, finalment, a coure’l. Amb aquella tècnica mil·lenària, elles feien gerres utilitàries i ell va començar a explorar els límits de la matèria. D’aquí van sorgir les seves primeres peces: d’aparença rústica, cuites en foc de llenya a baixa temperatura, despullades de color a excepció de l’òxid vermell i el manganès que regala la natura. Una d’aquestes peces representa un crani —que també és un autoretrat—, i és una de les que obre el recorregut de Tots som grecs, una retrospectiva centrada en la ceràmica de Barceló que s’acaba d’inaugurar a la Fundació Catalunya La Pedrera i que, com els tentacles d’un pop, s’expandirà per la ciutat a través d’un programa d’activitats culturals.

Què se sent en saltar des d’un penya-segat? Barceló fa servir aquesta metàfora per parlar del seu procés creatiu. No sap mai què passarà en arribar a l’aigua, li agrada sentir aquest risc, confiar en la intuïció i donar marge a l’error. Explica que, quan pinta, ho fa en horitzontal, amb el llenç a terra perquè això li permet entrar i sortir del quadre. Bussejar-hi a pulmó, com quan se submergeix al mar amb el cinturó de ploms a esperar que passin coses. Potser d’aquí brolla la seva fascinació pel món submarí. Amb la ceràmica practica un diàleg similar. A vegades parteix d’una forma, ja sigui una gerra o un plat, a vegades d’una planxa o d’un piló de fang. Aquí no hi ha brúixola, no hi ha mapa. Només hi ha eines per gratar, foradar, doblegar, marcar, deformar, estrangular... Amb les mans penetra dins les peces i també hi busseja. De vegades a carícies; de vegades a cops de puny. Després de tants anys embrutant-se les mans, ja sap que la ceràmica és un receptor de memòria i un mirall que no t’enganya. Allò que veus és allò que ets, allò que sents. Fer ceràmica és un ball cos a cos amb tu mateix.

I què és Barceló? Les seves peces parlen per ell, per això és fàcil resseguir-lo a través de tres dècades de pràctica ceràmica per diferents geografies, que a més a més constaten la seva evolució formal i estilística. Barceló és ànima maliana, és crani animal i humà, és màscara foradada, és tractar la seva pròpia psoriasi amb una indiferència que es transforma en reverència davant d’un pop, el seu animal fetitxe. També és un multiplicador de pans i de peixos catedralicis: congres, rajades i escórpores que s’escapen del seu hàbitat. Benvingut, collage ceràmic. Barceló és un conversador fèrtil —Gaudí en donaria fe— i un performàtic ballarí de Paso Doble de la mà del coreògraf Josef Nadj. També és mapamundi, lava del Vesuvi, cabres, culs de cavall, bous de mar, ganivets, roses, coralls carbonitzats i una col·lecció de quaderns de viatge fascinant. En els darrers temps, Barceló també és explosió de color i creador de tòtems, unes escultures fetes en totxos de gran format que piquen l’ullet a la serp azteca, al drac xinès i, per descomptat, al capitell jònic. Potser perquè tots som grecs, l’excusa perfecta per despullar l’artista i l’home a càmera lenta.