_
_
_
_
_
marginalia
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Voltaire i Rousseau

Ara que Josep Maria Flotats i Pep Planas respresenten al teatre Romea una obra de Jean-François Prévand, parlem de la relació entre els dos grans literats del segle XVIII francès

Verguenza Rousseau
Jean-Jacques Rousseau (1712-1778)World History Archive / Alamy

Ara que Josep Maria Flotats i Pep Planas representen al teatre Romea una obra de Jean-François Prévand anomenada La disputa, és oportú parlar de la relació entre Voltaire i Rousseau, dos grans literats del segle XVIII francès, no ben bé “filòsofs”, com diu la propaganda de l’obra —només Voltaire va escriure un llibre que és pròpiament filosòfic, el Tractat de metafísica—, sinó hommes de lettres, expressió molt avinguda amb les obres llurs.

Voltaire va tirar sempre cap al racionalisme, i Rousseau cap a la sensibilitat; però s’haurien pogut entendre si no haguessin estat víctimes de la tendència a barallar-se, tirar-se els plats pel cap i insultar-se, molt freqüent entre els intel·lectuals des de l’antigor. La cordialitat entre els dos va durar de 1712 a 1760, pel cap alt, però va ser oscil·lant des del primer moment.

Quan a Rousseau li van demanar de retocar una obra que Voltaire havia escrit per a la cort, La Princesse de Navarre, aquell va escriure una carta a aquest demanant-li el plàcet, amb tot d’elogis i una gran admiració. Però les discrepàncies no van trigar a presentar-se: quan Rousseau va escriure el llibre Discurs sobre els orígens i els fonaments de la des­igualtat entre els homes —una peça sens dubte molt progressista, com ho seria més endavant El contracte social—, Voltaire va trobar aquell llibre massa decantat cap a la lloança de la naturalesa i la glorificació de la vida primitiva i “natural”; i va escriure, irònicament: “Mai no s’ha emprat tant d’enginy en voler convertir-nos en bès­ties. En llegir aquesta obra, a un li agafen ganes de caminar de quatre potes”. La tirada al naturalisme de Rousseau s’agreujaria amb el seu tractat pedagògic, Émile, o de l’educació, que és el sant patró, avui, dels psicopedagogs de Catalunya: les criatures s’han de divertir, enfilar-se als arbres, córrer i fruir de la seva llibertat congènita.

Només va faltar que en un altre opuscle, Discurs sobre les cièn­cies i les arts, Rousseau opinés que les lletres i les arts porten conseqüències nefastes a les societats. Contra aquest “vici” de l’alta cultura, l’autor proposava una gran reconciliació entre la natura i la cultura: una idea que només podia repugnar Voltaire. Com que el ginebrí considerava, doncs, el teatre una influència perniciosa, Voltaire, que llavors vivia a prop de Ginebra, va començar a invitar tots els ciutadans d’aquesta ciutat a les representacions privades de tea­tre que feia a la seva magnífica propietat, de franc. (Voltaire va arribar a ser molt ric; Rousseau, pobre.) Arran del terratrèmol de Lisboa, Voltaire es va manifestar en dues ocasions (un poema i el conte Candide) contra la Providència; això va molestar Rousseau, que hi creia amb els ulls tancats, i aquest li va replicar al llibre IX de les seves infaustes —de gustibus non est disputandumConfessions. El 17 de juny de 1760 les coses agafen —com deia Rubert de Ventós— molt d’excrement, i Rousseau, mogut per una enveja que no va dissimilar mai en cap cas, li va escriure a l’altre: “No us estimo gens, Monsieur [...]. En fi, us odio, vós ho heu volgut. Però us odio com a home encara més digne d’haver-vos estimat si ho haguéssiu volgut”. Voltaire es va quedar estupefacte, i no va respondre; però en les cartes que envia als seus corresponsals (les teniu totes a Gallimard, La Pléiade, 13 volums: paciència), com ara D’Alembert —col·laborador de l’Encyclopédie—, s’esbrava amb expressions com aquesta: “Rousseau no és res més que el gos de Diògenes”, o aquesta, a Étienne Damilaville: “Rousseau és un mico petitó i ingrat”. També li dirà “energumen” i “mala persona”, i qualificarà de “bruixa” l’amiga de Rousseau, Thérèse Levasseur, a l’opuscle La Guerre civile de Genève, de 1768. Malgrat tot, Rousseau va aportar dos lluïsos d’or a la subscripció per a un monument a Voltaire, obra de Jean Baptiste Pigalle, que es va erigir. Molt generós.

Després de tanta batussa, el fet, providencial o no, va ser que tots dos es van morir amb poques setmanes de diferència l’any 1778. Hem de concloure, com va dir Goethe, que amb Voltaire s’acabava una època —la dels savis, els il·lustrats, els philosophes— i amb Rousseau en començava una altra —la dels psicopedagogs catalans, la de la deïficació de la Natura, la del retorn de l’animisme o de les religions orientals sota la forma de classes de ioga a ànimes desesperades de la raó europea? Potser sí i potser no. Però no es pot oblidar que Voltaire va defensar la causa de la família Callas, protestants de Tolosa, de François de la Barre, feminista pun­tual, i de Pierre Paul Sirven, acusat falsament de parricidi (que deu venir de pars, “pròxim familiarment”; ara en diuen “infanticidi”, que no calia). Voltaire s’hi va jugar la pell, ell que només tenia això i els ossos.

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_