‘La paret’, de Marlen Haushofer: No tan sola
A la novel·la, una dona que queda aïllada es converteix en una Robinson Crusoe dels temps del terror atòmic i l’auge ecologista
Ala novel·la de Marlen Haushofer La paret, una dona s’instal·la en una cabana als Alps austríacs i espera els cosins amb qui passarà el cap de setmana. Estranyada perquè l’endemà no han arribat, la protagonista descobreix que un mur invisible la separa del món civilitzat, aparentment aniquilat per alguna mena de catàstrofe... El perquè d’aquesta paret inesperada no té importància, més enllà de ser la coartada fantasiosa que capgira el món ordinari de la protagonista; així que el llibre tant es podria haver dit La paret com La vaca gràvida o L’àngel exterminador plana sobre la muntanya.
En el seu aïllament, i en el seu capteniment per testimoniar-ho per escrit, la protagonista esdevé una Robinson Crusoe dels temps del terror atòmic (la novel·la és del 1963) i de l’auge ecologista (La primavera silenciosa de Rachel Carson és del 1962). D’ella i el seu passat en sabem ben poc (ni tan sols el nom) més enllà que és vídua amb dues filles adultes i que, com moltes altres mares i esposes, ha dedicat la vida a la cura dels altres. Però en la seva nova situació el passat no compta gaire. L’isolament forçat a les muntanyes l’empeny a concentrar-se en la supervivència: ha d’encarregar-se d’una vaca (llet), plantar patates, collir gerds, caçar... Esdevé una Zenó de Cítion, i amb el seu estoïcisme demostra una gran adaptabilitat als treballs i els dies de la vida pastoral. Fins i tot sent que viu un procés de desfemenització: les regles minven, les mans se li omplen de durícies alhora que perd la necessitat de dur-hi anells, compara el tipus de dona que ha hagut de ser (forçada per la societat) i el que és ara...
El millor de la novel·la és quan ella accepta el rol de filòsofa i reflexiona sobre què li passa i què ofereix la natura als humans
Com a relat utòpic, La paret presenta una utopia postgènere, asexual i aromàntica, en el sentit que ella escapa dels condicionants del binarisme sexista, no sembla atreta per la masturbació i tampoc enyora les relacions amoroses (de la vida en societat només troba a faltar el riure).
És curiós, perquè aquí i allà anem repetint que és una novel·la distòpica quan de fet és tot el contrari (potser hi ha una confusió entre la idea de distopia i la de relat postapocalíptic). La paret ens mostra una utopia fràgil i exigent, però una que rutlla: aquesta societat postcatàstrofe funciona perquè la dona és capaç d’entendre el seu vincle amb uns quants animals a qui dota de categoria de persona, de parents. Amb ells (un gos, uns quants gats, una vaca i un vedell) forma una comunitat funcional. On és la distopia, doncs?
La robinsonada de la protagonista (elogiada per Doris Lessing a Memòries d’una supervivent) s’exposa com si es tractés d’un manuscrit, un dietari que manté sense esperances que mai sigui llegit per cap humà. Hi recompta el que viu i el que creu, sense pausa ni capítols, en un sol bloc un pèl asfixiant. Observa les petites variacions en l’ordre estacional, els nerets florint, la tempesta que es congria, el part d’una vaca i l’esquarterament inevitable d’un cabirol. La feina és contínua però l’entorn li desperta un mindfulness que a ciutat no hauria experimentat. Pren més consciència que mai de la mort perquè aquest equilibri que ha assolit penja d’un fil; de tots els personatges (tots els animals que formen la seva nova família) se n’esmenta el dia de la mort abans que arribi a la narració i tot.
Obtenim el millor de la novel·la quan ella accepta el rol de filòsofa i reflexiona sobre què li passa i què ofereix la natura als humans (pensa en el proïsme, pensa què és ser dona, pensa en la justícia i la piràmide tròfica, pensa en les coves inundades i els peixos que les habiten), però aquests moments de lucidesa són esparsos; el gros de la narració es limita a consignar les rutines més tedioses, les hores de trafeguejar: “Llavors entro la llet a casa, atio el foc i preparo l’esmorzar. La gata s’aixeca del meu llit, va fins al seu platet i beu. Després se’n torna cap al forat de l’estufa i es renta el pelatge d’hivern”. Experimentem el tedi d’un d’aquells films sense sobresalts ni conflictes tot i que amb un paisatge impressionant de fons.
Les darreres 50 pàgines, al contrari, són excel·lents perquè l’arcàdia trontolla, irrompen els imprevistos, els esdeveniments, i a ella li queda clar que la vida és assistir a la mort de les coses que estimem: 50 pàgines no salvaran un llibre tediós però fan pensar.
La paret
Traducció de Carlota Gurt
Angle Editorial
