_
_
_
_
_

Judit Carrera: “La llibertat és el bé més preuat del CCCB”

Fa cinc anys que és al capdavant del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Al 30è aniversari del centre subratlla l’èxit del model i destaca la seva voluntat de diàleg

Judit Carrera
Judit Carreras al pati del CCCBmassimiliano minocri
Jacinto Antón

Judit Carrera (Barcelona, 49 anys) està vinculada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) —que celebra entre felicitacions unànimes el 30è aniversari—, des de fa 20 anys, i el dirigeix des de fa cinc (des de l’1 d’octubre del 2018). És la primera dona a la direcció després de tres homes. L’èxit actual del CCCB, una institució central i ja indispensable en la vida cultural de la ciutat, no qüestionada i feliçment aliena, en general, als vaivens de la política i als caïnismes que afecten altres equipaments, no és aliè a la personalitat dialogant, empàtica, curiosa i entusiasta de Carrera. També a la seva capacitat de vendre estupendament un model en què creu a ulls clucs i de moure’s amb grans dosis de cautela, sensatesa i intel·ligència en el camp de mines de l’agitat ecosistema cultural barceloní. La directora del CCCB, que rep al seu despatx, on hi ha una taula inutilitzada coberta completament de piles de llibres, té amb la seva mirada cordial però inquisitiva i alerta una mica de Minerva, filla del savi i poderós Júpiter (Josep Ramoneda?) i de Metis, la prudència, i el santuari de la qual a l’Aventí congregava intel·lectuals i poetes i es va convertir en un important centre per a les arts durant la República romana. Aquesta Minerva cita Habermas, Hannah Arendt, Bauman, Sennett…

Pregunta. Com arriba al CCCB?

Resposta. Vaig estudiar Polítiques a l’Autònoma i vaig anar a París a fer el doctorat a Sciences Po. Vaig passar tres anys a la ciutat, vaig treballar a la Unesco, a la unitat de prospectiva, dedicada a analitzar tendències de cultura i educació al món. Allà es va plantar la llavor del que he fet després. A la tornada a Barcelona vaig conèixer Ramoneda, el creador i primer director, i vaig començar a col·laborar amb el CCCB. Quan Albert García Espuche va plegar, Ramoneda em va oferir impulsar el programa de pensament. El 2018 vaig accedir a la direcció per concurs.

P. El CCCB era un concepte molt nou, aquí, va costar entendre’l al principi. Recordo que ens preguntàvem, “què és això?”.

R. Jo no vaig participar en la gènesi. Era un model molt precursor. Ara tots els grans equipaments són d’alguna manera multidisciplinaris. Va ser una cosa molt visionària. No estava basat en una col·lecció, ni en una història, ni en un llegat. Es tractava de generar un espai multidisciplinari, un centre de debat crític sobre el món contemporani amb una atenció especial a la ciutat. El CCCB és molt barceloní en els seus orígens, va recollir la tradició d’urbanisme i arquitectura de Barcelona, la capitalitat cultural, la mediterraneïtat, el plurilingüisme.

P. Una de les seves singularitats és la dependència de la Diputació de Barcelona.

R. El CCCB és un consorci presidit per la Diputació de Barcelona, que aporta un 75% del finançament, mentre que la resta ho paga l’Ajuntament. La Diputació són els nostres responsables polítics directes. I cal subratllar que el seu respecte per la independència del centre, que és el nostre bé més preuat, és total. El pressupost d’aquest any és de 15,5 milions d’euros, el més gran de la nostra història. Un reflex de la confiança en la institució.

P. Dependre de la Diputació ha estat el secret de l’èxit del CCCB?

R. Que la Diputació sigui una administració que dona servei i que no és a la primera línia de la lluita política ens ha reportat sens dubte certa tranquil·litat.

P. És un oasi, el CCCB?

R. L’ecosistema cultural barceloní es troba en molt bona forma. Hi ha polèmiques i crisis, però molta vitalitat. El Mercat de les Flors, el Macba, el MNAC, la Virreina… Vist com una totalitat, la programació és magnífica. La meva opinió és que les controvèrsies tenen més a veure amb el gremi que amb la realitat del sistema. Hi ha molt per millorar, però podem estar orgullosos de la força i la diversitat que es manifesta, tant en el que és institucional com en el que no.

P. A diferència del CCCB, el Macba es veu qüestionat.

R. Elvira Dyangani té un projecte fantàstic i cal donar temps perquè el desenvolupi, ja ha fet gestos molt marcats d’obertura al barri i la ciutat. Cal donar-li confiança, a ella i al Macba.

P. És paradoxal que al seu moment el Macba fos l’emblema de la transformació del Raval i ara se’l critiqui al barri.

R. Aquella confiança en la cultura i l’urbanisme que va inspirar el Macba era molt d’aquell moment de retorn de la democràcia, principis i mitjans dels vuitanta. La idea de transformar un barri molt castigat al cor de la ciutat brolla de l’energia i l’entusiasme que es van generar llavors. El CCCB, inaugurat el 24 de febrer del 1994, ja hi era fins i tot abans que el Macba, del 1995. I aquí seguim 30 anys després. Nosaltres i les altres instal·lacions culturals i educatives amb programes socials, compromeses a millorar les condicions de vida de la gent del Raval. Al CCCB vam ser pioners a conèixer els reptes del barri, l’arribada de la immigració pakistanesa, la gentrificació, l’impacte del turisme...

P. Els ha marcat ser al Raval.

R. Ser al Raval és un privilegi. No nego que és un barri complex, amb problemes molt seriosos. Però, enmig d’aquesta fragilitat, ofereix lliçons molt útils. La principal, com s’ha aconseguit la convivència entre gent tan diferent sense que es produís una explosió de conflictes. Faig una lectura del Raval realista, entenc la gravetat del que hi ha, però veig la fortalesa i la riquesa de la diversitat. Hi ha una xarxa que aglutina, una societat civil organitzada i articulada.

P. Miren cap a dins i cap a fora?

R. Qualsevol institució cultural com cal ha de ser cosmopolita i alhora estar arrelada en el seu context. Podem treballar amb la xarxa amb creadors de tot el món i alhora amb les associacions del Raval. L’essència del CCCB és treballar plegats. M’agrada molt l’expressió de Hannah Arendt “pensar en companyia”.

P. Vet aquí un lema.

R. No fer res tots sols. Sempre en col·laboració, amb persones i centres. El del CCCB és un projecte molt coral i plural. No hi ha cap altra manera de funcionar al nostre temps. La clau és obrir-se. La cultura no és un espai per a l’elitisme. El CCCB és un espai públic en el sentit més filosòfic de la paraula. Genera convivència pacífica entre estranys.

Judit Carrera al pati del CCCB
Judit Carrera al pati del CCCBmassimiliano minocri

P. Li agrada la idea de traducció.

R. En el sentit filosòfic, la vocació d’entendre’s malgrat les diferències. De traduir, facilitar, sense renunciar al rigor però intentant arribar al màxim nombre de gent possible. Sempre ampliant la diversitat de veus i de públic.

P. Ha parlat de rigor. Algunes exposicions han estat molt exigents, posen el llistó ben amunt!, gairebé cal anar preparat per a un examen.

R. (Riu) Confiem en la intel·ligència del públic. Tenim un públic exigent i culte, que demana claus. La resposta ens ajuda a seguir en aquest camí. Dit això, totes les exposicions, i el CCCB ja en porta 186, tenen diferents nivells de lectura, no cal aclaparar-se. La de la IA, que pot semblar complexa, està a punt d’aconseguir els cent mil visitants. Sempre van acompanyades de projectes i programes divulgatius que fan una feina de traducció del tema per a diferents públics. El CCCB ja és molt intergeneracional i molt obert: no som la institució d’un gremi ni intentem satisfer sempre un públic determinat.

P. Dels 11 milions de visitants del CCCB, la meitat són d’exposicions i la meitat són d’altres activitats.

R. El programa de pensament és un altre vaixell insígnia, amb 350 convidats a l’any. No hi ha cap altre espai cultural d’aquesta dimensió a Europa, amb la seva capacitat de generar debat de cultura. El cinema és un altre dels nostres pilars. I en els darrers cinc anys hem obert un nou programa de mediació que impulsa projectes experimentals de creació i reforça els vincles amb el món educatiu.

P. El CCCB també ha tingut les seves crisis. La marxa del Sónar, amb què hi havia tan bones sinergies; l’expulsió de col·lectius associats el 2021…

R. El Sónar necessitava més espai, simplement; la nostra relació amb ells continua sent extraordinària. Pel que fa a la sortida d’aquells col·lectius, no ho vam veure com una crisi. Al principi el CCCB va fer una funció d’acollida, però és lògic que hi hagi una rotació i una renovació. Al centre se segueix incorporant gent.

P. Hi ha cap secret personal en l’èxit del CCCB?

R. És una pregunta com de psicoanàlisi. És de justícia reconèixer la competència i la professionalitat del meu equip. Per això em vaig atrevir a fer el pas de presentar-me al concurs. I hi ha el meu compromís personal amb el CCCB i la meva convicció que és una institució vigent i pertinent, més necessària que mai 30 anys després. El CCCB genera molta passió. Però, és clar, les institucions són molt més importants que les persones que les fan funcionar, i aquest és un projecte molt coral. Com deia Tosquelles, necessitem institucions fortes, però sobretot vives.

P. Tenen 18.000 metres quadrats. En necessiten més? Es plantegen créixer? Pel Pati Manning?

R. Estem molt satisfets amb la nostra dimensió, i molt plens. Encara tenim marge, i les institucions poden créixer sense créixer en superfície. Abans de pensar en una ampliació, encara hi ha molta activitat possible. No, no necessitem més espai.

P. La Casa de la Caritat va tenir activitat teatral abans que es creés el CCCB (al vell teatre, integrat el 2011 i rehabilitat al centre, el 1980 Iago Pericot i Sergi Mateu van estrenar Simfònic King Crimson), però no hi ha hagut continuïtat al CCCB.

R. No tenim programació estable d’arts escèniques perquè l’oferta teatral de Barcelona és molt sòlida, però hem impulsat Laboratori Escènic, un programa experimental de suport a companyies joves i cada any treballem molt estretament amb el festival Grec.

Sobre la firma

Jacinto Antón
Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.
Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_