Els millors llibres del 2023
Crítics i col·laboradors del ‘Quadern’ trien les 15 obres escrites en català que més els han entusiasmat
1. ‘A les dues seran les tres’, Sergi Pàmies (Quaderns crema)
Un cop l’any, a les dues són les tres, i no és igual. Cada vegada que el canvi d’hora evidencia que ni tan sols el temps és una certesa inexpugnable, tot trontolla una mica. No es pot evitar el somriure irònic quan és Sergi Pàmies qui titula així un recull de relats sobre la relació atzarosa amb la memòria. Cinc anys després de L’art de portar gavardina (Quaderns Crema, 2019), Pàmies continua barrejant passat, present i imaginació, tot confiant, diu, que els recursos de la narrativa breu l’ajudaran a entendre el que encara és una incògnita. Un llibre troba lectors si el context ho permet, i A les dues seran les tres és el millor del 2023 perquè ve de gust que la narrativa torni a importar tant com la veritat.
Si els contes de L’art de portar gavardina depuraven literàriament el desamor, la vellesa dels pares i els fracassos adults, A les dues seran les tres serveix a l’autor per preguntar-se sobre què escriure quan tot està relativament bé. És un Pàmies menys ficcional i més autobiogràfic que el dels primers llibres, però sota una façana aparentment senzilla hi ha una estructura narrativa complexa sostenint cada relat. I el Pàmies/narrador ho va avisant. A ‘Dies històrics’, la història d’un conte que no ho arriba ser, explica que volia escriure sobre dos homes que tenen la seva primera cita de Tinder el dia de l’atemptat a les Rambles. Quan descobreix que la cançó ‘Jueves’ de La Oreja de Van Gogh parteix d’una idea semblant, conclou que ha comès un error de judici, i que cal “mantenir-se al marge de l’intent —definitivament demagògic— de posar la realitat al servei de la ficció en comptes de posar la ficció al servei de la realitat”. A ‘La segona persona’, un Pàmies jove vol ser poeta i demana consell a un poeta sènior —que signa amb tres consonants—. Aquest li diu que “la poesia, al meu entendre, també és un artifici”. La recomanació li serveix per passar dels versos narcisistes adolescents a “aplicar un criteri més artesanal per transformar en prosa les turbulències que els havien inspirat”.
Cal certa violència contra un mateix perquè l’autoficció no es conformi amb justificacions autocomplaents o l’enaltiment de l’autenticitat. Ho explica Vivian Gornick a La situació i la història, un assaig sobre la literatura del jo que Mar Molero ha traduït al català per a L’Altra Editorial: “Tota obra literària té una situació i una història. La situació és el context o les circumstàncies, a vegades la trama; la història és l’experiència emocional que interessa a qui escriu: el discerniment, la saviesa, la cosa que un ha vingut a dir. (...) Qui escriu narrativa personal, com el poeta o el novel·lista, s’ha d’implicar amb el món, perquè aquesta implicació crea experiència, l’experiència crea coneixement i al final és el coneixement —o potser el moviment cap al coneixement— el que compta”. Entre muntanyes de llibres que confonen l’experiència pròpia amb la literatura, A les dues seran les tres sobresurt perquè el jo de Pàmies ens arriba elaborat en forma de coneixement. El desig individual de comprendre es transforma i esdevé una eina útil també per al lector indeterminat. “Llegir a través de la necessitat pròpia, limitada però aclarida, vaig concloure, era ensenyar-se a un mateix a com escriure més bé, i com ensenyar més bé a escriure”, diu Gornick.
Tant en la narrativa com en els seus articles, Sergi Pàmies escriu contra la grandiloqüència i l’afectació, perquè la realitat no necessita paraules grandiloqüents i afectades que la defensin. El que ens diuen aquests contes és que hi ha molta més riquesa en la digressió artesanal que en el discurs prefabricat, i que la literatura serveix per aprofitar-se de l’atzar i imaginar desenllaços possibles. Tanquem un any prolífic, on s’ha premiat, elogiat i qüestionat la necessitat de la literatura de l’experiència. I per això és bonic fer-ho encapçalant la llista del que ens hem de quedar amb un llibre que celebra l’ofici d’escriptor i el procés laboriós de trobar les paraules correctes per a les coses. Per Carlota Rubio
‘A les dues seran les tres’
Quaderns crema
2. Matar el nervi, d’Anna Pazos (La Segona Perifèria)
Matar el nervi és un relat memorialístic sobre l’educació sentimental i sexual, de formació de la identitat d’una dona en brega contínua contra el neguit de la mediocritat, el buit i la insignificança. Autobiografia feta d’intel·ligència, pensament i extrems vitals, es desplega com un periple per diverses ciutats del món, que recorre la vivència dels vint als trenta anys: experiència sexual assedegada d’amors abismals, d’ideals de coronació d’intensitat, de resseguir amb aire frenètic homes, ciutats i aventures-fugides endavant (d’aquí el nervi del títol), però sense caure en tòpics ni obvietats. També hi treuen el cap els primers temptejos en el periodisme, esquitxats d’anticlímax i de crítica a les servituds i les inèrcies.
El debut literari d’Anna Pazos és als antípodes del tòpic, del tipisme i de l’efectisme tant quan parla del desig i la necessitat de la seducció dels homes com quan enfoca amb distància primmirada les ciutats de la joventut. La seva escriptura —domini de ritme, peripècia valuosa, reflexió esmolada, deix de Joan Didion, al punt de contundència i dubte— ensenya unes altres Tessalònica, Jerusalem o Nova York. El pensament s’ancora en aquestes ciutats per agafar distància, ja sigui distància de la romantització de les sortides universitàries d’Erasmus, de la causa palestina, de l’eclosió del Me Too o del procés independentista. Vivències i pensament avancen de bracet, ben trenats, per camins lluny de l’obvietat i del simple impacte: manega un desfici que deixa rastre.
Mesurant el que ensenya i el que amaga, regla d’or de la narrativa autobiogràfica, fa emergir la sensació de desarrelament al costat del privilegi de classe, cosa inusual en la literatura catalana. No estrafà ni sobreactua el desarrelament ni el privilegi, no performa pobreses ni intenta convèncer del que no és, ni purgar qui sap quina ferida. Per això, per la proximitat i claredat amb teca de la narradora, rutlla, sedueix, resulta no només convincent sinó evocadora i interessantíssima. Per Anna Ballbona
Matar el nervi
La Segona Perifèria
3. Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà (Angrama)
El mite està més connectat a l’eternitat que no amb el temps on ens passa la vida lenta i sense déus. Segurament sigui aquesta estranya naturalesa, que és la d’una humanitat despullada fora de la nostra realitat ambigua, el que ens atemoreix i ens magnetitza quan ens endinsem al territori d’encegadora lucidesa on es preserva la mitologia més viva. La flama prometeica ens fa de mirall, el mite inquieta perquè experimentant-lo desenterres de la pròpia consciència tabús atàvics que ens configuren com a individus. Aventurar-se a explorar aquesta mena de coneixement humà, massa humà, és el que proposa Irene Solà a Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres. Mort i mal, cuina i sexe. És una enlluernadora faula fosca que contrasta amb la fascinadora naturalesa de Canto jo i la muntanya balla i que fa exactament allò que el títol i la imatge de coberta proposen: convidar-nos a contemplar allò que fa por, connectar-nos amb l’atavisme on el mal s’integra a la vida. Entrem dins d’un mas, gairebé no en sortirem, viurem amb les dones malgirbades d’una mateixa nissaga, som entre el Montseny i les Guilleries. “Llavors el toro”. El diable no triga gens a fer acte de presència i la seva figura serà omnipresent a la casa vella i bruta on res no passa, excepte la mort, mentre passen els segles dels segles fins avui. “L’únic que se sentia dins d’aquella casa negra i mig enrunada eren les riallades de l’una, els sanglots dels altres i el rau-rau de les panxes, mortes de gana”. El principal mèrit del llibre és crear un artifici estètic tan potent que la seva estranyesa se’ns faci del tot natural. Solà el construeix amb una llengua riquíssima, el domini del llegendari de la bruixeria i el folklore sense cap mena d’arqueologia i una escriptura a la medul·la de la qual es viu el festival de la sinestèsia. Si entres al Mas Clavell el més probable és que ja mai puguis sortir-ne. Mentre Freud saliveja, les hereves de la Mila la connecten amb la millor literatura catalana present. Per Jordi Amat
Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres
Angrama
4. Una història és una pedra llançada al riu, de Mònica Batet (Angle Editorial)
Lázaro Carreter advertia una idea sovint oblidada: que en literatura fons i forma són inseparables; que el tema d’un text està present en els seus trets formals. Eixe esperit domina l’extraordinària novel·la que ha escrit Mònica Batet: una obra mestra de la literatura catalana recent que mereix major atenció crítica. Perquè Una història és una pedra llançada al riu és moltes coses alhora.
La primera: una lliçó d’estil. Batet desplega una personalíssima i original escriptura allunyada de la pirotècnia vàcua. Exemples: la mètrica musical del fraseig, els canvis sagaços de punt de vista, la frase esmolada en absència de connectors, la incrustació dels diàlegs sense guions ni cometes enmig del text, una acció que es descriu a si mateixa, els encertats noms dels personatges (el Futur Folklorista, el Revolucionari, l’Escoltadora de Cançons, el Dirigent, el Futur Cantant de la Línia) i dels llocs (la Ciutat, la Línia, la Nostra Banda, l’Altra Banda, el Gran Passeig). I el lirisme. Un lirisme que batega en l’atmosfera, en la puntuació i en els fabulosos inicis de capítol. Gran literatura europea.
En segon lloc, és una addictiva història —amb cent primeres pàgines memorables— construïda a partir de l’amistat entre dos joves que no sabien ballar i que deriva en la lluita de tota una societat contra una dictadura repressora. Els contes populars d’aquest país sense nom —una mescla de RDA, Ceausescu, Hongria 56, el paral·lel 38 de les Corees i Grândola, Vila Morena– articulen la narració i fan de la novel·la un trencadís d’històries. Un àlef del folk.
Finalment, és una interessant reflexió sobre la llibertat vista des d’angles diversos. El compromís polític de la cultura. El valor i les cadenes de la tradició. El coratge contra la censura. Els titubejos de l’autocensura. El silenci que es fa insuportable. El poder d’una cançó símbol. Com un règim li treu la voluntat a una persona. Eixa frase —ens hi haurem d’acostumar— que ensorra una societat i alhora salva una vida. El moment que el poble deixa d’obeir. La maroma de l’amor. Ai, amic meu, m’agrada tant ser subversiu, diu el Revolucionari. Això ha fet Mònica Batet. I a Saramago li haguera encantat. Per Paco Cerdà
Una història és una pedra llançada al riu
Angle Editorial
5. La mestra i la Bèstia, d’Imma Monsó (Anagrama)
Potser no sabeu que hi pot haver més veritat en un conte que a la realitat?”, li diu a un dels seus alumnes la Severina, protagonista de La mestra i la Bèstia. Severina és un personatge fictici, com també ho és Dusa, el petit poble pirinenc on el 1962 s’instal·la la jove per exercir de mestra, deixant enrere la casa familiar on va créixer amb els seus pares, ja morts, aïllada del context franquista i de les seves doctrines. Tot i que hi ha elements reals —l’expedient de guerra del pare de l’autora, figura essencial per construir el personatge del pare de la Severina; la mare és mestra com ho era també la de l’autora—, Monsó opta per la ficció per abordar una novel·la sobre els silencis, sobre el pes de la història en la convivència amb els altres, infestada de sospites, secrets i mirades acusatòries, però també en la vida més íntima, convertida en refugi i presó. La Severina és educada a casa per una mare que la manté al marge de les consignes franquistes, tot i que li ensenya a repetir-les automàticament, i que li descobreix la literatura i el pensament europeus, però que, alhora, la protegeix mantenint en secret la militància antifranquista del pare. La descobrirà molt temps després, quan, entre caixes, troba llibres amb falsa coberta i fulletons propagandístics. Per a la Severina, arribar a Dusa implica obrir-se al món, perdre la innocència i aprendre a conviure en un ambient hostil on sostreure’s de les consignes i dels rituals —anar a missa, assistir a la matança...— és motiu de sospita. Això explica l’atracció que sorgeix entre ella i en Simeó, un home al marge, envoltat de misteri i que, com ella, comparteix un passat que no es pot explicar. La mestra i la Bèstia és una novel·la complexa, plena de plecs, amb personatges polièdrics i contradictoris, com el relat històric, on les versions es contraposen, on el que es diu no és el que és. Una magnífica novel·la sobre éssers ferits i solitaris, sobre éssers que s’enfronten al món i intenten sobreviure al mig del fred i de la història. Per Anna Maria Iglesia
La mestra i la Bèstia
Anagrama
6. Biografia del foc, de Carlota Gurt (Proa)
'Biografia del foc'
7. Xacona, de Jordi Masó (Males Herbes)
'Xacona'
8. Triomfador, de Joan Jordi Miralles (Males Herbes)
'Triomfador'
9. Un brindis per Sant Martirià, d’Albert Serra (H&O Editores)
'Un brindis per sant Martirià'
10. Contra el món, de Pere Antoni Pons (Empúries)
'Contra el món'
11. Tiberi Cèsar, de Núria Cadenes (Proa)
'Tiberi Cèsar'
12. La necessitat, de Pasqual Farràs (Edicions de 1984)
'La necessitat'
13. A la recerca de l’obra perduda, d’Albert Velasco (Pòrtic)
'A la recerca de l'obra perduda'
14. Lo mig del món, de Roser Vernet (Club Editor)
Lo mig del món
15. Inventari d’afinitats, de Ramon Mas (Biblioteca Dedalus)
'Inventari d'afinitats'
Aquesta llista s’ha elaborat amb les votacions de: Jordi Amat ▪ Carlota Rubio ▪ Mar Rocabert ▪ Anna Ballbona ▪ Paco Cerdà ▪ Rudolf Ortega ▪ Adrià Pujol ▪ Jordi Gràcia ▪ Maria Dasca ▪ Ponç Puigdevall ▪ Anna Pazos ▪ Miquel Bonet ▪ Manel Garcia ▪ Jaume Claret ▪ Joan Burdeus ▪ Anna Maria Iglesia ▪ Andrea Genovart ▪ Mar Bosch ▪ Víctor García Tur ▪ Nadal Suau ▪ Georgina Solà
