‘A les dues seran les tres’, de Sergi Pàmies: Perplexitat, i vertigen, o estupor
Són deu contes, o apòlegs, o fragments confessionals, o instantànies d’uns records inventats
Els deu contes que Sergi Pàmies (París, 1960) inclou a A les dues seran les tres són deu cops de maça al cap, un foc brusc que apareix abruptament davant de la mirada del lector el temps just per inquietar-lo, però quan voldria començar a aprofundir i a interrogar l’abast i les conseqüències de la foguera entrevista, ja s’ha de centrar en les condicions que caracteritzen la que s’acaba d’encendre just després. Cada incident, narrat per una veu sense inflexions, tancat en si mateix, externament àton —la troballa de les dues cartes en què un poeta nacional comenta al narrador els versos que li havia enviat, una especulació sobre un tòpic argumental centrat en la reunió d’un grup d’amics que ja seixanteja, un viatge al Quebec amb Manuel Vázquez Montalbán, la història de la relació que l’autor ha mantingut amb les guitarres, el record “d’una dona amb qui compartiríem fills i un amor imprevist” i que interpreta la seva firma com la d’”algú que s’esforça a semblar el que no és”, uns segons mortals en els quals el narrador s’adorm mentre condueix i “intueix que aquests tres segons en què ha tancat els ulls amaguen una suma d’històries, visions, premonicions i records que li convé desxifrar”—, posseeix l’aplom torbador d’un apòleg que sembla obrir-se a un espai poètic que inclou una crítica tàcita i radical a la percepció corrent del lector.
A A les dues seran les tres, més enllà de l’anècdota pintoresca —un dramaturg rep un premi local en el poble on la seva àvia probablement es va suïcidar, un home insomne no es mou del llit quan de matinada sent un intrús dins de casa seva, previsiblement un lladre, començaments formidables i captivadors que s’aturen de sobte—, Sergi Pàmies situa el lector, invariablement, en un territori moral on fa que posi en dubte les seguretats de la seva raó, com si els perfils de llum dels seus contes obrissin una zona d’interrogació —com si suscités la perplexitat, el vertigen o l’estupor propis de la poesia més genuïna— que apuntés a una altra forma de coneixement, “confiant que els recursos de la narrativa breu l’ajudaran a entendre, a través d’aquest llibre, el que encara és una incògnita”, o com si dugués a la pràctica el que escriu Mario Levrero —una cita seva obre el llibre—, “cuando uno busca algo, no debe ni soñar en encontrarlo por azar, por lo menos dentro de un plazo determinado. Porque uno de los tantos chistes del azar es, justamente, escondernos lo que buscamos, y hacernos encontrar lo que no buscamos, o que ya no buscamos”. Una de les gràcies rotundes d’A les dues seran les tres és que l’autor no temi abismar-se i contemplar el buit que s’estén davant seu i, a favor sempre de la naturalesa inconclusa del narrat, apuntali les seves acrobàcies i equilibrismes estilístics sabent amb contundència que la literatura —i el seu to i la seva atmosfera— consisteix, només, en la saviesa d’aconseguir disposar d’una manera determinada i molt justa les paraules en la forma de narrar. És difícil que el lector oblidi mai una frase tan magníficament descriptiva com aquesta: “El sol s’estavella contra el parabrisa com una pluja de rovells d’ou”, però encara ho deu ser més no aplicar-se als seus avatars quotidians dues observacions enigmàtiques, sobre l’art d’escriure, que destil·len una profunda eficàcia moral: la primera avisa sobre el perill d’una possibilitat plena de matisos complexos, “confondre les servituds de la imaginació amb els plaers de la fantasia”; i la segona conté una lliçó que sembla una paradoxa oriental que serviria per descriure la quinta essència d’un llibre tan confessional com A les dues seran les tres: “mantenir-se al marge de posar la realitat al servei de la ficció en comptes de posar la ficció al servei de la realitat”.
Pàmies complica enormement les coses als lectors que pretenguin consensuar quin és el seu millor llibre
No se sap quines de les dues opcions exposades abans s’imposa amb més convicció al llibre, però sí que se sap que en aquests deu contes —o apòlegs, o fragments confessionals, o instantànies d’uns records inventats, o laberints autobiogràfics nítidament obscurs d’un escriptor en la plena possessió de les seves facultats creatives— Sergi Pàmies complica enormement les coses als lectors que, havent dinat, en una sobretaula —potser al restaurant La Pava, a Castelldefels— pretenguin consensuar quin és el seu millor llibre. No n’hi haurà pocs que opinin que és aquest, com si contingués tot el que es desitja en aquest món o s’espera en el Paradís de la lectura.
A les dues seran les tres
Quaderns Crema
133 pàgines. 14 euros
