Satèl·lit Plook

La dona d’en Bob mor a la pàgina tres de la segona part de Robinson Crusoe. En termes de vida literària, la seva és ben curta. Daniel Defoe ni li posa nom. La factura de pressa, cal que comencin les aventures, ho reclamaven els lectors enfervorits. Al seu torn, Divendres diu prou a mig llibre encara no. Uns salvatges el cusen a fletxes. Si els personatges de ficció notessin la vida que els fem tenir els escriptors, Divendres es pot donar per satisfet. Ha viscut peripècies a granel i és un personatge tan recordat com aquella mena d’Ulisses turboprotestant que un bon dia el va adoctrinar.

Anecdòtics i protagonistes, els primers em piquen la curiositat. Conformen un cabàs de non playable characters, els NPC dels videojocs. Poc rellevants, de comportament automàtic, són pura segregació al servei de la trama. Sovint es buguegen, que en argot gamer vol dir que es queden en bucle fent poca-soltades. Per això el jovent d’ara, quan algú s’encalla li diuen que s’ha buguejat.

Els NPC literaris, els actors de repartiment, testimonials i anònims, si disposés de temps i d’esma els dedicaria un assaig, els llauraria camps per córrer. Faig una llista d’aquests auxiliars pescats a les aigües de la literatura. Els tinc flaca. Vaig treure la idea d’Eliza Kendall, un llibre magnífic de l’antropòleg Ignasi Terradas. Gràcies al fet que es va suïcidar, Kendall comença a existir literàriament en una nota al peu d’un llibre d’Engels, La condició de la classe obrera a Anglaterra. Fa d’exemple de les atrocitats que el sistema de putting-out infligia a la població precaritzada de mitjans del XIX. No se’n té cap més notícia. Terradas estira la nota al peu i en treu una antibiografia a partir dels buits que van acordonar la vida de la dissortada.

Tant li fa si neixen als còmics, cançons, textos o videojocs. Acumulo una quantitat de subalterns que dispara­rien moltes vides novel·lables. Perquè, per exemple, ¿qui va ser en Peen Jürgen Plook? Pseudònim o nom real, signa un manuscrit sense títol que Gabriel Ferrater destrossa en un informe de lectura per a l’editorial Rowohlt Verlag. Els informes de Ferrater són una mina de secundaris apallissats. Plook l’Efímer em va encuriosir. No apareix enlloc d’internet, no se n’ha sabut mai més res, a què va acabar dedicant-se, el forat és ample, fondo i fosc.

Ferrater cita fragments del manuscrit de l’aspirant a publicar i diu que són una porqueria, tot i admetre que el tal Plook bé podria progressar, no és dolent del tot, amb el benentès que Ferrater també es demana si un editor ha d’oferir la terra on han de madurar aquesta mena de candidats, feina de garbellat que abans feien —diu— les revistes minoritàries i les impremtes privades. Ferrater pensa que llegir manuscrits similars i aventurar-ne l’èxit és com llegir el futur a les entranyes d’una gallina, i que més valdria, per avaluar el postulant, convidar-lo a prendre el te i decidir-ho segons la categoria de la seva conversa. On vas anar a petar, Jürgen Plook? Vas acabar publicant el llibre? Jürgeeeeen!