‘Marramaus’, d’Enric Casasses: L’estètica d’un flotó de coses
Enric Casasses torna a un lloc seu que és molt propi d’ell, el de l’aplec fragmentari, la miscel·lània, el tractaret de trencadís fecund, la sardana on qui no hi és no hi és comptat
El febrer del 2020, el poeta, narrador, dramaturg i traductor Enric Casasses i Figueres guanyava el cinquanta-dosè Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el va acceptar irritat, i carregat de raons, perquè aleshores el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, cremava les hores a la presó. Rebuda la bona nova, a la roda de premsa, Casasses va dir que empunyava el guardó amb respecte i que se sentia pla patumitzat. Pròpia d’aquest país, que tan sovint assenyala un sol home per cada desert per córrer i alhora s’espera que el regui ell tot sol, la patumització sol amagar un enterro a la bestreta. No va ser el cas. Casasses ha continuat fent la seva, al seu i als pobles del costat.
Enllà d’això, aquell any es va produir una entremaliadura astral. En realitat, Casasses havia d’haver guanyat el cinquanta-unè PHLC, perquè el paio nasqué l’any 51, perquè el premi d’Òmnium neix l’any 69, perquè Casasses el rep amb 69 anys i perquè el primer PHLC (atorgat a Jordi Rubió i Balaguer) hauria d’haver computat com la fita zero i no pas com l’una. Dit d’una altra manera, la fórmula secreta, que el 2020 es va fer carn, era aquesta, 51-69-69-51. A més a més, la carrera del poeta i el premi tenien, aquell any, si fa no fa, la mateixa edat, devora mig segle, dia amunt, dia avall.
El poeta està ben en deforma, com sempre, que és el que volem els ionquis d’ell, que la merca no baixi i que el xaino xaiegi
Tres febrers després, l’escardalenc canut, el barcelonoescalenc, ha publicat Marramaus, una tria d’apunts, d’impressions pescades a les seves llibretes dels últims vint anys. Jo, que espero cada llibre de l’Enric Casasses amb l’ai i el posat del qui espera l’autobús, és a dir, desitjant que no trigui gaire i que un cop dins hi corri l’aire, ara llegit puc dir que el poeta està ben en deforma, una mica com sempre, que és el que volem els ionquis d’ell, també se’n pot dir clients, que la merca no baixi i que el xai no xaiegi.
Els papers de Marramaus són heteròclits i fragmentaris. Ja n’hi ha, d’unitat de fondo, perquè el rapsode i el rapero bé són part d’aquella unitat infinita que Jordà Bru veia en l’Univers. Passa, però, que Casasses tan aviat s’encaterina amb la forma sonora de la llengua com passeja els ulls per un quadro d’en Dalí, ara s’apunta al carro pantològic de Francesc Pujols (i d’Alexandre Deulofeu) per atendre el món amb bon humor, ara es desapunta del 15-M o del plagi per anticipació del Maig del 68 i se’n va a sentir aquelles sardanes amb sentina que només es poden tocar a l’Escala i, en acabat, puja per l’escala de (Max) Jacob com un àngel de la prosa poètica, com qui es fa un ou ferrat.
La ciència quan coixeja, els càtars, les dones que són radere de tot, el pa torrat i el vi negre, els trobadors, Víctor Català i Blake i Swift i Llull, a Marramaus hi trobareu, com qui diu, en directe diferit, la música d’un cap i d’un cos que neden pel riu de les seglúries i tot tot els interpel·la, tot tot els crida, tot els frega llevat de la mort, que aquesta s’haurà d’esperar que fem un sopar de cendra i ara no és el cas. A més a més, sabreu què se sent sent una llibreta de l’Enric Casasses. Veureu que de vegades hi posa un text nial, a la manera d’aquell ou covat però barloc que es deixa al ponedor perquè les gallines s’hi sentin cridades a, i llavors aquest text nial li’n fa pondre d’altres, covar-ne d’altres gràcies amb ell. A voltes hi ha un dibuix, el record d’un acolloniment nocturn, la joia d’haver llegit no sé què com si fos el primer dia que troba l’equivalència entre la lletra, la cosa, la sensació i el sentit.
Jo ara perdria un espai preciós si el dediqués a glossar l’obra incompleta de l’Enric Casasses. Busqueu-la i sí dallò ja la trobareu. Sí que vull dir, emperò, que en on més brilla, i ara sí que és el cas, és en aquesta espècie de llibre que és Marramaus. A mi em recorda el gènere del trattarello (el tractaret), mot que Giorgio Manganelli fa servir per batejar la seva producció, aquells reculls d’hipòtesis i de jocs, de curiositats però també d’angoixes, viatges i faules, d’anar escarbotant endins (així va definir en Miró la seva manera d’entendre la pintura) una vegada rere l’altra, cap al Centre, sabent que l’Univers penja al buit i ens fa el buit, però revoltant-se contra la pobríssima idea segons la qual tot aquest teatrí és, i no m’és, perquè sí.
Marramaus
Editorial Empúries
384 pàgines. 18,50 euros / @7,99
