El complicat invent de Piqué
Cuatro punxa amb els partits de la Kings i la Queens League, barreja de futbol i entreteniment
Que comenci el xou”, deia a Cuatro un presentador quan connectava amb la Kings i la Queens League. Per explicar què és això, els locutors d’aquestes lligues barregen permanentment les idees de futbol i entreteniment.
Aquest invent de Gerard Piqué i Ibai Llanos és una lliga amb partits de 40 minuts —més curts que els de futbol 7 prebenjamí, per no cansar— i amb una colla de normes que volen incrementar la varietat de situacions, moure els marcadors... “Donar un altre sabor al futbol”, diuen. Twitch i YouTube són les xarxes de difusió a internet, tant dels canals de l’empresa organitzadora com dels presidents dels clubs, la majoria del món streamer.
La primera temporada de la lliga masculina va tenir un final tradicional. Al Camp Nou hi van anar 90.000 espectadors i TV3 va oferir un partit en diferit (228.000 espectadors, 14,3%).
Aquesta temporada, és Mediaset qui programa cada dissabte i diumenge un partit de la lliga femenina i un altre de la masculina connectant amb el senyal de l’empresa organitzadora a internet. Les xifres a tot Espanya per a Cuatro no són bones, per sota de la mitjana de la cadena. El primer partit femení va congregar 295.000 espectadors (3,5%). La Kings League, 382.000 (3,5%). És a dir, a l’empresa d’aquestes lligues la televisió li aporta un augment d’audiència, però a Cuatro no li serveix per escalar en el percentatge de share. Diumenge passat, les xifres a Cuatro van empitjorar. La Kings va perdre 123.000 espectadors. Veient els espectadors que registrava el canal de Twitch a cada moment (voltant els 200.000) es podia observar que quan connectava Cuatro no hi havia minva d’audiència. L’habitant de les xarxes no emigrava. Ja una enquesta del 2019 presentava el mòbil com el dispositiu preferit per seguir els esports (22,1%). La pantalla del televisor amb prou feines arribava a un 5%. La cacera de l’audiència internauta per part de les televisions tradicionals s’ha de fer des de la xarxa.
La retransmissió té els aires de les antigues locucions radiofòniques, un relat metrallador de les jugades com si l’espectador no les veiés. Els locutors són de l’organització i tenen una lleugeresa de vocabulari més pròpia de les xarxes que de la televisió generalista. I així es va poder sentir per Cuatro que un tir “tenía muy mala leche”. És clar que els teleespectadors no van poder sentir el cabreig del president del Saiyans, que les deia al seu canal una rere l’altra: “cabeza de polla”, “hijo de la gran puta”, “que mala hostia tengo”... Llanos té èxit comentant al seu canal el partit de l’equip que presideix. Ho fa igual de planer, però amb menys argot, que quan comenta una batalla de videojoc. Una de les novetats és que l’àrbitre porta càmera i micro. Acostumen a punxar-los quan es discuteix una falta o s’acosta a un lesionat. Aquesta pròtesi va permetre sentir com una veu femenina recriminava a una jugadora estesa a terra que es queixés en català (“Habla en castellano”) del mal que li feia la cama. I és que al planter d’esportistes, mal pagats, hi ha molts catalans, però el projecte apunta al mercat espanyol i americà. “Ara ens han de dir en quina llengua hem de plorar”, deia una piulada.
Tots els partits es juguen en un poliesportiu barceloní. La pista és un local de sostre baix (alguna pilota s’hi entrebanca), pràcticament sense públic ni grades. L’existència de normes canviants en la recerca del xou no educa en la seguretat jurídica. Cada equip disposa de cartes que permeten que, durant dos minuts, els gols valguin doble, que el president del club pugui tirar un penal, etc. Una d’aquestes normes, introduïdes en calent, va crear tal confusió que els mateixos locutors parlaven de “follón”. Cada retransmissió de Cuatro acaba amb una entrevisteta a Piqué dient que que bonic és tot això. No és el que sembla dir la clientela de Cuatro. Ara per ara, la permeabilitat de codis entre televisió i xarxes és poca. L’expansió multiplataforma demana narratives adaptades.
