‘L’home dalt del pont. Diari d’Hiroshima i Nagasaki’, de Günther Anders: Esperança antiapocalíptica
El filòsof obre la via a una pedagogia de la imaginació per a la nova humanitat atòmica que ja fa temps que és nova
L’any 1958, Günther Anders viatja al Japó amb motiu del IV Congrès Mundial contra les Bombes Atòmiques i d’Hidrogen i a favor del desarmament, i fa de les seves impressions a L’home dalt del pont. Diari d’Hiroshima i Nagasaki un poderós mitjà d’observació reflexiva. Preocupat per la transmissió i la mobilització dels seus contemporanis, el format és nou per al seu propòsit de sempre. Alumne de Husserl i Heidegger, a qui criticarà de manera contundent, i primer marit d’Arendt, Anders fugirà de la sistematicitat per exercir la filosofia. L’exploració de formes al llarg de la seva obra ho demostra, a L’obsolescència de l’home, amb la carta oberta al fill d’Eichmann, o amb la correspondència amb Eatherly. Aquest dietari no és per tant cap accident en la seva constel·lació particular.
El primer atribut que Anders otorga a la humanitat atòmica és el de ser una, unida per la convivència sense excepcions amb l’amenaça de l’aniquilació preparada des de dins. Cal transformar el vincle entre humans perquè “la inseguretat infinita no s’acabi mai”, i que el fet de posseir la tecnologia i els coneixements que calen per arribar-hi no ens dirigeixi a l’apocalipsi, sinó a l’esperança d’un pensament antiapocalíptic. El codi de relació entre humans en l’època atòmica passa per convertir el nuclear en tabú infamant i estructurador: “tothom qui es plantegés la possibilitat de servir-se d’aquest mitjà (...) s’exposaria a la indignació de la humanitat en pes”.
La transformació profunda de la humanitat fa que la llengua no pugui quedar intacta. Si la uneix el perill, la uneix també la lluita i els seus mitjans. En paral·lel al front moral, hi ha el front lingüístic. Els aparells nuclears, “monstruosos i catastròfics”, no són armes perquè no hi ha objectiu que els justifiqui, ni ús que es restringeixi al seu objectiu. Ni “bomba neta”, ni una dicotomia que contraposi “guerra i pau” són sintagmes vàlids: el que està en joc és la pau o l’aniquilació. Anders planteja acceptar i promoure un empobriment deliberat de l’ús de la llengua per a ocasions en què la comunicació és l’objectiu primordial.
La humanitat és una i és nova. És nova perquè l’ésser humà s’ha tornat “anacrònic” a causa de la tecnologia que ha estat capaç d’inventar. És nova “perquè la nostra sensibilitat no pot processar el que preparem si no en veiem l’efecte ni la víctima”, perquè hi ha una “invisibilització de la culpa”. I és nova, finalment, perquè “s’ha extingit el record dels extints, el record dels extingidors i, per tant, la resistència contra els extingidors de demà”. La reconstrucció dels llocs atacats és la culminació de la destrucció, i “els supervivents tornen a estar a punt”.
El viatge exterior, físic, de Günther Anders, traduït al català per Joan Ferrarons, té l’efecte d’una meditació, és a dir, d’un viatge interior en què qui el protagonitza i qui l’acompanya en surten canviats. La transformació queda enregistrada com amb un sismògraf, sensible a la realitat concreta i amb una gran capacitat per aportar dades i material per a la reflexió de llarg recorregut. Com sigui de llarg només dependrà de nosaltres i de la nostra facultat d’imaginar, que és “la condició moral indispensable de la veritat”, on la moral ha de ser nova, i altra. Günther Anders obre la via a una pedagogia de la imaginació per a la nova humanitat atòmica, que, en el moment en què ens trobem els seus lectors d’ara, ja fa temps que és nova.
L’home dalt del pont. Diari d’Hiroshima i Nagasaki
postfaci de Stefania Fantauzzi. Club Editor, 2023
252 pàgines. 21,95 euros
