El xoc de Pepito Zamora i Elsa Schiaparelli

Són dues personalitats que van participar, des d’angles diferents, en una constel·lació europea assedegada de cops d’efecte, gosadia, elegància i extravagància: Pepito Zamora i Elsa Schiaparelli. Junts, fan una il·lustració del destí d’aquest esperit shocking que Schiaparelli va convertir en perfum, potser per retenir eternament el que flotava en l’aire. Aquest esperit es pot reconèixer al Museu Maricel de Sitges, a l’exposició 'Pepito Zamora, un artista de revista', que es pot veure fins al 2 d'octubre, i al Musée des Arts Décoratifs de París, a la mostra 'Shocking, les mondes surréalistes d’Elsa Schiaparelli', oberta fins al 23 de gener.

José Zamora i, dos dies després, José Constantinides dit “Pepe el Griego”, fidel company del primer, arriben sense vida al cementiri de Sitges. El primer l’instal·len en un nínxol de beneficència, on el cos no pot quedar-s’hi per sempre, i el segon va directe a la fossa comuna. Aquest és el destí personal i col·lectiu de la parella artífex de moltes explosions de vida, art, color i sensualitat a Madrid, París i Sitges. El Museu Maricel s’encarrega de recordar que, en vida, el seu destí no té res a veure amb aquest final míser i llargament mortuori, sinó més aviat amb petits o grans terratrèmols que anaven provocant per allà on passaven, famosos i populars. Però fins i tot al Museu, els dibuixos, els retrats, els cartells, els figurins i les fotografies de Pepito, la mà de la parella que es va encarregar de donar forma al que bullia en aquell binomi, hi van entrar en una caixa anònima, com deixats al torn de l’orfenat. I ara potser sí que ha arribat el moment de celebrar, com en vida, però en petit format, que s’hagi conservat el material que s’exposa a Maricel, i que finalment es pugui fer reviure el record de qui va ser una estrella d’una constel·lació d’extravagants que s’estén fins a París. A la capital francesa, hi ha actualment en curs una exposició de totes unes altres dimensions, però un mateix caràcter shocking, molt allunyat sobre un fons de germanor comuna, dedicada a la més extravagant de totes: gran dama, gran potència, gran cervell, Elsa Schiaparelli, de qui Zamora es reivindicava amic. L’home xarnera és Paul Poiret, modista francès, i mentor, primer de Zamora i després de Schiparelli, just desembarcats a París, l’un des de Madrid, l’altra des d’un palau aristocràtic de Roma. Allà fan ales tots dos. Corren les primeres dècades del segle passat, i les col·laboracions i els passatges d’una disciplina artística a l’altra són la clau de volta de la llibertat.

Constel·lació Zamora: Joséphine Baker, Mistinguett, el novel·lista psicalísptic Álvaro de Retana i el també escriptor Antonio de Hoyos i Vinent. Constel·lació Schiaparelli: Dalí i el seu llamàntol, Cocteau, Elsa Triolet, Albert Giacometti, Raoul Dufy i Man Ray, per només citar-ne uns quants. És per això, per la presència de vasos comunicants, que dos artistes vinculats principalment al món de la moda—els figurins i la il·lustració de moda són el gruix de la producció exposada de Zamora—, amb mons aparentment tan separats, es creuen pel camí, i sobretot, sense conscientment seguir-se, creen paral·lels eminentment inspiradors, per a qui, com nosaltres ara, els pot observar en una imaginària retrospectiva comuna. Zamora alterna l’elit de la moda parisenca amb el món de la revista, del cabaret i del music-hall, és a dir, els locals de 21 place Vendôme, on hi ha Schiparelli, i el 31 rue Cambon, on hi ha Chanel, amb Tórtola Valencia, musa predilecta i ballarina, el Théâtre Mogador, el Folies Bergère, i el Casino de París, abans de participar activament en la vida del Sitges franquista, Corpus inclòs, malgrat la seva oberta homosexualitat. Schiaparelli, per la seva banda, no deixa mai de treballar per a les seves clientes adinerades, i això la situa de manera constant en l’esfera del luxe agosarat i extremadament exigent amb les tècniques; la joieria hi té un paper molt destacat, i és un dels terrenys privilegiats per a la col·laboració amb artistes, igual que els botons fets per l’orfebre François Hugo, descendent de l’escriptor, o els brodats del llegendari Albert Lesage, autor també dels ramets de flors del seu perfum més cèlebre, Shocking. Schiaparelli, però, mobilitza al voltant seu personalitats que no participen en la fabricació de les confeccions ni dels objectes de la casa, sinó que en fan la crònica, com Christian Bérard; pintor que n’il·lustra els models per als reportatges de les passarel·les, Ed Van Der Elsken; que fotografia la botiga de la plaça Vendôme, o Bettina Ballard; redactora cabdal de moda per a Vogue, que immortalitza aquest univers amb paraules. El destí de Schiaparelli és tot un altre que el de Zamora. Malgrat que la casa fundada per l’artista tanca les portes el 1954, i queda inactiva fins al 2006, és la mateixa modista qui, abans de morir, dona una part considerable de la seva obra al Philadelphia Museum of Art, i el 1971, a l’Union française des arts du costume. La vitalitat del seu llegat, i la presència exuberant de l’imaginari i el rigor de Schiaparelli, són avui incontestables amb les creacions de Daniel Roseberry, que ocupen una enorme sala al final de l’exposició. Quin camí recull avui l’esperit més essencial del shocking de llavors? Roseberry vesteix celebritats que persegueixen la gosadia: el vestit de Lady Gaga per a la investidura de Joe Biden, Beyoncé per als Grammy o la model Bella Hadid per al Festival de Cannes compten entre els treballs més notoris. Els brodats i la joieria de fantasia incrustada al teixit tornen a ser marca de la casa, i agafen més i més presència les estructures metàl·liques rígides, en forma de cosset fet de planxa d’or, o de nadó d’or mamant d’un pit del mateix metall, sobre un vestit negre ajustat, amb caputxa i cremallera.

Zamora segur que té continuadors d’esperit que potser no el coneixen, o no l’han posat en un primer pla realment visible per al gran públic. És difícil no endevinar-lo en el caràcter de La Cubana, en els carnestoltes de la vila, o fins i tot en la mena de refugi que Sitges constitueix per a molts, almenys durant la temporada estival. Sitges, per a Zamora, va ser principalment això, i un paradís. Una vida llarga, la de l’extravagància, la gosadia i la llibertat que apunten el mar de les finestres de Maricel, i el sol d’or que culmina les escales d’entrada al Musée des Arts Décoratifs de París. Aquest deu ser el veritable xoc que perdura, i es transforma, potser al mateix ritme que el poder. A Sitges fins al 2 d’octubre; i a París fins al 22 de gener.