_
_
_
_
_
MARGINALIA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La “follia” de Hölderlin

El poeta no solament va quedar ‘desconnectat’ del món, sinó que va abandonar el seny

Friedrich Hölderlin va morir el  7 de juny de 1843. 
Friedrich Hölderlin va morir el 7 de juny de 1843. hiemier

El dia 7 de juny de 1843 —que el pròxim dimarts s’esdevingui un aniversari és el de menys— moria sense seny a Tübingen Friedrich Hölderlin, considerat (malgrat Goethe) el més gran poeta de les lletres alemanyes. Havia estudiat de jove en aquesta mateixa ciutat universitària en companyia de dos gegants més del temps de l’idealisme alemany: Hegel i Schelling. Junts havien redactat un text descobert en ple segle XX, “El més antic programa de l’idealisme alemany”, en què es parlava de la necessitat d’edificar una “nova mitologia” —cal no oblidar que els tres estaven fent estudis de teo­logia i de cultura i llengües clàssiques a la Stift de la ciutat—, que fos, aquesta vegada, “una mitologia de la raó”: vet aquí l’empremta il·lustrada, de la qual cap dels tres no va renegar del tot.

Acabats els estudis no van abraçar la carrera eclesiàstica, que era un destí habitual entre els estudiants d’aquella fundació: Schelling i Hegel perfilarien el bo i millor de la filosofia idealista, i Hölderlin, que hauria pogut fer el mateix, com demostren els seus escrits teoricofilosòfics, va decantar-se, de la manera més natural del món, per la poesia. La de Klopstock —recordat pel poeta fins al final de la seva vida— i, naturalment, els clàssics grecs començant per Píndar, van ser els models primigenis de la seva obra. No hi manca Plató, i per això Hölderlin va batejar amb el nom de Diotima el personatge femení de la seva única novel·la —si no és que l’havíem d’anomenar: “suma de proses poètiques amb argument”—, Hiperió o l’eremita a Grècia, també xopa de l’ideal, llavors, de tornar a veure Grècia alliberada de tot domini estranger, els turcs aquesta vegada.

Va fer de preceptor privat a la casa del banquer Gontard, a Frankfurt, i després a altres llocs: l’últim, Bordeus, a la casa del cònsol alemany, de la qual en va fugir, per raons que no sabem, per tornar a la casa de la seva mare. Es diu que va travessar França i part dels regnes del sud d’Alemanya a peu.

Va arribar a Nürtingen en un estat lamentable, brut, esparracat, tènue, com un captaire, i a partir d’aquell moment el declivi de la seva salut mental ja no es va aturar. No sabrem mai, possiblement, quina malaltia el va alienar: els uns diuen que va patir una esquizofrènia, d’altres parlen d’una cosa tan genèrica com una psicopatologia, i Laplanche, de l’escola lacaniana, va parlar del “conflicte del pare”, per no esmentar el complex d’Èdip, del qual avui tothom fa riota per mandra de llegir Freud.

Després de passar una colla de mesos en una clínica de Tübingen, on van administrar-li uns remeis que li van fer més mal que bé, Hölderlin va ser enviat, amb el suport i el consentiment dels seus millors amics i de la seva mare (que no el va anar a veure mai), a la casa d’un ebenista de la vila, Zimmer de nom, un home que, segons que han dit les cròniques, llegia Kant i altres autors majors del seu temps. El poeta va ocupar tota la segona meitat de la vida una habitació menuda que es pot visitar, en una torre annexa a la casa, llavors de planta hectagonal, avui semicircular perquè es va cremar i va ser reconstruïda. Hi tenia un llit, un clavecí —en què interpretava com Déu l’hi donava a entendre melodies que feien perdre la paciència a l’hostatger i als altres estadants de la casa (“Zimmer frei”, “Habitacions lliures”)— una flauta travessera que tampoc no va deixar de tocar, una tauleta amb una cadira, uns quants llibres i, al cap d’uns anys de ser-hi, un sofà que el poeta va agrair d’allò més, adreçant al fuster aquells epítets que va fer servir fins a la mort, atorgats sense distinció tant a un saltataulells com a un noble: “Sa Sereníssima”, “Sa Majestat”, “Sa Excel·lència”, “Sa Santedat”, sempre acompanyant-los d’una profunda reverència.

Dos llibres molt recents ens donen noves i clarícies sobre l’anomenada “follia” de Hölderlin —seria més adequat parlar d’“inconnexió” amb el món—: Wilhelm Waiblinger, Vida, obra i bogeria de Friedrich Hölderlin (Barcelona, Flâneur, 2022); i Giorgio Agamben, La locura de Hölderlin (Madrid, Adriana Hidalgo, 2022). El primer és un clàssic, escrit per un jove que va freqüentar el poeta i que va morir abans que ell, i que trasllada repetidament a Hölderlin una “ambició” que, de fet, era cosa seva i no de l’altre. Això sí: constitueix una de les poques cròniques que pos­seïm, versemblants, sobre la “follia” del poeta. El segon és l’últim llibre escrit fins ara per Agamben, i té dues particularitats: exposa encarats els esdeveniments de la vida cultural i política dels anys de bogeria del poeta (semblen no res) i les dades que tenim sobre la seva estada a cal fuster, i posseeix un anomenat “llindar”, un pròleg i un epíleg propis de la gran intel·ligència d’aquest estudiós italià, segurament la figura més potent de la filologia i la filosofia italiana dels nostres dies.

Un cop llegits els dos llibres, el lector potser arribarà a la conclusió que la dita “follia” de Hölderlin mereix una altra denominació. El poeta no solament va quedar “desconnectat” del món, sinó que va abandonar el seny (el “sentit comú”) d’una època, un poble i un país, perquè no li mereixien cap respecte o perquè es trobaven massa allunyats del seu desig de retornar a la humanitat, en forma d’himnes, odes, elegies i tragèdies, el gran sentit del Sagrat, llavors en camí de fer-se invisible als mortals.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_