‘Jo mai mai’ busca el públic juvenil a pessics

La millor manera d’indicar que una sèrie és, particularment, per a gent jove és donar a aquesta joventut un protagonisme que els personatges dels pares i tutors no esquitxin amb les seves històries. I com fer-ho? Les del hoquei, per exemple, presentava una bona excusa per agrupar les joves, un equip esportiu, però com que no estaven aïllades, les intromissions familiars i, fins i tot, les desviacions argumentals cap al món adult eren inevitables. El remei és tancar els personatges. Un pis d’Erasmus? Jo mai mai (TV3) opta per una casa de colònies. L’aïllament no és perfecte perquè algun flashback ens parla dels pares i tenim el matrimoni de la casa, unit pel negoci però que viu amb aparent jovialitat la cessació de la convivència (amorosa).

Resulta difícil creure’s el que pugui ocórrer a la casa. La població dels estadants, els que la interpreten, ja no té edat per anar de colònies. Jo mai mai tracta d’adolescents els nois i noies que la protagonitzen. Ho fa el pròleg del primer capítol, quan se sent l’informatiu sobre un futur succés preocupant que la sèrie anticipa a la primera escena i que tornarà a enunciar al principi del segon episodi. Però resulta que els actors que interpreten la Rita, el Yab o l’Oriol, per exemple, ja tenen 21 anys i n’hi ha que 24 (l’Èric). Segons l’OMS, l’adolescència tardana, a tot estirar, s’acaba als 19 anys. Aquesta infantilització dels personatges en contra de les evidències físiques que presenten perjudica la serietat argumental. Sembla que tenim una joventut que no creix, que no madura.

És clar que, de vegades, l’empenta de l’intèrpret pot fer oblidar a l’espectador alguna incongruència. És el cas de Clàudia Riera, la Mai. Fugint d’una vida desendreçada, se’n va a la casa familiar, on, de seguida i sense el curset exigible, la fan monitora. El cantant Miki Núñez interpreta un altre monitor. Núñez, a més d’anunciar fideus japonesos, no es podrà queixar de TV3: presenta Eufòria; repeteix retransmissió de les campanes, però no parella; li encarreguen la banda sonora de la programació d’estiu; fa de cangur en un programa, etc. Òbviament, és una demostració de la seva versatilitat i que té 10 anys d’estudis d’interpretació... però a aquest pas ens el trobarem presentant els TN, els del migdia i els de la nit.

El títol fa referència a la cançó de Joan Dausà que parla d’un joc de confessions i beguda, el Mai Mai, on els participants acostumen a acabar pitofs. Lligar-ho amb el fet que el personatge de Clàudia Riera es diu Mai seria carregar-lo de significació. I no som davant d’un producte de gaire densitat. El primer capítol presenta la temptació de suïcidi d’una noia que, en el segon, persistirà en la seva pulsió. El temari argumental és previsible. Per exemple, els temptejos d’aparellaments, començant per un de gai on no sembla que un dels protagonistes vagi de cara. També hi ha convivència amb mal rotllo, etc. Una mostra de la buidor argumental és que l’escena d’un partit de futbol entre alguns joves —amenitzat per un parell de noies que es posen a ballar el Llença’t— dura quatre minuts! Una buidor endolcida amb una playlist molt domèstica. El públic adult, vistos els dos primers capítols, poca cosa sabrem més dels joves de les poques coses que ja sabem. El primer capítol va tenir 319.000 espectadors (16,1%). El segon, 301.000 (14,7%, un 17,4% entre els joves de 13 a 24 anys). Un bon resultat. Els responsables són Sergi Pompermayer, Mar Picó, Marc Roma i Uri Garcia, una barreja de veterania en dramatúrgia, producció i ensenyament audiovisual amb showrunners i joventut... Una producció d’Abacus que busca un determinat públic. Potser el troba, però la fórmula amb què ho intenta —una colla de pessics argumentals poc treballats que barregen gracietes, enterboliment emocional, penes de l’ànima...— és massa coneguda. TV3 ha pagat més de 2.800.000 euros pels vuit capítols.

Per cert, per què 3Cat no penja sencera la sèrie i ens té amb la mateixa dieta setmanal que TV3?