Magda Gregori: “Les editores no són escriptores frustrades, són grans lectores”

Qui mou els fils de l’edició en català? Llegint el llibre de la periodista i politòloga Magda Gregori (Vilamajor d’Àger, Noguera, 1993) Les nostres editores (Editorial Fonoll), la resposta apunta cap a 26 dones que entenen i practiquen l’edició de diferents maneres, en funció del catàleg que volen crear i de l’editorial on treballen o que han empès. A més de la mirada femenina, tenen en comú l’esperit cooperador i competidor a la vegada. Amb un format d’entrevistes, la també directora de la revista La Mira descobreix la part menys visible de la feina, on sorgeixen complicitats, preocupacions, dubtes, principis... Comparteixen molt més del que les separa.

Pregunta. Com ha estat la relació amb la seva editora?

Resposta. És curiosa, aquesta pregunta, perquè, esclar, també és una editora. Confio a cegues en els editors, en ella i en tots els que he tingut. El que m’han proposat sempre ha millorat el resultat. Ella ha millorat el títol, perquè jo en tenia un totalment diferent, molt més enrevessat, i em va dir que no ho entendria ningú a la prestatgeria d’una llibreria. Busquen la simplicitat en algunes coses, perquè brilli el text, i amb la portada i els títols... és que ho tenen claríssim, veuen què funcionarà. És una confiança a cegues. De vegades et saben greu alguns comentaris, perquè tots tenim el nostre petit ego...

P. I una vegada fetes totes aquestes entrevistes, com s’explica que un món que fa 40 anys era molt masculí ara hagi passat a estar tan feminitzat?

R. I a més, hi ha un canvi molt gran, perquè de fet elles no parlen de gaires mentors, crec que potser n’ha sortit algun com el Vallcorba i el Massot, però en surten molt pocs. En canvi, no tenen cap referent dona, perquè és que elles són referents. És a dir, totes les que apareixen són les seves pròpies referents, s’han fet a si mateixes, perquè no han tingut davant cap altra dona que d’alguna manera hagi marcat camí. Malgrat que hi havia algunes editores, totes s’han trobat treballant des de zero. Les que han fet una editorial i l’han impulsat de zero, sens dubte, però les altres han creat un catàleg o una col·lecció molt concreta... I per tant, són elles les que d’alguna manera marquen la versió femenina de l’edició en català. Algunes, fins i tot, han treballat juntes en algun moment. Crec que són elles les que estableixen uns criteris i marquen una generació.

P. Xavier Graset comenta al pròleg que té la sensació que hi ha tantes editores perquè l’acompanyament i la cura han estat feines femenines.

R. És que és així. Al final, una part de l’èxit del llibre és la relació que s’estableix entre l’autor i l’editor. Penso que és la part més important, perquè l’autor es creu sol durant molt de temps, aïllat del seu món. Quan fas un llibre, perds una mica el món de vista, és un procés molt difícil, perquè hi ha una part creativa, hi ha una implicació física, emocional... Llavors, si la relació amb l’autor és bona, tot flueix d’una altra manera, perquè ets capaç d’acceptar les crítiques, de veure que aquest capítol no funciona i que te l’has de carregar, per molt mal que et faci... Si aquesta relació és bona, crec que és l’èxit del llibre. Segur que hi ha editors que acompanyen molt bé, però probablement és una característica que a les dones tradicionalment se’ns ha donat.

Els arriben tantes coses que són impublicables perquè la parella o els pares han dit als autors que allò és fantàstic

P. Sempre es repeteix que es publica molt, però llegint el llibre una s’adona que les editores també eviten que es publiqui molt. Pilar Beltran diu que el 90% del que reben no es publica.

R. És que tothom s’atreveix a escriure. Però una cosa és que t’atreveixis a escriure i l’altra que tinguis l’ambició de publicar. Que tingui la qualitat perquè allò sigui publicat, perquè tingui un interès social... Moltes d’elles ho diuen, que els arriben tantes coses que són impublicables, perquè probablement ho han ensenyat a la parella o als pares i els han dit que és fantàstic i meravellós. Elles aporten criteri, hi ha coses que les deuen descartar a la segona frase, i d’altres que potser de vegades també en dubten.

P. Això també surt reiteradament, els llibres d’èxit inesperat i els que creuen molt bons i passen més desapercebuts.

R. Crec que és la part que d’alguna manera els atrapa de l’edició, no tenir-ho sempre tot controlat. Forma part de la màgia d’un llibre, no tenir la clau les manté súper adherides a tot plegat, perquè hi ha elements que no poden controlar. I jo crec que això gairebé és com l’adrenalina del llibre.

P. Totes comparteixen molt la satisfacció que suposa trobar una nova veu.

R. Diuen que és com un moment de catarsi. Veure que tens davant un autor que encara no és conegut, però que és brutal i que allò transmet. La Izaskun Arretxe també alerta que, quan una primera obra és un gran èxit, ja considerem el seu autor súper consolidat, i no li estem fent cap favor, perquè s’ha d’enfrontar a una segona i a una tercera novel·la, i de vegades a la tercera obra ja diem que allò no val res. No sabem valorar les carreres dels mateixos escriptors.

P. Hi ha poca fidelització, es picoteja.

R. Per què ens regim massa per les novetats. A totes elles moltes vegades els preguntava pels llibres que havien llegit fa 25 anys, però que tornarien a llegir ara. Per què sempre estem tan esclavitzats? Perquè la societat ens hi aboca, no només amb els llibres, amb la cultura en general, a només fixar-nos en les novetats.

P. Totes admeten que hi ha egos, però el problema és quan l’ego es desboca.

R. Crec que és molt encertat quan diuen que al final l’ego simplement se l’ha de tenir a ratlla. Si ets capaç de tocar de peus a terra, una part d’ego és bo, perquè vol dir que tu vetllaràs perquè la teva feina també sigui reconeguda, perquè la gent valori el que fas. I crec que elles també en tenen una mica, perquè al final estan decidint el que nosaltres trobem a la llibreria. És evident que han de tenir un mínim d’ego perquè tenen sota la seva responsabilitat saber quins llibres llegirem i probablement posar sobre la taula debats que encara no hi són.

P. Fins i tot a les més veteranes els costa molt dir que no.

R. Ho entenc, són capaces d’empatitzar amb la feina de l’altre. Ha de ser molt incòmode, perquè li estan dient a algú que allò que ha fet no és suficientment bo, a vegades simplement és perquè no encaixa en un catàleg editorial... com quan et diuen que no a una feina. No ha de ser fàcil, al final aquella altra persona potser te l’acabaràs trobant.

P. Alguna reconeix que volia ser escriptora.

P. No crec que les editores siguin escriptres frustrades, jo crec que les editores són grans lectores. Per editar t’ha d’encantar la lectura, és la base de tot. Intentar saber si aquell text transmet o no, si allò serà capaç d’inspirar, d’emocionar, això només s’aconsegueix quan portes moltes lectures.

P. Hi ha amistat entre elles?

P. Crec que totes elles són grans amigues i grans competidores, però que al final tenen molt clar que l’objectiu final és engrandir la massa de lectors. Treballen sota el mateix objectiu i que no té massa sentit clavar-se cops de colze.

P. Amb les seves experiències, es veu que és una feina molt passional, sobretot les de les editorials petites.

R. Hi ha una cosa que crec que comparteixen totes: veuen llibres a cada moment. Elles van pel món imaginant llibres. Poden estar al supermercat i veure un llibre. Explica la seva manera de ser, de viure, i hi ha una cosa que crec que sí que tenen totes elles, que és un sentit de la curiositat enorme.