_
_
_
_
_
Joan Turu
Joan Turu ha pintat murals en escoles i ha fet una desena de llibres.MASSIMILIANO MINOCRI

Joan Turu: “Les obres d’autors com Roald Dahl no s’han de tocar”

L’il·lustrador ha publicat un llibre sobre la paternitat on reconeix les seves febleses i defensa un canvi en els rols de gènere

Les seves imatges són icòniques, però les que més han transcendit són les vinculades a la infància i la defensa de l’educació i de l’escola en català. L’escriptor i il·lustrador Joan Turu (Sant Just Desvern, 1984) —diu que no li agraden les etiquetes— anava per publicista, però tot just començar la carrera un professor li va recomanar que ho deixés; els seus valors i l’activisme no casaven amb aquell món. Així, va iniciar el camí de l’art gràfic, implicat en diferents moviments associatius. Ha pintat un centenar de murals en escoles i ha escrit i/o il·lustrat prop d’una desena de llibres. Turu rep Quadern en el seu estudi de Sallent per parlar del seu darrer llibre, Aprenent de pare (Bindi Books), en què l’artista enfoca la mirada cap a l’interior per repassar els canvis viscuts arran d’una experiència tan cabdal com la paternitat.

Pregunta. Diu que després de set anys de paternitat necessitava fer una aturada i reflexionar. Llavors, el llibre ha estat una catarsi?

Resposta. Totalment. Ara puc dic que aquest procés ha estat un regal, però hi ha hagut moments molt durs. Jo sempre he tingut una part fosca, i en el moment que he vist que aquesta part fosca meva estava afectant els meus fills, ha sigut quan he dit prou i m’hi he enfrontat.

P. O sigui que també li ha servit per fer neteja?

R. Esclar, és que durant anys acumules molta merda, de com t’han educat a tu, de tots els teus petits traumes... I què fas amb aquesta merda? El fet de dibuixar és molt terapèutic, perquè treus la part inconscient.

P. S’ha penedit mai de ser pare?

R. No, no. No ho canviaria per res del món. Hi ha hagut moments difícils, però mai me n’he penedit. Jo tenia clar que ser pare era una experiència que volia viure.

P. Què vol dir ser pare?

R. [Rumia] La paraula que em ve al cap és acompanyar, sostenir, tenir cura... Per mi ha sigut una oportunitat d’habitar zones o espais fins ara desconeguts, com la vulnerabilitat. La necessitat de tenir-ho tot controlat està vinculada a la masculinitat més tòxica. Però la paternitat et porta a la vulnerabilitat i a la falta de control, a sentir que no tot és a les teves mans. Et sents molt vulnerable pensant que li pot passar alguna cosa al teu fill.

P. Falten classes d’acompanyament en la paternitat?

R. Sí. Veus que les dones queden a fer el cafè i s’expliquen les coses. I els homes quedem per fer alguna cosa, com jugar a pàdel, però després t’assabentes de coses que li passen al teu amic perquè t’ho explica la seva companya, i no ell. Els homes ens hem d’obrir i compartir. Aquí tenim un grup d’homes que ens reunim un cop al mes. Per a mi és aire, és escoltar, sentir-te acompanyat per un igual.

La paternitat et porta a la vulnerabilitat i a la falta de control, a sentir que no tot està a les teves mans

P. Es pensa prou quin tipus de pares volem ser abans de ser-ho?

R. Jo no ho vaig pensar. I si no ho penses, acabes reproduint el que has viscut. Quan era petit, les rebequeries es tallaven de cop, estaven prohibides. I jo vaig fer el mateix amb els meus fills. Fins que t’atures a pensar i veus que la ràbia és una emoció legítima, i que hi ha altres formes de fer. Però donar als teus fills coses que a tu no t’han donat és complicat. Venim d’on venim i jo vaig canviant de mica en mica, però sobretot, crec que la clau de tot això és demanar perdó. A mi els meus pares mai em van demanar perdó, i jo a la meva filla és a la persona que més he demanat perdó. I així ells veuen el teu punt d’humilitat i que ets capaç de reconèixer quan t’has equivocat.

P. Existeixen els bons o mals pares?

R. Tots fem el que podem. Els meus pares no es van plantejar ni el 15% de coses que ens hem plantejat la meva parella i jo. Però tampoc ho van fer tan malament. I de cop passem a l’altra banda, a l’educació respectuosa, on tot gira al voltant del nen. Però on quedem els adults? Per exemple, amb el co-llit: ho fas per respectar la necessitat de l’infant de dormir acompanyat, però arriba un moment en què vols recuperar la teva intimitat amb la parella.

P. Tenir fills posa moltes parelles al límit.

R. Per mi la gran paraula és comunicació. Hi ha amics que m’expliquen coses que a les seves parelles no expliquen. A nosaltres ens ha salvat la comunicació. És molt important escoltar i tenir empatia, i això ens costa, als homes.

P. És dels pocs homes que reconeix la sobrecàrrega mental de les mares.

R. Estic començant a fer-ho. No n’hi ha prou amb dir que estàs d’acord amb la igualtat entre homes i dones. Jo assumia les tasques visibles i aplaudibles, com anar al supermercat. I a la meva parella li deien: quina sort que tens amb el Joan. Però a mi mai m’han dit quina sort que tinc amb la Mariona. Però, per què? Perquè s’assumeix que ho ha de fer ella. En els primers anys de vida del nen, jo pensava: “Ella és una dona. Ella sabrà com fer ho”. Als homes ens ha anat molt bé pensar que, per naturalesa, les dones saben tenir cura dels nens.

P. En el llibre diu que falten referents literaris de la nova paternitat.

R. Amb la meva filla va ser fàcil perquè hi ha Les princeses també es tiren pets o Contes de bona nit per a nenes rebels. Però per al meu fill, què? Perquè tots són els machitos, són els salvadors, els que no tenen por, els que sempre estan disposats per a l’acció. També falten referents per als adults, com per exemple homes que plorin en públic. Sembla que els homes només puguem plorar de ràbia o quan guanya el Barça.

P. Cal revisar els contes o les cançons tradicionals amb missatge políticament incorrecte?

R. No en cas que hi hagi un autor al darrere. Per exemple, crec que les obres de Roald Dahl no s’han de tocar. L’editorial, si vol, pot fer una nota d’aclariment. Una altra cosa són els contes populars. Segurament la llegenda de Sant Jordi ha canviat amb els anys amb el boca-orella, aquí sí que em sembla bé que la llegenda es modifiqui.

P. Com veu l’educació actualment?

R. Crec que socialment a l’escola se li demana molt. A l’escola s’han de rentar les dents, han d’aprendre educació sexual... Però als programes de televisió o a la publicitat, qui els demana explicacions?

P. Què milloraria de l’escola?

R. Baixaria les ràtios. Es parla d’educació personalitzada, però amb 25 nens a l’aula i amb situacions socials cada cop més complexes, això no és possible.


Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_