‘Pregària a Prosèrpina’, d’Albert Sánchez Piñol: Ficta i facta
Un no pot deixar de preguntar-se per què un escriptor solvent abusa tantes vegades de l’anacronisme o, simplement, desconeix la història de la ciutat on ambienta la seva ficció
Novel·lar l’antiguitat no vol dir necessàriament escriure novel·la històrica. Sovint l’escriptor es val de l’antiguitat com un pretext o un context per fer novel·la negra, fantàstica o de ciència-ficció i d’exemples més o menys feliços n’hi ha per donar i vendre. Els gèneres de ficció, per descomptat, tenen llibertat absoluta per fer i desfer a l’hora d’inventar relats més o menys reals, i fins i tot s’ha defensat, amb seny, que la historiografia té no poc d’artefacte literari.
Albert Sánchez Piñol és un autor solvent tant quan se serveix de la història i la ficció per enfilar relats reals com quan desplega la seva fantasia desbordant per narrar distopies on satisfà la seva inquietud d’antropòleg i el desig sempre insatisfet de donar resposta a la pregunta de què es l’home. Victus o La pell freda en són dos exemples reeixits; no sabria dir-ho amb la mateixa certesa de Pregària a Prosèrpina, però tampoc refutaria amb arguments incontestables no ser víctima del prejudici del classicista que digereix malament que es violenti la llengua llatina amb títols com Vae victus i no Vae victo, que seria el correcte en llatí.
A Pregària a Prosèrpina es relata de nou una distopia, la fi d’un món, el de la Roma antiga o el nostre, tant se val, a causa de la invasió d’unes criatures, les hòrrides mantícores, la barbàrie de les quals no és gaire diferent de la nostra. A la República decadent de Ciceró l’amenaça ve, com Anníbal, del nord d’Àfrica, i en una societat on les armes no cedeixen el lloc a les togues, només la filosofia i la ciència, també la ciència política, poden salvar una República amenaçada externament, però sobretot interna per un segle de guerres civils, corrupció política i moral i ambicions individuals com les de Cèsar o Pompeu. El savi d’Arpí enviarà el seu fill, el jove Marc Tul·li Ciceró, a esbrinar quina amenaça plana sobre Roma des de més enllà de Cartago, un ritu de pas que l’antropòleg Piñol utilitza com a trama perquè el fill es guanyi de nou l’estima del seu pare, un polític i filòsof desencantat que es debat sobre si ha de perdre o no l’esperança en l’ésser humà.
Però un no pot deixar de preguntar-se per què un escriptor solvent abusa tantes vegades de l’anacronisme o, simplement, desconeix la història de la ciutat on ambienta la seva ficció. És difícil que ningú a l’època de Ciceró pogués recordar sentències de Plutarc, és poc imaginatiu que un esclau es digui Servus i s’abusa del clixé d’una Roma decadent d’orgia, banquet i conjuració on joves patricis i Catilines fan dels costums dels avantpassats vici i no virtut. Piñol ja ens tenia acostumats a declinar el llatí al seu gust, però que un romà parli de la pater potestas i no de la patria potestas és tan incorrecte en llatí com en català. Tampoc m’atreviria a dir que el protagonista és un jove patrici, que Ciceró va promulgar un govern platònic d’esperits virtuosos, ni que els peripatètics són els que passegen i donen voltes pel pati de l’acadèmia. Del que no tinc cap dubte és que l’esgrima mai va ser una de les arts de la guerra de l’antiga Roma.
Segurament em mou el zel purista de l’historiador, del classicista, però per què violentar així la història quan novel·lem l’antiguitat? Podem convertir Ciceró en un personatge de novel·la, faltaria més, com Tolstoi va convertir Napoleó en un personatge de Guerra i pau, o com el mateix Piñol va fer a El monstre de Santa Helena. Però una distopia com Pregària a Prosèrpina, que funciona com a tal, com a radiografia de la naturalesa humana, resulta inversemblant en una Roma de pèplum. Funciona el relat antropològic i distòpic, com a Pandora al Congo, però no la ficció com a relat real. Potser sedueixen els ficta però naufraguen els facta.
Pregària a Prosèrpina
La Campana, 517 pàgines. 21,75 euros
