_
_
_
_
_
MARGINALIA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

L’última bomba de Nietzsche

El filòsof propugnava el naixement d’una “aristocràcia de l’esperit”, no de sang ni de poder polític

Nietzsche
Nietzsche va anorrear la moral i la fe cristianes.

Quan a Europa, amb Kant i Hegel, es van acabar les filosofies “sistemàtiques”, el panorama filosòfic va quedar desarticulat i a la deriva. Va néixer, d’una banda, la filosofia crítica contra Hegel —l’anomenada “esquerra hegeliana”, de la que acabaria formant part el mateix Marx—, i d’altra banda la filosofia erràtica, quasi sempre tirant al pessimisme, i més tard al nihilisme, de la que forma part Schopenhauer —l’autor que va deixar una empremta més clara en l’obra de Nietzsche— i després Nietzsche, ell mateix.

El pensament filològico-filosòfic del romanticisme alemany havia inaugurat una forma de “fer filosofia” que no solament va ser antisistemàtica —el pensador escriu en el llibre de què parlem avui: “La voluntat de sistema és una manca d’honestedat”— sinó, endemés, en forma d’aforismes i fragments —també herència dels moralistes francesos—, que és un altre dels deixants que recull el nostre autor.

Hi ha uns quants llibres d’a­quest filòsof que van més o menys “de dalt a baix”, amb cap i peus i amb cara i ulls, i és un fet que el filòsof havia assolit una clara institutio en el món de la filologia clàssica —que és el que va professar a Basilea—, i que, per bé que algunes de les seves tesis sobre mitologia grega, com l’oposició radical entre l’apol·lini i el dionisíac —en parlàvem a l’article de la setmana passada—, van quedar aviat desacreditades, d’altres llibres primerencs seus, com les Consideracions intempestives o Humà, massa humà, són llibres que tenen alguna cosa a veure amb el discurs filosòfic més escampat a la tradició del continent: una tradició que devia interessar-li, altrament no hauria començat la seva obra amb opuscles i llibres dedicats a la filosofia grega, com encara fa en el nostre llibre d’avui: Frie­drich Nietzsche, El crepuscle dels ídols, traducció de Manuel Carbonell (Adesiara, Martorell, 2022).

Però Nietzsche no va trigar a derivar cap a pronunciaments enormement radicals en llibres genials però estrambòtics, com ho va ser tot el que va escriure més endavant. Havent minat els fonaments de la metafísica occidental, havent anorreat la moral i la fe cristianes, havent rebentat gairebé tot el que s’havia escrit en el camp de la filosofia fins al seu moment, i cregut que era l’hora de procedir a la reversió absoluta de tots els valors heretats de la civilització occidental, Nietzsche va escriure una obra atuïdora i revolucionària, que és prou coneguda de tothom.

L’últim dels llibres que va confegir, just abans de l’ensulsiada psicològica que el va afectar fins a la mort, va ser El crepuscle dels ídols, que, d’entrada, mostra en el títol, un cop més, la seva crítica de l’obra de Wagner, a qui havia admirat molts anys enrere. En aquest “crepuscle” ­—al qual cal sumar tots els manifestos filosòfics pessimistes, si no nihilistes, que es van produir després, que van de La decadència d’Occident, d’Oswald Spengler, al llibre firmat per Trías i Argullol, El cansancio de Occidente—, fet d’apartats heterogenis i amb arguments diversos, Ni­etz­sche apuntalava la seva (callada) admiració per Hobbes (“l’home és un llop per a l’home”), passava igualment per damunt de Spinoza —per a qui tot és substància divina en el món, i, per tant, no hi ha a la terra ni bé ni mal, perquè això seria contradictori amb la invariabilitat de Déu— i es convertia, en aquest llibre que val com un resum de tota la seva obra, en un filòsof descregut, que només tenia fe en la “potència” dels éssers humans per esdevenir persones amb una sobirania intel·lectual que el gran desplegament de l’època burgesa, que és el seu temps, havia començat a situar en el lloc d’una relíquia: d’aquí el seu menyspreu de la plebs i la creença en un ésser sobirà (sensualment i intel·lectualment), extrem que no té res a veure amb allò que els nacionalsocialistes van entendre per “voluntat de poder”, tot per culpa d’una germana estòlida i amiga de Hitler, Elizabeth: una traï­ció al pensament de Nietzsche, que perdura.

És veritat, això sí, que Nietzsche propugnava el naixement d’una “aristocràcia de l’esperit”, no de sang, ni de toga, ni de poder polític (com Flaubert, per exemple), com a únic remei contra la moral cristiana —una “moral d’esclaus, deia—, postulava la ja esmentada “transmutació de tots els valors” (“Umwertung aller Werte”), considerava que si el capitalisme i l’hegemonia de la burgesia volien prosperar, havia de ser amb l’apriori que els treballadors sempre fossin esclaus, perquè redimir-los només podia portar a fer més nodrida la massa dels mediocres en el món.

Vet aquí un llibre, doncs, tan aconsellable com les millors pàgines dels altres dos grans revolucionaris dels sistemes socials, l’individu i els valors, poc abans o després de Nietzsche: Marx i Freud.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_