_
_
_
_
_
TELEIVSIÓ
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Defensar el dret de Manel Vidal a dir-ho

Els nostres temps no toleren ofendre amb una broma i així el pluralisme queda desprotegit

Manel Vidal
L'humorista Manel Vidal, durant la intervenció censurada a 'Zona Franca' de TV3.

Hi ha hagut dues menes de reaccions contràries a l’acomiadament de Manel Vidal del programa Zona Franca a causa d’un acudit en què, utilitzant la imatge d’una esvàstica, feia befa del PSC. N’hi ha que han defensat el que Manel Vidal va dir i n’hi ha que han defensat el dret de Manel Vidal a dir-ho.

Per als primers, el dret a la llibertat d’expressió de Manel Vidal és una cosa, més enllà de l’ús retòric que en fan, més aviat secundària. El que realment defensen és que el gag era més que un gag. Arribava fins al moll de l’os, venen a dir. Defensar el contingut del que va dir Vidal no és defensar el seu dret a la llibertat d’expressió, és defensar que el que va dir era veritat. Exemples il·lustres d’aquesta mena de defensa: Jordi Borràs, que va piular que l’acudit de Vidal no era un mal retrat de la realitat; Jordi Graupera, que va assegurar a la ràdio que “s’ha de poder dir seriosament el que Manel Vidal va dir de broma”; o Montserrat Dameson, que, en una columna d’opinió, deia que era esbiaixat veure l’afer com un problema de manca de llibertat d’expressió. Des d’aquest punt de vista, no es diferencien gaire respecte dels nacionalistes espanyols i els socialistes incapaços de valorar el que va dir Vidal només pel que era: un acudit. Ja s’ho faran, tots ben agafadets de la mà, en el seu descens a l’infern de la solemnitat. L’episodi només els serveix, al capdavall, per carregar-se de raó.

El dret a la llibertat d’expressió no és un dret de contingut. No és el que es diu, el que el dret a la llibertat d’expressió mira de protegir, sinó la legitimitat d’algú per poder-ho dir. Les opinions, els discursos o els acudits no tenen drets. Els titulars del drets són les persones. El contingut del que va dir Vidal no té cap valor quan del que es tracta és de justificar la seva llibertat d’expressió; el que té valor és, senzillament, que ho va dir ell, és a dir, algú. És per això que és jurídicament irrellevant si el que va dir Vidal era encertat, desencertat, o era un acudit o un estirabot. Amb el dret a la llibertat d’expressió, el que es vol emparar és que Vidal –el millor humorista de Salt; també l’únic– pugui fer acudits sense ser censurat.

Políticament, però, les coses són una mica diferents. Quan, fa un parell d’anys, va ser empresonat el raper Pablo Hasél, els qui vam afirmar que no estàvem d’acord amb les lletres de Hasél ni amb el seu empresonament vam ser força criticats. Se’ns deia que era irrellevant si s’estava o no d’acord amb el que deien les seves lletres. Jurídicament, insisteixo, és veritat. Però políticament crec que és del tot rellevant que els qui estan en desacord amb el que rapejava Hasél o el que deia Vidal ho expressin i que, alhora, defensin el seu dret a rapejar-ho o a dir-ho.

El dret a la llibertat d’expressió seria innecessari si tots estiguéssim d’acord tota l’estona en tot o si a tots ens agradessin els mateixos acudits. És un dret que sorgeix i es justifica a causa del pluralisme existent. I la manera de protegir el pluralisme no és defensant el que va dir Vidal, sinó el seu dret, precisament en virtut d’estar-hi en desacord, a dir-ho. Defensant el que va dir Vidal no és protegeix el pluralisme sinó –perdó per l’obvietat– el que va dir Vidal.

Convertir un acudit en una cosa seriosa i solemne és decretar, de forma arbitrària i injustificada, un límit a la llibertat d’expressió. O sigui: censurar.

La llibertat d’expressió, naturalment, té límits: d’altres drets fonamentals. A mi, particularment, em sembla que l’humor pot molestar i ofendre, però no té la capacitat de vulnerar d’altres drets. Només és humor. Pot irritar, però la irritació no és cap argument per restringir l’abast d’un dret fonamental. Potser hauríem de reeducar-nos tots plegats sobre què és l’humor i concedir que si és evident que la persona que diu alguna cosa la diu de broma, és una descortesia i una imposició per part de l’interlocutor prendre-ho al peu de la lletra o seriosament. Ens podem emprenyar per una broma, només faltaria. Però el que no podem fer, per més ferits que ens sentim, és transformar una broma en una cosa que no és una broma; convertir un acudit en una cosa seriosa i solemne és decretar, de forma arbitrària i injustificada, un límit a la llibertat d’expressió. O sigui: censurar.

La gran degradació de la nostra conversa pública no consisteix en què un humorista faci un acudit destripat sobre el PSC. L’estat ruïnós de la nostra conversa pública més aviat consisteix en convertir un acudit destripat en una agressió solemne o en una anàlisi política seriosa.

No tinc ni idea de què va demanar el PSC i a qui va demanar-ho una vegada va emetre’s l’acudit. Però, agradi o no, el PSC senzillament va jugar el paper que jugarien tots els partits si fossin representats amb una esvàstica en un programa de la televisió pública. Per sentit institucional, se sol dir, no es pot permetre que a una televisió pública s’hi facin aquesta mena de coses, ni tan sols en broma. A mi tot això em sembla poc convincent, però és cert que les institucions públiques funcionen així: exigeixen sentit institucional als seus membres i col·laboradors (aquesta és només una de les raons per la qual en ma vida se’m passaria pel cap representar voluntàriament cap institució ni tenir cap càrrec: el sentit institucional acaba atrofiant el pensament i els sentiments). Si a això s’hi afegeix que vivim l’època de la literalitat –un mal amb el qual hi perdem tots–, el que va fer el PSC era del tot previsible. El que no era previsible era que fessin cas al PSC! Els responsables de la CCMA, o del Govern, haurien d’haver aguantat la queixa del PSC. Haurien d’haver dit: «És un acudit frívol i de mal gust, però no acomiadarem a un col·laborador per un acudit de mal gust perquè el greuge de fer-ho, vulnerant el dret a la llibertat d’expressió, seria infinitament més gran».

El que va fer el PSC era del tot previsible. El que no era previsible era que fessin cas al PSC! Els responsables de la CCMA, o del Govern, haurien d’haver aguantat la queixa del PSC

No entenc per què van cedir a la pressió. Sí, ja sé: els pressupostos han de ser aprovats amb els vots del PSC i a Madrid tenen negocis amb el PSOE. Però no me’n sé avenir que la gent d’ERC –assumeixo que és ERC– siguin tan fàcilment impressionables. ¿De veritat creuen que el PSC faria petar l’entesa a Madrid amb ERC o al Parlament per un acudit hiperbòlic emès a la una de la matinada d’un dimarts o pel rebombori generat per quatre persones addictes a tuiter? ¿No hi ha ningú a ERC capaç de veure que, en cas que el PSC hagués amenaçat amb una cosa similar, es tractaria d’un farol gegantí? No puc deixar de pensar que ERC s’ha empassat una jugada no gaire mestra i que al PSC deuen estar fins i tot sorpresos que els fessin cas. Probablement l’únic que volien era visibilitzar la protesta i –invocant una altra patologia contemporània– aparèixer com a víctimes. I ara potser no deuen ni saber què fer amb una victòria paupèrrima que empobreix encara més la nostra conversa pública. I és que com diu l’escriptora Curiel Jordana: «El veritable problema a la vida arriba no quan les coses et surten malament sinó quan et surten excessivament bé».

Jo he votat ocasionalment al PSC, tinc família que va estar empresonada a camps de concentració francesos sota la direcció ideològica dels nazis i que van anar-hi a petar a causa de ser... socialistes (per acabar-ho d’adobar, resulta que tinc avantpassats remots jueus!). El que vull dir és que l’acudit de Vidal va ofendre’m, naturalment. Però és que per això van contractar Vidal! I ja em sembla bé. I també per això van aprovar un programa com Zona Franca. Per ofendre! I a la primera tempesta virtual, ERC (o la CCMA, tant se val) pren una decisió que, a banda de ser jurídicament lesiva, equival, en termes estratègics, a precipitar-se de nou pel cau de conill de tuiter, ara que semblava que ERC n’havia sortit.

Acabo. Confesso que, potser massa ben acostumat a ser ofès per l’enigmàtica barreja d’intel·ligència i vulgaritat de l’humor de Vidal, l’acudit en qüestió em va semblar més aviat discret. Però en tot cas estic segur que Vidal no va dir nazi a ningú. Va mirar d’ofendre amb una broma. I això és una cosa que els nostres temps no toleren. El que vull dir és que s’ha imposat la mania contemporània de pensar que només et poden ofendre les coses serioses. És aquesta estranyíssima dèria el que fa que els acudits deixin de ser acudits per passar a habitar l’infern de la solemnitat: si aquest acudit m’ha ofès –així s’expressa la dèria–, és perquè en realitat no és un acudit. Doncs no. Algunes bromes ofenen i no per això deixen de ser bromes.

Jo defensaré el dret de Vidal a ofendre’m. I també defensaré el dret de qui sigui a ofendre els independentistes amb acudits destripats. Prefereixo els que m’ofenen amb acudits forassenyats que els que només volen carregar-se de raó. I és que carregar-se de raó no desemboca sempre en coses sinistres, però totes les coses sinistres sempre han estat precedides per haver-se carregat de raó.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_