_
_
_
_
_
CRÍTICA
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘No robaràs’, de Josep Girós: El supervivent immòbil

Josep Girós debuta amb una novel·la biogràfica, una investigació moral on el narrador surt a la recerca de si mateix quan sap que va ser un nen robat

El fill comença a buscar la mare biològica quan detecta irregularitats en els documents de l’adopció.
El fill comença a buscar la mare biològica quan detecta irregularitats en els documents de l’adopció.Olegario PÈrez de Castro (EFE)

Els fets que explico no necessiten ser versemblants, no són fets que jo hagi inventat per bastir aquesta ficció, els fets ja hi eren, precedeixen la ficció, que no és més que la seva narració”, escriu el narrador de No robaràs, primera novel·la de Josep Girós (Tarragona, 1968) i, en efecte, tal com s’exposen cronològicament al capítol 44, “poden semblar del tot inversemblants”: una nena òrfena arran de la Guerra Civil, després d’estar-se una temporada amb uns familiars seus al sud d’Espanya, torna a la Barcelona de la postguerra i es promet i es casa amb el seu veí, un empleat d’una entitat bancària. El matrimoni coneix la prosperitat, viu moments feliços, però ella no acaba de quedar embarassada i, com que els tràmits legals per a l’adopció són lents i feixucs, recorren al mercat negre. Una vegada obtingut el nadó, descobreixen aviat que no estan preparats per educar-lo i, a més, al centre religiós on es reclou per aprendre’n, el pare sembla sucumbir als remordiments per haver separat una criatura de la seva família autèntica i, en tornar a casa, intenta suïcidar-se llançant-se des d’un sisè pis. Contra tota lògica, sobreviu, però la seva dona, en comptes d’ocupar-se del fill, el deixa a càrrec d’una germana i se centra a cuidar el marit.

És la història de la confusió i el desconcert d’un matrimoni de classe mitjana de la segona meitat del segle XX

No és fins tres anys després que tots tres tornen a viure junts, com si res no hagués passat, però “no se’n surten”, “l’anormalitat esdevé norma”, “el nen sembla viure en una realitat a part” i el matrimoni “la seva pròpia penitència”, i, una nit, a la fi, “el pare explica al fill que és adoptat, però silencia el robatori. A poc a poc, el fill es fa gran i es casa, i mentrestant els seus pares es van deteriorant, ell físicament —afectat també d’una depressió amb brots psicòtics que el porta a intentar de nou el suïcidi— i ella cognitivament, fins al punt d’haver de ser ingressats en una residència. En buidar el pis, el fill troba els documents de la seva adopció i, davant de les irregularitats que hi veu, a través d’un advocat comença a buscar la seva mare biològica sense comptar que toparà amb tota mena d’esculls burocràtics. Un altre fet incontrovertible és que, després de la mort del pare, el fill comença a escriure aquesta novel·la devastadora, àcida, desencantada i pletòricament digressiva que és No robaràs, talment com si el guiés el que deia un personatge de Robert Walser —”potser l’escriptor que se’m fa més proper”, confessa el protagonista—, “Res no és més sec que la sequedat, i per a mi res no val més que la sequedat, la insensibilitat”, i construís una veu narradora que a vegades sembla la d’un supervivent i altres vegades la d’un fantasma, o d’un nàufrag, o d’un mort-viu, ben a la vora dels immòbils que poblen les obres de Beckett, com si s’aixequés enmig d’un món pòstum, mínim i molt nítid a pesar d’estar buscant la veritat de la seva vida des de la impotència i la ignorància. Al cap i a la fi, l’objectiu del narrador és “saber-me abandonat, saber-me rebutjat, potser és el que he desitjat tot el temps per justificar la meva manca d’empatia vers els altres, el meu extrem individua­lisme i el meu no del tot sincer desig de viure en una mena d’exili interior”.

No robaràs és una novel·la múltiple: pot llegir-se com la història de la confusió i el desconcert d’un matrimoni de la classe mitjana de la segona meitat del segle XX, incapaç de conviure pacíficament, sotmès a neurosis incontrolades que van corcant amb una voracitat desmesurada tot el que els envolta; pot veure’s com una crònica demolidora de les decepcions amargues i lacerants, els petits desastres quotidians impossibles de reconduir, que es produeixen en el si d’una llar familiar aparentment lliure de conflictes; i pot entendre’s com una novel·la on es narra el món retrospectiu i vergonyós del franquisme, que condiciona i hipoteca qualsevol gest i moviment, per més íntim i domèstic que sigui. No robaràs, sens dubte, és tot això, però és per damunt de tot el grandiós espectacle d’una investigació moral on el narrador —potser el mateix autor o potser no, un assumpte insignificant al capdavall perquè “el record del passat, amb independència que allò recordat s’hagi esdevingut o no, sempre és ficció”— surt a la recerca de si mateix i alguna cosa recòndita seva captura, i gairebé mai agradable de contemplar, gràcies a l’escriptura d’aquesta novel·la demolidora i inclement que és No robaràs.

No robaràs

No robaràs 

Josep Girós. Pròleg de Joan Todó 
La Segona Perifèria, 2023
238 pàgines. 18.50 euros

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_