‘Rodoreda. Un mapa’, de Mercè Ibarz: Camins creuats de Rodoreda i Ibarz
El llibre és un treball de comparació, on l’autora de ‘Mirall trencat’ dialoga amb la seva tradició i amb altres autors a través de les lectures de Mercè Ibarz
La Barcelona on Rodoreda va aprendre a “escriure en el seu idioma”, a defensar “les normes fabrianes”, on “publica novel·les, escriu a la premsa” i “es fa notar com a periodista, com a escriptora, com a dona” va desaparèixer amb la guerra del 36. Es pot tornar a un lloc que no existeix? Després de l’exili passà els últims anys a Romanyà, a prop dels dòlmens de la cova d’en Daina, del suro Xato i dels arbres Gegants del Bosc. Aquest és el seu paisatge de vellesa. També el de Quanta, quanta guerra, la seva darrera novel·la. Allà tornà per reviure, no en termes realistes sinó amb mirada fantàstica, fins i tot futurista, els anys bèl·lics quan el seu món es va ensorrar. La Barcelona a la qual Rodoreda no va tornar és la ciutat on va arribar Mercè Ibarz. Des de Saidí fins a Barcelona. Des de La terra retirada i el paisatge rural de la infantesa fins als Contes urbans i la ciutat on descobriria Rodoreda. És la seva lectora més intel·ligent. Ho ha demostrat altra vegada.
Ara ressegueix els camins entrecreuats entre Rodoreda i ella. Coincidents, a vegades oposats, que es troben o s’allunyen, sempre entrelligats. Diu Vivian Gornick, citada per Ibarz, que la relectura és una forma d’analitzar-se. A Comptes pendents, l’escriptora nord-americana repassava els títols que més vegades havia rellegit i, en fer-ho, dibuixava el seu millor autoretrat com a escriptora. També ho fa Jenn Shapland al seu assaig sobre Carson McCullers. Són dos llibres germans de Rodoreda. Un mapa. Ibarz també s’autoretrata a través de les relectures de Rodoreda. Són les relectures les que descriuen més bé l’evolució del lector/escriptor, mostrant-nos la seva transformació, la seva exploració, insegura, a les palpentes, per nous territoris que van apareixent a mesura que són escrits. “Com a professora he estat sovint dubitativa en les exposicions a classe, el meu cap se’n va vers una pluralitat d’opcions i perspectives que no s’adiu gens a les certeses que exigeixen la majoria de les oïdes que tens al davant”, confessa Ibarz. Així es defineix l’assagista. Per la manca de certeses i la necessitat de temptejar una pluralitat d’opcions sense quedar-se només amb una.
Ibarz també s’autoretrata a través de les relectures de Mercè Rodoreda, que ha quedat isolada en la seva generació
Com les aquarel·les cubistes de Rodoreda, Ibarz converteix aquest mapa en una cruïlla enorme. Amb la mateixa lleugeresa sobre la qual escriví Italo Calvino, s’hi entrecreuen lectures, també pel·lícules, sobretot quadres. Perquè la lectura no és mai una activitat aïllada: la lectura està sempre travessada per l’eco d’altres textos, per les imatges guardades a la nostra retina després d’admirar un quadre o veure una pel·lícula. Tampoc són individus aïllats els autors, malgrat que massa sovint se’ls llegeix extrapolats de tot. “Rodoreda ha quedat isolada en la seva generació”, assenyala Ibarz a les últimes pàgines, subratllant a continuació l’obaga que “irradia sobre els autors posteriors”. No importa si a ella li hauria agradat o no “l’ombria que projecta damunt d’altres obres”, perquè és un fet inqüestionable. També és inqüestionable, com ja remarcava Ibarz a Retrat de Mercè Rodoreda, que l’autora de Mirall trencat dialoga amb la gran tradició europea. Recórrer la seva obra és moure’s des d’un realisme més del XIX fins al surrealisme. Connecta amb Ángeles Santos, la trajectòria de la qual també s’entrecreua en aquest mapa-cruïlla, i connecta amb Remedios Varo i Àngels Planells, i Leonora Carrigton podria fer-se present qualsevol moment.
Llegir és comparar. Rodoreda. Un mapa és un interessantíssim treball de comparació. Rodoreda dialoga amb la seva tradició, però també amb autors no només literaris que mai va arribar a llegir, tot i que dialoguin amb ella a través de l’experiència lectora d’Ibarz. D’aquesta manera, entorn de Rodoreda graviten, quasi com si fossin satèl·lits d’una constel·lació molt més extensa, Italo Calvino i Thomas Savage, T.S. Eliot, Patti Smith i Jane Campion. Calvino no va arribar a escriure l’última conferència que havia de formar part de les seves propostes per al mil·lenni vinent. Es van quedar en sis. Per sort, Ibarz escriu set capítols. Set propostes de lectura que parteixen de Rodoreda però que no s’esgoten amb ella. Propostes que, com tot assaig, tenen alguna cosa d’atzarosa i ens retornen un retrat polièdric. De Rodoreda, d’Ibarz i de les autores, de les dones que, com elles i com les pintores invocades, van haver d’aprendre a escriure’s i a autoretratar-se en un món que els ho havia impedit.
Rodoreda. Un mapa
Barcino, 2022
128 pàgines. 16,95 euros
