‘Mireia’, de Puri Mascarell: Història d’una Lilith moderna

“Es pot provocar la bogeria? Es pot generar l’histerisme?” Entorn d’aquestes dues preguntes Puri Mascarell construeix Mireia, la seva primera novel·la en valencià, amb què ha guanyat el premi Lletraferit 2022. I, tal com es proposa, el dispositiu narratiu que posa en joc és una exploració sobre els mecanismes a través dels quals s’ha usat la bogeria i l’histerisme com a forma de repressió de les dones. I encara més. També com el tancament als manicomis i el sotmetiment a formes diverses de violència, legitimades en nom de la ciència mèdica, van aconseguir emmalaltir definitivament les pacients. Si no aconseguien fugir sense deixar cap rastre, amagant-se en l’anonimat, aquestes dones acabaven irremeiablement embogint.

El personatge de Mireia —una jove doctoranda de psicologia— permet a l’autora indagar en aquestes qüestions rescatant la figura de Lluís Simarro. Aquest doctor havia estat col·laborador de Charcot al manicomi de Pitié-Salpêtrière i va ser el modernitzador de la psicologia clínica i experimental a Espanya. Malgrat l’oposició del poder eclesiàstic, va introduir la neurologia i, més concretament, la neurohistologia. Però la novel·la va més enllà del rescat d’aquest metge. N’és només un punt de partida. El nucli és la reflexió sobre la bogeria i, sobretot, com s’ha instrumentalitzat. Mireia s’inscriu així en una dissertació més àmplia, perquè la reflexió més profunda és sobre la percepció de l’altre. Com el percebem? Fins a quin punt el podem arribar a conèixer i podem penetrar la seva ànima? És l’altre una projecció nostra? Encara més: ens veiem nosaltres mateixos com a alteritat?

La dissertació és més àmplia perquè la reflexió més profunda és sobre la percepció de l’altre

A l’hora de reflexionar sobre aquestes preguntes, la figura de Neus juga un paper determinant. És la narradora de la història. És pintora i retratista de l’amant i director de tesi de Mi­reia. Neus reflexiona sobre els límits de la pintura i, en part, també de la fotografia a l’hora de retratar l’altre, a la vegada que contempla la realitat que l’envolta a través de la pintura. De fet, Mireia, l’amiga de la qual està secretament enamorada, ens és presentada per Neus com una reencarnació de Lilith: la femme fatale que es rebel·la, però també la femme fatale que és castigada pel seu poder de seducció, per la seva sensualitat, pel seu caràcter lliure i indomable. Més preguntes. La Mireia és veritablement així o és només una recreació de la Neus?

Puri Mascarell és professora de Teoria de la Literatura a la Universitat de València, cosa que es nota pels mecanismes que fa servir per construir la narració. Per exemple quan posa en joc la figura del Doppelgänger, el doble fantasmagòric d’una persona viva. O quan dialoga amb la tradició gòtica o estableix un diàleg creatiu amb el Wilde d’El retrat de Dorian Gray i amb l’Stevenson d’El cas misteriós de Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Són recursos que utilitza per retre homenatge a dones com les de l’Hospital de la Salpêtrière: dones que “es prestaven a l’espectacle de Jean-Martin Charcot (...) titelles de carn i ossos” que “havien après el seu paper a la perfecció: desmais, convulsions, carasses grotesques, ulls en blanc, crits de dolor, contractures musculars”. A la vegada indaga sobre la identitat, la que construïm i la que ens construeixen.

Fins a quin punt Mireia —la Lilith moderna atrapada en el perillós joc del director de tesi— és lliure? Fins a quin punt el seu caràcter rebel i seductor no és encara avui una raó per al càstig? La Neus observa, retrata i narra el que passa al seu voltant, però, quan ho fa, ho reinventa. Què és el que veu i que és el que passa? Qui és aquella noia a la qual Neus veu com la Lilith retratada per John Collier, lliure i, alhora, atrapada per la serp? Qui és Mireia?

Mireia 

Puri Mascarell 
Drassana, 2022
111 pàgines. 14,96 euros