L’àlbum de fotos i el fang

Aquest és un racó de postals. Les postals s’envien quan la felicitat tot ho amera. Un viatge, un aniversari, el Nadal, t’estime i mai t’oblidaré. Ningú envia una postal de dol. Tanmateix, hui toca postal. De València. I ara tu ves i escriu una postal. I fes allò que deia Estellés que fan alguns poetes: deixa cor i rellotge a la taula, calcula les distàncies des del cap al paper, assaja després el posat i ves traguen-te les paraules com si fossen fotos d’una vedette; amb vanitat imbècil. Ara ves i escriu coses pulcres, perfectament inútils, sense les quals els hòmens treballen, amen, moren. Sobretot això: moren.

Però no conec ningú que escriga postals i les envie quan està ofegat de tristesa i ja no sap què dir. Confessa-t’ho: realment no ho saps. Perquè és estrany haver-te passat quasi vint dies a un hospital i quasi vint nits dormint a una butaca o en terra per a eixir un diumenge a migdia amb una xiqueta en braços, una xiqueta que podia no haver eixit en els teus braços i aleshores la seua ombra t’haguera anat corcant l’interior com el tic-tac del rellotge que alguns poetes deixen a la taula. Dic que és estrany viure eixe moment de suposada plenitud i, de sobte, vore com el món al teu voltant es va ensorrant. I aleshores tu, que se suposa que has d’estar feliç perquè lluny ha quedat la incubadora i els seus fantasmes, constates que és impossible la felicitat individual enmig d’un dolor col·lectiu tan proper. I ho veus en les cares de la gent. Que seguim però que estem fotuts. Més que tristos és això: fotuts. Fotuts i arrimats al marge, diem ací. Fotuts per tota la devastació i per altres coses que preferisc callar. Callar ara.

Però el cas és la postal, que l’has d’escriure. I ho podries fer sobre la revista Camacuc, que ha fet somiar a 40 anys de xiquetes i xiquets valencians i d’ella només ha quedat la furgoneta. I també ho podries fer sobre la devastació del sistema editorial valencià i els seus camals mullats. Però això seria posar el cor i el rellotge damunt la taula. Impostar. I aleshores trobes una cosa que et remou. Que, a més, s’assembla molt a les postals. Són les fotografies familiars. Els vells àlbums de fotos. Has vist la crida de la Universitat de València: que ningú tire les seues fotos, per molt malmeses que estiguen per les inundacions. L’Àrea de Patrimoni de la Universitat ha posat en marxa un pla altruista per salvar les fotos. Salvar els records que no es poden tornar a comprar. Salvar la memòria íntima i familiar. I tu i tots sabeu que potser això són luxes del primer món quan l’escenari s’assembla tant al d’una guerra sense generals ni horitzó de victòria. I malgrat tot, amb la tristesa a l’estómac i el bressol al costat, t’agrada pensar que d’això es podria escriure una bonica postal.