Cinc locals d’empanades argentines a Barcelona ideals per veure la final del Mundial
Establiments familiars arrelats a la ciutat oberts abans i després de la febre de les crestes, que combinen els farciments tradicionals amb productes locals
Una empanada encaixa en tot tipus d’escenaris, són ideals per veure un partit de futbol, per picar alguna cosa després de la feina o per a un sopar informal amb amics. El seu ventall de farciments permeten adaptar-se als gustos de tothom. Des de fa més o menys una dècada, les empanades són per tot arreu a Barcelona, és evident en la proliferació de cadenes com Malvón o Muns, però també en l’existència d’establiments veterans i de caràcter familiar, que proveeixen tant a turistes com a catalans. També els milers d’argentins que viuen a la ciutat i que van inundar dimarts l’Arc de Triomf per celebrar la classificació per a la final del Mundial de futbol, que se celebra diumenge. Aprofitant l’avinentesa, us recomanem locals on fan unes bones empanades per acompanyar aquest esperat partit entre Argentina i França.
Després de 25 anys d’experiència en una fleca al barri de Núñez, a Buenos Aires, Teresa Albamonte i el seu marit Eduardo Lima van obrir Pa de Llet sota l’Avinguda Roma al febrer del 2019. Mentre que la Teresa atén al mostrador, acompanyada d’un parell de taules altes, el seu marit prepara la massa a escassos metres a l’obrador del fons. Tots dos van traslladar el seu negoci per veure créixer els seus nets, ja que els seus fills viuen aquí des de fa temps. Encara que la rebosteria ocupa la majoria de l’aparador, ple d’alfajores o bescuits de milfulles, tenen un espai reservat per als farciments canònics de les empanades de Buenos Aires: pollastre, carn i humita. Aquesta última, la més lleugera, és la preferida de l’Eduardo, i porta blat de moro i formatge. Albamonte segueix preferint la de carn, on el greix és un factor imprescindible: “Si no en té una mica, no té sabor”. El carnisser que li ven la carn picada sap que els argentins són “clients exigents”. Carrer d’Aragó, 123
Virginia Giménez i Nelson Giachello també són un altre matrimoni que va abandonar un altre negoci, en aquest cas un restaurant argentí a Monsterrat, per vendre exclusivament empanades argentines fa 13 anys. La barcelonina i l’argentí, amos i únics treballadors d’aquest establiment de Gràcia, creuen que són els primers que ho van fer a la ciutat. Destaquen per oferir 22 tipus d’empanades, 4 d’elles veganes, incloent versions variades dins de les categories clàssiques. Entre les de carn, l’ortodoxa de pernil i formatge conviu amb altres com la de pollastre al curri o la de porc i prunes, un sabor “molt d’aquí” que triomfa, segons explica Giménez. També trobem diverses crestes de verdura i formatge, com la capresse amb carbassó, o combinacions dolces com la de Pera, formatge de cabra i ametlles. Expliquen amb satisfacció que els clients sempre repeteixen i que els estudiants d’una residència propera hi porten els seus pares quan venen de visita, mentre els expliquen alegrement: “Així m’he pogut alimentar”. Carrer De Ramon i Cajal, 158
Amb 22 anys d’història, El Laurel es corona com un dels establiments icònics d’aquest plat a Barcelona. Montse García, fundadora d’aquest local al barri de Sant Antoni juntament amb el seu marit, va néixer a Barcelona però es va traslladar a Buenos Aires abans de complir un any. En les dues dècades que porta aquí, l’empanada va començar a adquirir progressivament més protagonisme en la seva carta a partir del 2010. Va passar de ser un simple entrant al producte estrella amb la milanesa napolitana; també ofereixen postres casolans, pizzes i amanides. Entre els seus 19 sabors actuals, García reivindica que van ser pioners en fer empanades de colors, com la “negreta”, de sèpia, tomàquet i mozzarella, o la “verda”, de pesto amb espinacs i parmesà. També hi ha espai per presentar vells clàssics en nous formats, com l’empanada “Elba” (en homenatge a la cantant de tango Elba Picó), amb xoriç i salsa criolla. Tot això prioritzant el producte de proximitat, comprant al mercat de Sant Antoni, encara que admet que ha diversificat alguns proveïdors a causa de la pandèmia. García segueix a fons la màxima que en el seu local “no es congela res”. Obren a partir de les 17.00 perquè es passen tot el matí i el migdia preparant la carta del dia. Per motius com aquest no veu cap amenaça en la difusió de les franquícies: “La gent té oportunitat de provar més coses i de valorar més el producte casolà com el nostre”. Carrer Floridablanca, 140
En el mateix eix, al voltant del barri de Sant Antoni, se situa un altre establiment veterà. Susana de Luca fa 14 anys que va obrir amb el seu marit Rekons, on ara tenen més empleats. Ofereix encara més productes que el Laurel amb tapes, conserves típiques i entrepans, a més de dolços. La propietària es considera una argentina “de tota la vida, criada al costat d’una mare fent empanades que mai faltaven cada diumenge al costat del rostit”. Quan es va traslladar amb el seu marit a Barcelona, també van voler conjuminar sabors de les dues cultures sense escatimar en bons productes i respectant els pesos: “no volem una empanada buida”. Entre les seves 24 varietats tenen sabors locals com el de xoriç picant o el de tonyina, al costat de crestes gourmet amb productes com entranya fumada, costella de porc o fals ossobuco, un guisat de carn més conegut com jarret de vedella. Si hi ha un ingredient local que de luca adora és l’oli d’oliva: “Li dona molt sabor. A l’Argentina és caríssim”. Carrer del Comte d’Urgell, 32
Els únics d’aquesta llista que no venen del negoci de la restauració són Jorge Arce i el seu soci, psicòleg i enginyer respectivament. Van arribar des de la província de Tucumán, al nord del país, fa sis anys. Per a ells Barcelona era una ciutat que ho tenia tot: “Mar, muntanya i gent de tot arreu”. Els seus veïns, als quals regalaven tandes d’empanades, van anar el seu primer laboratori. Traslladaven les receptes de les seves àvies “jugant amb les proporcions de formatge, de sal i de greix” buscant que “es notessin tots els sabors i poder distingir-los bé cadascun”. “Al final ens hem engreixat uns deu quilos”, bromeja Arce. Ara compten amb un equip de vuit persones que fa el primer torn de cuina a les 07.00 per al seu local a Gràcia i un altre que han obert recentment a Sants. Malgrat aquesta expansió, l’encarregat defensa que “cada empanada es fa de forma diferent: les tanquem totes a mà”. Durant els onze que fa que farceixen crestes destaquen les tradicionals com el pollastre picant, i altres afegits recents com el de formatge vegà. La carn representa el producte més elaborat perquè està tallada a mà. “No ho podíem fer d’una altra forma: estaríem traint la nostra cultura de Tucumán. I el client valora això; que ens prenem el temps en crear el farciment d’un dia per l’altre perquè els sabors s’enforteixin”. Tot això fins i tot en dies letals de partit de la selecció argentina, com l’última semifinal contra Croàcia, on els demanaven “vuitanta empanades per a cinc minuts després”. Arce explica que no ven res més a Criollo perquè “quan acabi la febre per l’empanada, no quedaran totes les botigues que hi ha ara i guanyaran els millors: volem seguir en el podi i ser els millors en això”, diu. Carrer de Còrsega, 402 i Carrer de Sants 17
