Indilletres, els indígenes de la lletra
La Fira del Llibre de la Bisbal d’Empordà va néixer amb l’empenta d’uns veïns i s’ha convertit en un èxit civil i cultural
Els indiketes foren els ibers que vivien a la costa que hi ha entre l’Albera i el vessant gavarrenc de la Selva, és a dir, al Gran Empordà d’ara. S’han anomenat indicets o indígetes, però jo mantinc la ca, perquè fa més iber. El poema-trajectòria Ora Maritima (d’Aviè, lletraferit i geògraf romà del segle IV) poua d’un manual fenici per a navegants (VI aC) que diu que els indiketes eren burros i feréstecs, caçadors que vivien en coverols i s’arrapaven a rituals absurds. Altres aproximacions a l’Ora parlen d’una gent lliure i franca que menja formatge i balla agafada de mans. En canvi, els cronistes del segle I aC (Polibi, Estrabó, Tit Livi) presenten uns subjectes poc ensalvatgits, agricultors i teixidors de lli, ceramistes i pescadors, individualistes però pragmàtics, liderats per cabdills que trafiquen amb els grecs i pacten amb els romans a canvi d’anar fent la viu-viu.
Aquesta barreja de llibertat i de possibilisme batega al cor de l’Indilletres, la Fira del Llibre de la Bisbal d’Empordà. Naixia l’any 2018, gràcies a l’empenta d’uns quants veïns del poble, tot i que dir-ne veïns i prou és quedar-se curt. Parlem d’una gent que fa anys que s’empesca artefactes culturals. El cap de setmana passat se’n va celebrar la cinquena edició. Les dues primeres es van fer a l’estiu i a cel batent. Ara la calor, ara la pluja, van moure la tercera edició al Pavelló Firal, que s’ha convertit en un centre d’operacions magnífic. Amb la quarta edició vingué un altre canvi: la fira passa al desembre, un encert, perquè omple dos dies de l’època més inclement —climàticament parlant—, quan més costa de trobar una excusa per anar a fer un volt.
Independents, indígenes, indies, l’Indilletres ha consolidat un model d’èxit, cívic i cultural. L’any que som ha tornat a satisfer professionals i passavolants, i ja té categoria de referent. Deu ser que l’Indilletres és ideal per acostar editors, lectors i autors —les converses a peu de parada no tenen preu— i deu ser que centrifuga l’energia local (la biblioteca Lluïsa Duran, el teatre Mundial, voluntaris, artistes, Edicions Sidillà), el magma nacional (una bonica corrua d’editorials i d’autors dels Països Catalans) i el compromís institucional (Òmnium, l’Ajuntament, la Diputació, el Consell Comarcal, la Generalitat i la Federació de Comerç local). Ha de ser, també, perquè combina debats complexos, actuacions i presentacions de tota mena; perquè atorga el premi Llucieta Canyà de crítica literària i convoca la Beca Indilletres, destinada a les editorials que facin lligams entre la cultura catalana i les del món; perquè hi participen unes quaranta editorials independents, tres llibreries bisbalenques, quinze biblioteques. En definitiva, perquè el grumoll humà que fa possible l’Indilletres és lliure però arrelat, franc, insubornable, somiatruites però amb un peu i mig a terra, temerari però poc espantadís si no surt bé, pencaire i hedonista, tot alhora.
