Benjamin-Portbou

El fet accidental que Walter Benjamin morís a Portbou a finals de l’estiu de 1940 va fer que, no immediatament però sí a partir de 1970, la classe lletrada del país —cap legió— hagi retut homenatges a la seva memòria i, el que és més important, hagi promogut actes en què la seva enorme potència intel·lectual es divulgués i s’estudiés. Ja va ser important que el Partit Socialista Unificat de Catalunya col·loqués una làpida al costat de la porta d’entrada del cementiri de la vila; però encara ho és més tota l’activitat que s’ha desplegat a Portbou a partir del cinquantenari de la mort del filòsof i el centenari del seu naixement, els anys 1990 i 1991. D’aleshores ençà, i malgrat la càndida incultura d’un alcalde que havia estat jugador del Barça (no era dolent), els actes en aquest lloc s’han celebrat amb certa regularitat: s’hi han fet seminaris i conferències, s’hi han projectat documentals de gran valor i s’ha condicionat tot un edifici centrat en la seva figura, que no és l’edifici projectat per convertir-se en un centre definitiu i monogràfic d’estudis benjaminians, però que és alguna cosa. L’altre edifici, nonat —una mica més amunt, al mateix carrer, camí del cementiri— haurà d’esperar climes econòmics més adients: de moment, amb el patrocini gairebé únic de la Diputació de Girona —lloat sigui el nom del responsable d’aquest ajut—, es fa cada any un seminari en memòria de Benjamin, una de les més grans i, sobretot, fructíferes intel·ligències que va donar el nostre malaguanyat segle vintè. Potser ara és el moment d’alertar aquells que puguin ser sensibles a la qüestió que iniciatives com la que estem comentant corren el perill d’acabar un dia o altre, pròxim més que llunyà. Quan un, amb motiu de l’estat d’opinió independentista que s’ha entaulat a Catalunya, veu a la televisió, un dia sí i l’altre també, com es redueix la cultura al folklore local —castellers, boletaires, cistellers, sardanistes i escriptors difunts d’estar per casa; descansin tots al paradís—, no deixa de tenir una esgarrifança: ¿és que ser independents ens convertirà en una mena de Tirol mediterrani, amb veus de falset, blassmusiki corns de caça, pantalons curts de vellut i saltirons joiosos?

Enguany, el cap de setmana de Tots Sants, van parlar al llogarret, amb excel·lència, Lluís Virgili Montull i Imma Merino, i es va concedir per primera vegada el Premi Internacional Walter Benjamin, tan ben dotat com s’ha pogut. El públic hi va ser nombrós —i això que Portbou cau lluny de tot arreu—, també amb la presència de vilatans amb ànsies de saber qui era aquest prohom que descansa al seu municipi. A dalt, al cementiri, les despulles de Benjamin jeuen sota un monòlit i una inscripció que un servidor, per encàrrec del Goethe Institut de Barcelona —ell també sigui lloat— va triar entre les seves Tesis de filosofia de la història: “No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui al mateix temps de la barbàrie”. La frase no té res a veure amb els avatars històrics de la Segona Guerra Mundial i l’holocaust. Té a veure amb això que segueix: cada vegada que s’instal·la un fet de cultura en una societat, n’hi ha una pila que passen inconsiderats, i en això consisteix l’acte de barbàrie. Penso, doncs, si no arribarà a succeir que els fastos de la nostra cultura, amb tota la moguda que s’acosta, no faran que un fet de cultura tan impressionant com el llegat de Walter Benjamin no quedi anorreat i oblidat, entre nosaltres, per qui sap quant de temps. Llavors s’haurà fet realitat el dictum de Benjamin: la generosa

promoció dels nostres fets culturals haurà comès la barbaritat d’oblidar no solament els ossos de Benjamin —que potser ni són allà on són respectats—, sinó també la seva ensenyança, una de les més fructíferes i dialèctiques de totes les que el pensament del segle XX ens va llegar.

Mentrestant, un grapat d’homes amb bona fe i idees amb volada, com Jordi Font, del MUME, i Jörg Zimmer, de la Universitat de Girona —que hi ha fundat una càtedra amb el nom del lluminós filòsof—, no paren d’esforçar-se perquè a tot el país, no solament a Portbou, no ens esdevingui la desgràcia que plana sobre el nostre futur cultural.