Clàssics en l’era de les ‘motomamis’

Els prejudicis tenen un paper essencial en la nostra vida, ens acorralen, fins i tot encara que hi lluitem en contra. Poden saltar en qualsevol moment, de manera inconscient, com quan un cap demana que s’aprofundeixi en una història. “Ufff, la cosa està molt complicada”, és una de les respostes més habituals amb la qual es pot donar per tancat el tema. I encara més a l’agost, quan la letargia calorosa tenyeix el calendari i asseca qualsevol ànim de posar-se a prova.

 Amb aquesta actitud reticent i molt bartlebyiana de “m’estimaria més no fer-ho”, vaig anar a la Filmoteca de Catalunya el dimecres 3 d’agost a Barcelona. Hi feien Desayuno con diamantes, en un cicle de centenaris, en aquest cas del director, Blake Edwards. Convençuda que estaria sola a la sala, o com a molt acompanyada d’un parell de jubilats en la setantena atrapats a la ciutat, la meva intenció era analitzar com sobreviu el clàssic, basat en una novel·la de Truman Capote, en els temps de les motomamis.

En arribar, em va sorprendre una cua, deu minuts abans que comences la pel·lícula, amb més d’una desena de persones, a la qual s’anava sumant gent. A més, la jubilada era més aviat qui escriu aquestes línies. Desayuno con diamantes no ha perdut el seu ganxo i les ciutats ja no es buiden a l’agost; aquestes van ser les dues primeres conclusions inesperades de la jornada. La tercera, en topar-me amb una col·lega de professió a la línia d’espera, és que els periodistes som clixés amb potes.

Desayuno con diamantes, per si vostè, lector, no ha dedicat mai una tarda als clàssics, explica la història de Holly Golightly, una jove extravagant que viu en un pis gairebé despullat (una gran decisió) amb un gat que es va trobar al carrer, que ni tan sols ha batejat. Un escriptor ben plantat d’ulls blaus que s’acaba de traslladar un pis més amunt queda fascinat per la Holly. L’embolic amorós es veu a venir d’una hora lluny.

Amb una sala plena, fins al punt de llançar a distància la bossa en una de les butaques, com quan una reservava el racó al pub de moda del poble, em vaig disposar a somiar, gairebé en la més estricta literalitat del verb. El cos és savi i aprofita qualsevol moment de repòs quan les alegries de la maternitat impedeixen una nit de pau. Però vaig aguantar amb els ulls oberts quan es van apagar els llums i va aparèixer una Audrey Hepburn esquelètica davant de l’aparador de Tiffany’s, de matinada amb un croissant de xocolata. En aquests temps, en lloc de les joies miraria el mòbil compulsivament buscant el missatge que no arriba i deixant la resta en llegits.

El record vague que conservava de la història és que la Holly era prostituta, en una mena de Pretty woman sofisticada. Revisitada, en la pel·lícula plana tota l’estona el dubte. És una farsant?, pregunta reiteradament un dels seus amics, que quan la va conèixer la va ajudar a esborrar qualsevol rastre del seu suposat provincianisme. Fins a aquest punt, la Holly passaria amb nota els temps de les motomamis: no està lligada a cap home, viu sense que li importi gaire el que diguin d’ella, i no dona cap explicació de res a ningú. Tot plegat, però, amb un aire de dolça innocència, de ximpleta inofensiva.

Una candidesa que explica la seva relació amb Sally Tomato, un mafiós enxampat per no pagar impostos, en una referència, sens dubte, a Al Capone, a qui visita cada dijous puntualment a la presó. Ell li dona 100 dòlars per la seva companyia i perquè li passi una curiosa previsió del temps al seu advocat. I ella diu, entre riures, que no entén res, però ja li va bé. Tot el que la Holly explica sobre la presó és terriblement real: les dones que van a veure el marit o el nòvio amb els millors vestits, i els nens amb les sabates netes i brillants que salten d’alegria quan es troben amb els pares.

Obligada per les circumstàncies de la vida, la Holly al final es plega a la norma: necessita un marit ric i guapo per no anar curta de calés i que la vida li somrigui. Intenta ajustar-se al que s’espera d’ella i el pretendent, tot i que amb alguns dubtes, sembla disposat a casar-s’hi i salvar-la. La Holly diu que s’ha engreixat, sense que se li noti gens (“depressió és quan t’engreixes”, avisa abans), i ha intentat aprendre a cuinar pollastre amb salsa. A més, s’ha embolicat una nit tonta amb l’escriptor, sense més.

Al final (espòiler), la detenen per ajudar el narcotraficant Sally Tomato (els informes del temps són missatges en clau per continuar dirigint el negoci de la droga), el marit guapo i ric es fa enrere i la deixa penjada pel què diran i ella es veu en el taxi camí d’un avió a un país on no l’espera ningú. El pesat de l’escriptor l’acompanya. La Holly està a punt d’aconseguir-ho: pujar a l’avió i seguir lliure, en un món nou, ple d’aventures per viure. Però l’escriptor dispara amb tot el seu arsenal: ets una covarda i et fa por estimar-me, dependre, bla, bla, bla. I ella surt corrents darrere seu, tota xopa (plou, és clar), per llançar-se-li als braços. Només l’amor de parella dona sentit a la vida. Un clàssic, un altre, de la dona en dificultats rescatada pel príncep ben plantat. Destrempada previsible però total.