_
_
_
_
_
Disseny

La nova teoria que col·loca el Modernisme català com l’origen de la cultura actual del disseny

La nova exposició permanent del Museu del Disseny de Barcelona defensa que els mobles i objectes de Gaudí, Escofet o Masriera van ser pioners a l’hora de combinar bellesa, utilitat i múscul industrial, i van establir les bases del disseny contemporani

A finals de l'any passat, la directora del Museu del Disseny de Barcelona (DHUB), Pilar Vélez, juntament amb Mireia Freixa, catedràtica d'Història de l'Art de la Universitat de Barcelona, va decidir reorganitzar la segona planta del museu per reflectir una nova interpretació del Modernisme català i presentar-lo com el precursor de la cultura del disseny tal com l'entenem avui dia.

Más información
El Modernisme i Gaudí no són un bolet

Com a comissàries d'aquesta nova disposició de l'exposició permanent, Vélez i Freixa han plantejat una teoria que, tot i que té alguns antecedents previs, representa una nova manera d'interpretar aquest moviment artístic que tan singularment es va donar a Catalunya i, especialment, a la ciutat de Barcelona gràcies al treball de creadors com Antoni Gaudí o d'empreses com Escofet i Masriera. Potser sorprèn que, en assenyalar-ne els principals representants, s'esmentin dues empreses i només un artista, però aquest és precisament un dels elements que permeten entendre el Modernisme català com a precursor del disseny actual.

Saló del pis principal de la Casa Lleó Morera amb els mobles i la marqueteria dissenyada per Josep Pey.
Saló del pis principal de la Casa Lleó Morera amb els mobles i la marqueteria dissenyada per Josep Pey.Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas

“Aquesta nova teoria sobre el Modernisme català no és únicament una idea nostra”, afirma la catedràtica Mireia Freixa en declaracions a EL PAÍS. “Nikolaus Pevsner, l'any 1968, ja va plantejar una idea semblant, destacant que els objectes artístics modernistes van ser els primers que van ser creats per fer-ne un ús i que pretenien ser alhora útils i bells. La Pilar i jo hem reprès aquesta tesi i hi hem incorporat diversos aspectes addicionals que la complementen”, conclou.

El primer d'aquests aspectes que té el Modernisme català, segons Freixa i Vélez, i que el diferencien a més de l'art nouveau que s'estava desenvolupant paral·lelament a la resta d'Europa, és el nexe que sempre es va mantenir entre modernitat i tradició. “El Modernisme és, d'una banda, una mirada cap a la modernitat que suposa la industrialització, les noves tècniques i els nous processos de fabricació. De l'altra, és una mirada al passat, sobretot al món medieval, a aquell període en el qual es considera que es troba l'origen de la identitat catalana”, afirma Pilar Vélez. “En aquest sentit, és un corrent que té voluntat de ser nou, modern, d'aquí ve el nom, té voluntat de ser europeu, però sense renunciar al seu llegat històric”.

“La raó d'això”, afegeix Freixa, “és que a Catalunya el Modernisme apareix just després de la Renaixença (els anys noranta del segle XIX), moment durant el qual es recuperen les arrels catalanes i, al mateix temps, es modernitzen”.

Fusta de roure amb aplicacions d'estuc daurat i vidre del 1912.
Fusta de roure amb aplicacions d'estuc daurat i vidre del 1912.Donació: Margarita Culell

La segona de les característiques úniques del Modernisme respecte a l'art nouveau, i que és potser la que més fomenta aquesta concepció com a precursor del disseny, és el seu lligam amb la indústria. Els últims anys del segle XIX i els primers del XX van ser un període de gran industrialització de la zona i, dins d'aquest desenvolupament, una de les indústries que més va destacar va ser la de les arts industrials o la indústria artística. Aquestes empreses, com el seu nom indica, van començar a produir en sèrie els nous dissenys d'objectes de consum, sobretot els relacionats amb la llar: mobles, vidrieres, gerros o rajoles.

“Una altra de les singularitats del Modernisme català és cert esperit pragmàtic i pràctic que inspirava tots aquests tallers de mobiliari, de teixits, de paviments o de vidrieres. En molts casos, no es projectaven peces úniques sinó en sèrie. El concepte de peces, com diríem avui dia, customitzables (a partir d'un model donar-hi diferents acabats) és una característica força única de la indústria artística barcelonina que, en realitat, quadra bastant amb el caràcter pràctic dels empresaris catalans”, ens explica Vélez. Aquest caràcter allunya el Modernisme català del concepte d'obra única que es defensava en altres centres artístics de l'època com la Gran Bretanya amb William Morris o a França per l'Escola de Nancy o de Calais.

A més, aquest vincle amb la indústria fa que el Modernisme també es valgui en la seva expansió de les noves tècniques de la publicitat comercial, la cartelleria, els anuncis a la premsa i les exposicions. “La indústria d'aquella època està molt vinculada a les exposicions, que era un fenomen molt puixant a tot Europa des que es va fer la Gran Exposició al Crystal Palace de Londres el 1851”, explica Freixa. Barcelona va celebrar el 1888 la seva primera Exposició Universal i va tenir tant d'èxit que es van continuar fent exposicions freqüentment durant tota la següent dècada i la primera del segle XX.

Paviments artístics Escofet i Cia. Àlbum número 6.
Paviments artístics Escofet i Cia. Àlbum número 6.Donació d'Escofet, 2020

“L'Ajuntament de Barcelona comprava moltes peces durant aquestes exposicions amb una doble funció”, ens explica Vélez, “d'una banda, com una manera de fomentar l'activitat d'aquestes indústries, ja que es consideraven un dels motors econòmics i de progrés de la ciutat i, de l'altra, perquè formessin part dels museus de Barcelona, que van començar a crear-se justament després de l'exposició del 1888. Aquestes peces, que són les que avui conformen els fons del Museu del Disseny de Barcelona, es van adquirir en aquell moment”.

L'arribada del Noucentisme a principis de la dècada de 1910 va suposar una crítica del Modernisme, però totes dues expertes defensen que, de fet, el nou moviment va fer realitat, sense voler-ho, algunes de les propostes culturals dels modernistes i, amb el temps, el va connectar amb el racionalisme i la modernitat d'arrel mediterrània del GATCPAC (el Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània, entre els membres del qual destaca Josep Lluís Sert).

“La gran tesi que defensa la nostra exposició és que el Modernisme continua a partir dels anys 1910 en els moviments noucentistes catalans i després a través del racionalisme fins al GATCPAC, que es va fixar també en aquests objectes quotidians i en la tradició mediterrània, però amb una mirada molt més cosmopolita”, diu Freixa. “Tot i que hi ha un canvi de gust evident, i que el Modernisme es considera passat de moda, la veritat és que l'interès per l'artesania i la qualitat del producte industrial es manté i això és el que unifica tota la cultura de l'objecte i del disseny a Catalunya fins a l'actualitat. Hi ha un canvi de gust però hi ha un rerefons que es manté. Sobretot en el cas del Noucentisme, quan això s'institucionalitza”.

Gerro dels tarongers de Antoni Serra i Fiter.
Gerro dels tarongers de Antoni Serra i Fiter.

Un exemple molt clar és la creació el 1914 de l'Escola Superior dels Bells Oficis a Barcelona i posteriorment l'Escola Massana, llocs en els quals es van formar els futurs dibuixants i projectistes industrials que van ser els precursors del que avui entenem per dissenyadors industrials. La projecció del Modernisme català va viure un moment d'esplendor durant l'últim terç del segle XX, quan el van reivindicar tant els historiadors de l'art com els dissenyadors. La moda dels seixanta, en el seu vessant més pop, va recórrer a formes semblants al Modernisme i amb aquesta recuperació van arribar les reedicions d'objectes creats per Gaudí i per altres artistes. “Això es produeix per la voluntat de destacar aquestes peces com els clàssics del disseny que són”, conclou Freixa.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_